Ubicada a l’est del Llac Ontario, Hamilton és avui dia una ciutat moderna i jove que ha sabut adaptar-se als nous temps ja que en les darreres dècades ha estat capaç d’impulsar les seves prestacions al sector servei i ha desenvolupat una gran inversió en ciències relacionades amb la sanitat. Es pot fer una agradable passejada pel seu passeig marítim o visitar el Castell de Dundurn. Una altra opció és visitar el museu de l’aviació on destaquen els bombarders Lancaster o visitar-ne els voltants, amb un entorn natural que val molt la pena visitar. Fins i tot es pot fer una passejada a la recerca de fantasmes de vells crims ocorreguts a la ciutat.
Tot i això fa un segle la ciutat no era així. Bé, realment el món tampoc no era així. Tot era força diferent. L’agricultura i la indústria eren el principal motor de totes o gairebé totes les ciutats. I Hamilton no era indiferent a aquesta realitat. La seva ubicació a les ribes del Llac Ontario la va convertir en ciutat portuària i, per tant, en industrial. Hamilton va ser molt pròspera i important a Amèrica del Nord en fer-se fort al sector de l’acer i va arribar a ser coneguda com ‘The Hammer’ (el martell) i ‘Steeltown’ (Ciutat de l’acer).
Però, i l’hoquei? L’hoquei gel sempre ha estat present a Hamilton, com a la majoria de les ciutats canadenques, encara que no van arribar a l’NHL fins al 1920. Ho va fer de la mà de Percy Thompson. Aquest empresari formava part de la companyia Abso-Pure Ice Compnay que havia construït el Barton Street Arena a Hamilton i que buscaven un equip perquè pogués fer servir les instal·lacions i van comprar la franquícia dels Quebec Bulldogs, membres fundadors de l’NHL que en els seus dos primeres temporades no havien pogut jugar per motius econòmics i a la tercera havien finalitzat amb un bagatge de 4 victòries i 20 derrotes. Amb aquest pobre registre, els del Quebec es van mudar a Hamilton, on els diners de l’acer i un entusiasta públic els esperaven amb els braços oberts.
La primera temporada al Barton Street Arena no va ser tan positiva com es podria esperar. L’arribada a la nova ubicació va portar molta il·lusió a la franquícia, però també els seguidors de Hamilton. Per això les 6 victòries i 18 derrotes que van signar aquella temporada van deixar un regust molt amarg al club i als seus aficionats. Les coses no van ser gaire millor a la 21-22 quan el parcial va ser de 7-17. Ni a la campanya següent quan el registre va ser de 6 victòries i 18 derrotes. Millores dades va deixar la temporada 23-24 quan va firmar 9 victòries i 15 empats encara que això no va evitar que acabessin com a cuers.
El gran moment dels Hamilton Tigers va tenir lloc a la campanya 1924-1925
Aquest any (1924) la Lliga s’havia augmentat a sis equips i els Tigers van ser el millor equip dels sis a la temporada regular. Després de 19 victòries, 10 derrotes i 1 empat, els Tigers es postulaven com a favorits per emportar-se la Stanley Cup… fins que va arribar el desastre. Els jugadors dels Tigers van reclamar a la seva directiva el pagament per haver jugat més partits aquell any. Fins a la temporada anterior amb 4 equips els equips disputaven 24 partits en total, però això any amb l’ampliació de l’NHL a 6 el nombre de partits s’incrementava a 30 i els jugadors volien cobrar per aquests 6 partits extres respecte a l’any anterior així com rebre alguns pagaments que tenien pendents els Tigers. El club va estipular que pagava per contracte des de l’1 de desembre fins al 30 de març amb independència del nombre de partits i va enviar la “patata” a l’NHL que no va donar la raó als jugadors i va provocar que entressin en vaga.
La primera de la màxima competició d’hoquei nord-americà a la seva història. En principi la vaga no va tenir l’efecte desitjat ja que els Tigers van quedar fora dels playoffs i els jugadors van ser multats, encara que a la llarga es van produir millores en aquest aspecte. Aquest any Toronto St. Patricks i Montreal Canadiens van disputar la final amb triomf dels Canadiens però aquests van perdre la final de l’Stanley Cup davant els Victoria Cougars de la WHL, últim equip a guanyar la copa sense pertànyer a l’NHL.
Mentre tot això passava, l’NHL preparava una nova expansió de dos equips per incloure’n un de Nova York, els Americans, i un altre a Boston, els Bruins. Bill Dwyer era un contrabandista que havia aconseguit la concessió per a un equip d’hoquei gel a la ciutat de Nova York i va decidir fer una oferta de 75.000 dòlars per comprar els drets dels jugadors dels Hamilton Tigers, cosa que en principi va ser rebutjada per la franquícia canadenca , qui estava fins i tot pensant a construir un nou pavelló. No obstant això, Abso-Pure Ice Company va declinar construir una nova pista i els jugadors dels Tigers es van haver de mudar a Nova York per enrolar-se als Americans. Es va especular amb la possibilitat que Hamilton mantingués un equip a l’NHL i fins i tot es va sortejar un calendari en què apareixien, però finalment l’equip canadenc va tancar definitivament les portes.
Pels aficionats quedaria per sempre el dubte de saber si potser ells haurien pogut guanyar l’Stanley Cup en lloc dels Victoria Cougars, encara que en el seu record quedaria per sempre haver vist jugar un equip que va comptar amb jugadors de la talla de Billy Burns, Edmond Bouchard o el mític Joe Malone, l’únic jugador de la història a aconseguir set gols en un partit.
Et pot interessar…
Cargando ...
