El 1988, l’NHL es trobava en el zenit de la seva popularitat, similar i diferent alhora de la fama actual. Era la dècada prodigiosa, la dels temptejos estratosfèrics i el talent sense fi. Els point-per-gamers es comptaven per dotzenes i la vella escola seguia imposant la seva llei. Nit rere nit, genis veterans de la talla de Dale Hawerchuk, Denis Savard, Michel Goulet, Bryan Trottier, Peter Stastny o Bobby Smith es batien el coure al gel amb joves figures com Mario Lemieux, Luc Robitaille, Doug Gilmour, Joe Nieuwendyk o Patrick Roy. Però, sobre tots ells, s’alçava una estrella que brillava molt més que cap altra. El canadenc Wayne Gretzky, ‘The Great One‘, imposava la seva llei temporada rere temporada i batia rècords que semblaven inabastables.
En aquell moment, Gretzky -de 27 anys- ja era considerat el millor jugador d’hoquei gel de tots els temps. Rapidíssim encara que de poca corpulència, era un center intel·ligent amb una visió de joc gairebé sobrenatural que li permetia anticipar-se a tot el que passava sobre el gel. Insuperable a l’hora de fer l’última passada, controlava el disc com ningú i tenia una estranya però sorprenent habilitat per jugar darrere de la porteria contrària. A més, posseïa una punteria perfectament afinada que el convertia en un dels millors golejadors de l’NHL.
Semblava impossible que els Oilers deixessin marxar a Gretzky, finalment els astres es van alinear per als Kings i van aconseguir al The Great One
Era el líder dels Edmonton Oilers, que s’havien convertit en temps rècord en una de les grans dinasties de la història de la lliga gràcies a l’enorme talent de la seva estrella i al gran treball de secundaris de luxe com Mark Messier, Jari Kurri, Paul Coffey o Glenn Anderson. Els Oilers acabaven de guanyar la seva quarta Stanley Cup en sis anys i res feia preveure que el 9 d’agost d’aquell any anés a esclatar la bomba en forma de traspàs. I encara menys que aquest traspàs tingués com a destí Los Angeles.
El que en el seu moment es va batejar com a ‘The Trade’ ha estat sempre envoltat d’un cert halo de misteri ben alimentat per la típica rumorologia americana. S’han escrit llibres i produïts documentals on es desenvolupen tota mena de teories conspiratives entre les quals destaca, sobre totes elles, aquella que afirma que el moviment de Gretzky es va deure als desitjos de la seva dona, l’actriu Janet Jones, d’establir-se a Hollywood per triomfar a la seva carrera. En realitat, sembla que l’únic que va passar és que Peter Pockington, l’amo de la franquícia, necessitava liquiditat perquè els altres negocis no li anaven gaire bé i els comptes no sortien. A més, en l’aspecte purament esportiu, els Oilers podien sobreviure sense cap mena de problema a la marxa del seu ídol. De fet, es van tornar a proclamar campions dos anys després amb Mark Messier com a capità, millor jugador i líder indiscutible de l’equip.
Si Califòrnia no té or, l’or va a Califòrnia
Los Angeles Kings, l’altra part implicada, era el 1988 l’únic equip de la lliga que representava a l’oest dels Estats Units -l’anomenat “cinturó del sol”- després dels trasllats dels Colorado Rockies a Nova Jersey i dels Califòrnia Golden Seals a Cleveland (on només van durar dos anys abans de desaparèixer), respectivament. El seu nou president i propietari, el milionari local Bruce McNall, volia convertir una franquícia amb una trajectòria força mediocre fins aleshores en un equip aspirant a guanyar l’Stanley Cup, i Peter Pockington no va desaprofitar l’oportunitat.
Suposadament, va aconseguir que Gretzky se sentís menyspreat durant una conversa telefònica amb McNall i l’estrella canadenca, fins aleshores reticent a abandonar Edmonton tot i que anava a veure triplicat el sou (d’un a tres milions de dòlars), va canviar de pensament de forma radical. Va exigir que els seus companys i amics Mike ‘Special K’ Krushelnyski (un talentós davanter centre malgrat el que pugui evocar el seu cognom) i Marty McSorley (el seu guardaespatlles sobre el gel i, possiblement, un dels enforcers més bruts i perillosos que han jugat mai a la lliga) l’acompanyessin a Los Angeles. A canvi, els Oilers van rebre 15 milions de dòlars i els jugadors Martin Gelinas (que encara no havia debutat amb els Kings) i Jimmy Carson (l’estrella de l’equip amb 107 punts anotats aquell any), a més de les eleccions de primera ronda dels draft de 1989 (posteriorment venuda als Devils, que van triar a Jason Miller), 1991 (Martin Rucinsky), i 1993 (Nick Stajduhar).
Gretzky, encara jove i en plenes facultats, no se’n va anar a Califòrnia de vacances. Va jugar set temporades i mitja a un bon nivell (les cinc primeres van ser extraordinàries) i el 1993 va portar els Kings a les primeres Finals de la seva història, encara que van ser àmpliament superats pels Montreal Canadiens de Patrick Roy i Vincent Damphousse per 4-1 ( en el cinquè partit, Gretzky va ser defensat de tal manera que ni tan sols va aconseguir llençar entre els tres pals). A meitat de la temporada 1995-1996, el canadenc, fart de jugar a Los Angeles, va forçar la seva marxa als Saint Louis Blues per formar juntament amb Brett Hull una dupla atacant que mai va arribar a quallar.
Mai un traspàs va causar tant impacte en la història de l’esport nord-americà com el de Wayne Gretzky als Kings. De fet, va canviar l’hoquei gel nord-americà per sempre. Arran de la seva arribada a Califòrnia es va triplicar el nombre de nens que practicaven aquest esport en aquest estat (de 3.000 a 12.000), donant peu a la creació d’un autèntic planter que avui ja ha començat a donar els seus fruits (Jason Robertson entre moltíssims altres).
La seva estada a Califòrnia va impulsar l’NHL cap a cotes de popularitat mai abans vistes als EUA
A més, la popularitat d’aquest esport es va estendre amb rapidesa per tot l’oest i el sud-oest del país, cosa que va facilitar enormement que l’hoquei conquerís territoris que abans semblaven impossibles. Anaheim, San José, Dallas, Las Vegas, Phoenix (on Gretzky va exercir com a entrenador durant quatre anys) i Denver (amb Colorado Avalache) posseeixen avui franquícies guanyadores (quatre han alçat la Stanley Cup) gràcies, en gran mesura, al valuós llegat de ‘The Great One’. La NHL, sempre a rebuf de la resta de les grans lligues americanes, va trobar en aquest canadenc de Brantford, Ontario, la clau per seguir creixent en territoris on el gel només es troba a les muntanyes.
Et pot interessar…
Cargando ...
