Considerat un dels millors porters de la història de l’hoquei sobre gel sinó el millor, la vida del quatre vegades guanyador de l’Stanley Cup és un clar exemple que no és or tot el que llueix i en una època a la que l’hoquei sobre gel era un esport dur, Terry sobre va sortir per sobre dels seus companys defensors dels tubs.
La revista Life va publicar al març de 1966 una foto de Terry en què es recreaven totes els punts de sutura (més de 500) que havia rebut durant la seva carrera i la imatge “desfigurada” i entristida del porter que va causar un gran impacte al món del gel. Durant 14 anys, el jugador nascut a Winnipeg (Canadà) va jugar sense cap protecció a la seva cara. El reportatge volia donar a entendre els danys físics que rebien els porters en aquella època. Terry, que va ser acumulat lesions des dels inicis, era el clar exemple d’un jugador que estimava l’esport fins i tot per sobre de la salut. La major part de la seva carrera la va passar defensant els colors dels Red Wings on va aconseguir aixecar-se amb la Copa Stanley en tres ocasions i on la samarreta va ser retirada. Després de l’èxit amb els Wings, Terry va començar el seu periple per diversos equips de l’NHL. Bruins, Toronto, Los Angeles Kings i finalment els New York Rangers van ser els equips on va militar.
La revista Life va publicar al març de 1966 una foto de Terry on es recreaven tots els punts de sutura
En la seva carrera a l’NHL es va alçar quatre vegades amb l’Stanley Cup, va guanyar quatre trofeus Vezina (millor porter de la lliga). Va ser el primer porter a aconseguir 100 blanquejades en temporada regular (1967). Un any després de la seva mort va ser inclòs al saló de la fama (1971) i està considerat entre un dels millors jugadors d’una llista de 100 de tots els temps de l’NHL.
Però tots els seus èxits es van veure sempre entelats per l’addicció a l’alcohol, la seva violència dins i fora del joc, la seva personalitat sempre malhumorada. Terry va arrossegar i va ocultar durant gairebé tota la vida els dolors de les seves lesions. Bé per la por de perdre el seu lloc a l’hoquei o bé pel que podrien dir de si acabava lesionat cada dos per tres. En aquella època hi havia una mentalitat masclista respecte a l’hoquei gel i estar lesionat o queixar-se o protegir-se estava “mal vist”. De petit va amagar una lesió als seus pares al dislocar-se un colze jugant al Rugbi. En no rebre tractament i curar-se en silenci, el braç esquerre on es va lesionar, va quedar més curt que el dret i això li va provocar un dolor crònic de per vida.
De petit va amagar una lesió als seus pares en dislocar-se un colze jugant al Rugbi
Ja a la seva carrera al gel, l’estil de Terry a la porteria era d’una posició més baixa i amb l’esquena més arquejada que els seus homòlegs als tubs. Això li va crear problemes i dolors que el van acompanyar durant la carrera. Es deia que no aconseguia dormir més de dues o tres hores a la nit i per això el seu estat de mal humor permanent. Les seves lesions sempre les va portar en silenci, des dels problemes de colze, una apendicitis, un col·lapse pulmonar, problemes greus a les mans, peu trencat, tots els talls a la cara els quals a la gran majoria no va deixar cicatritzar al 100% per no perdre el lloc. Tot això va fer que l’alcohol entrés a la seva vida com a manera de capejar els dolors.
La mort de Terry va ser el colofó a les desgràcies sofertes ja que en una baralla amb un company seu als New York Rangers (Ron Stewart) amb el qual compartia pis i que després d’una discussió sobre una factura de telèfon, va fer que Terry acabés a l’hospital on l’hi van haver d’extirpar la vesícula biliar a causa de les lesions internes que tenia. Una hemorràgia al seu fetge va acabar amb la vida del que és considerat millor porter en la història de l’NHL.
Et pot interessar…
Cargando ...
