La temporada anterior, els poderosos New York Islanders es van fer amb la primera Stanley Cup sota la batuta d’Al Arbour. L’equip era un gegant plegat de futures superestrelles amb Mike Bossy, Clark Gilles i Bryan Trottier al capdavant. En aquella campanya, Arbour va decidir fixar la Copa com a objectiu principal i no preocupar-se per acabar en el cim de l’NHL.
El conjunt de la 1979/80 va tancar el curs regular amb menys de 100 punts i es va classificar per als playoffs. L’estratègia de Arbour ja havia donat resultat. Després d’arrasar en les eliminatòries, els Islanders van prevaldre davant els Philadelphia Flyers en la final.
Amb menys de deu anys d’existència, New York va cimentar la seua dinastia durant la temporada 1980/81. Els Isles van registrar 110 punts en la competició regular i van destruir sistemàticament als seus rivals en els playoffs camí a alçar la seua segona de quatre Stanley Cups. L’equip estava ple de jugadors àvids de repetir l’èxit de l’any previ i van comptar amb el lideratge excepcional necessari per a aconseguir l’objectiu.
Els Islanders van entrar en la 1980/81 amb una Copa al seu nom i destinats, aparentment, a liderar la lliga. Arbour i els seus pupils tenien clar l’objectiu de repetir la gesta abans que començara la nova campanya. L’equip va realitzar una sèrie de moviments a l’estiu per a assentar la plantilla, però les peces principals del puzle compost per Bill Torrey, director general, ja portaven un any en el seu lloc després de l’arribada de Butch Goring. La química i l’impuls del conjunt era el que emocionava als aficionats de cara a la nova dècada.
New York va dominar un curs regular coronat per una ratxa de 15 victòries, plusmarca llavors de la franquícia, i els 50 gols de Bossy en 50 trobades. L’extrem dret va continuar anotant a un ritme alarmant i va acabar l’exercici com a principal golejador de l’NHL amb 68 punts i 119 punts. Així mateix, el natural de Quebec va liderar la lliga en nombroses categories ofensives com a gols guanyadors o hat tricks.
Trottier no es va quedar arrere. El center va pastar punts i va tornar bojos als porters rivals amb 31 gols i 72 assistències – 103 punts. A més de per la seua faceta en atac, el canadenc també era conegut per visitar amb assiduïtat la zona de penalització i va doblegar els minuts d’expulsió de Bossy amb 74. No obstant això, dos jugadors no representen un equip sencer i cal remarcar que els Islanders van perdre més de tres duels consecutius només una vegada durant la temporada.
L’equip era un gegant plegat de futures superestrelles amb Mike Bossy, Clark Gilles i Bryan Trottier al capdavant
En la primera ronda, New York es va citar amb els Toronto Maple Leafs i van despatxar ràpidament als setzens caps de sèrie en tres partits seguits. El tercer partit de la sèrie va suposar la primera ocasió en què els Islanders guanyaven un partit de playoff en la capital de Ontario. Va ser suficient per a segellar una eliminatòria a cinc trobades en la qual els Isles van superar als Leafs per 20 gols a 4.
Els Edmonton Oilers, encapçalats per la incipient estrela Wayne Gretzky, esperaven en els quarts de final i van proporcionar als Islanders l’única competició durant les eliminatòries. Amb el tanteig 3 a 2 a favor de New York, la sèrie va tornar a Edmonton, on els Isles la van tancar mitjançant un gol en el tercer període de Bob Nystrom. L’aparellament havia deixat actuacions brillants com els triplets de Denis Potvin i Gretzky o el punt en la pròrroga de Ken Morrow, heroi olímpic estatunidenc enfront de la Unió Soviètica en Lake Placid 1980.
Les semifinals van ser una trobada memorable únicament per una raó, el rival, els seus veïns de Manhattan, els Nova York Rangers. No obstant això, els Islanders van agranar al seu oponent en quatre duels i els van superar per 22 gols a 8. Malgrat la rivalitat i aversió que existeix entre jugadors i aficionats de tots dos clubs, va ser una eliminatòria desigual. D’aquí ve que nasquera un càntic clàssic en el Nassau Coliseum durant els anys 80 i primers anys 90, “1940”, en referència a l’última vegada que els Rangers havien guanyat la Copa. El lema va quedar en desús 13 anys després, quan la Stanley Cup va aterrar finalment al Madison Square Garden.
Els Islanders es van topar amb els Minnesota North Stars en la final, l’última de la dècada amb dos equips dels Estats Units. Els de Bloomington s’havien desfet de rivals imponents com els Boston Bruins, Buffalo Sabres i Calgary Flames. L’equip comptava amb el també olímpic en 1980 Neal Brollen i el franctirador Dino Ciccarelli.
El que aparentment anava a ser una sèrie renyida es va quedar en un altre dominant triomf dels Islanders, que van véncer la sèrie per 4 a 2 per a fer-se amb la seua segona de quatre Copes consecutives. Goring, àmpliament reconegut com un dels jugadors més complets en la història de la lliga, va demostrar ser l’última peça d’un puzle indestructible i es va emportar a casa el trofeu Conn Smythe com MVP dels playoffs.
Et pot interessar…
Cargando ...
