Creixent en l’època de finals dels 90 i principis dels 2000, recordo tots aquells anuncis sobre els accidents de trànsit, les malalties de transmissió sexual i potser una mica més llunyana, però no per això menys important, l’ús de substàncies il·legals i el prohibides que estaven: les drogues
Aquestes drogues es consumeixen per diferents causes, i una, i possiblement de les més conegudes és per augmentar artificialment el rendiment en una competició perjudicant clarament l’ètica esportiva. Anomenat “doping” va ser definit pel “Comitè Olímpic Internacional” (COI) com l’administració o la utilització de mètodes i/o classes de drogues prohibides. Al 1965 es promulga una legislació prohibint el dopatge i fixant les modalitats de la seva detecció i les penalitats a aplicar, no només al consumidor sinó també al proveïdor.
Doping
La idea de dopatge que més coneixem és la de substàncies estimulants que el que aconsegueixen és un augment en l’activitat del sistema nerviós que alhora exerceixen la seva acció sobre el sistema cardiovascular i el sistema nerviós simpàtic (aquell que augmenta la freqüència cardíaca, la pressió arterial, la freqüència respiratòria i la mida de les pupil·les).
Una de les substàncies més comunes en aquest grup són les amfetamines que són estimulants psicomotors i com a resultat l’esportista estarà més alerta i físicament més actiu.
En aquest grup de drogues estimulants també hi entra la cocaïna, encara que el seu ús és majoritàriament per consum propi i no per les propietats estimulants que poden fer al realitzar un esport. L’existència d’aquestes substàncies i el seu ús excessiu mostren clarament que és un problema vigent a la nostra societat i per això el veiem en tots els aspectes que ens envolten. Malauradament l’NHL no és diferent.
L’existència d’aquestes substàncies i el seu ús excessiu mostren clarament que és un problema vigent a la nostra societat
I no tant vull parlar del tema doping com a tal, que és molt més seguit -i perseguit- en l’aspecte Olímpic, sinó en l’ús de drogues entre els jugadors. Ja no només entenent droga a aquelles que reconeixem per diversió, també molts fàrmacs prescrits per metges, i l’alcohol entra en aquest tema.
Casos coneguts
En els darrers anys, també agreujat per la situació de pandèmia que hem viscut i l’augment de problemes pel que fa a la salut mental, hi ha hagut un parell de casos coneguts dins de l’NHL que donen peu a parlar d’aquest tema.
Colin Wilson, jugador retirat que va vestir la samarreta dels Nashville Predators i Colorado Avalanche, escrivia per a The Players´ Tribune primerament sobre el seu trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC), on explica la seva “rutina” al començament de la seva carrera amb Nashville on havia de netejar totes les escombraries al voltant de la porta d’embarcament fins que quedés neta, entrar sempre l’últim a l’avió i finalment parlar amb els pilots.
Aquesta rutina tan especial va ser una de les coses que va fer a Polie, GM dels Predators al moment, a parlar amb ell i diagnosticar-li aquest trastorn que marcaria tota la seva carrera.
Llegir el seu testimoni és força impactant. Com explica la seva sensació de calvari cada vegada que sortia al gel perquè sentia que els patins mai no estaven prou ben lligats. “I’d have to stay in the locker room and tie them over and over again, as tight as I could, until my hands bled.” (M’havia de quedar al vestidor lligant-los una vegada i una altra, tan fort com podia fins que les meves mans sagnaven). I pel TOC, i el mal control d’aquest, comença a explicar la seva història amb tota la medicació que li prescrivien per poder portar una vida funcional.
Prescriure fàrmacs per dormir
Wilson no és el primer esportista que parla dels efectes de la medicació per dormir. Hi ha hagut un canvi cap a jugar partits a la nit per obtenir més assistència de públic i més índexs d’audiència televisius. Això vol dir que els partits no es completen fins ben entrada la nit i solen anar seguits de sessions d’escalfament, conferències de premsa i viatges. Alguns jugadors informen que l´adrenalina alta després d’un partit nocturn pot dificultar el somni i el descans.
L’ús rutinari d’aquestes substàncies augmenta el perill d’addicció que pot sorgir del cicle entre l’ús d’estimulants (com la cafeïna i les begudes energètiques. Wilson a l’article també esmenta l’ús de cocaïna per aconseguir aquesta sensació i ‘depressors’) com aquestes medicacions que ajuden a dormir. Diversos entrenadors, comentaristes i administradors han advertit els jugadors sobre els perills de prendre grans dosis de cafeïna abans dels jocs a causa dels riscos de deshidratació i perilloses fluctuacions a la pressió arterial quan la cafeïna es combina amb medicaments per dormir.
I aquí no es queda la baralla de Wilson amb les substàncies addictives. En un gest de valentia, perquè no calia, explica el problema amb l’alcohol i les drogues, especialment amb la cocaïna.
“El que no t’expliquen sobre la cocaïna, l’èxtasi o qualsevol droga similar, és que desfan en segons els problemes del cap. Les substàncies químiques que la nostra ment produeix quan ens enamorem, quan vivim aquell moment meravellós – la cocaïna i altres drogues aconsegueixen aquesta sensació immediatament”
Colin Wilson en The Players´ Tribune.
El més interessant sobre el tema és com explica l’ús d’estimulants i depressius per poder mantenir-se al nivell que demanava l’NHL.
És valenta la seva manera de explicar-ho. De mostrar que gent que molta gent admira per aconseguir un somni que molt poca gent és capaç de viure, també ha de lluitar contra problemes de salut mental i que també cometen errors.
L’altre cas conegut l’últim any sobre esportistes amb problemes de substàncies, i amb un final poc feliç, és el de l’exjugador dels Boston Bruins, entre d’altres equips, Jimmy Hayes. Que va morir a l’agost del 2021 amb fentanil i cocaïna al seu cos, com va revelar la dona i els seus pares al diari Boston Globe.
Les morts relacionades amb els opioides sintètics, dels quals el fentanil és el principal impulsor, han augmentat considerablement en els darrers anys, i el Centre Nacional d’Estadístiques de Salut en va informar 35,359 al 2019.
El més curiós d’aquest cas és que a excepció del pare, a l’article tothom diu que no veien a Hayes com una persona a qui se’l pogués considerar com a drogadicta, ja que l’ús que ell donava a aquestes substàncies era per pel control del dolor produït per les lesions de jugar a l’NHL, i no tant com a consum propi per diversió.
Parlar sobre això ens pot treure un estigma molt important sobre un tema que ens concerneix a tots
Aquests són només dos casos coneguts d’un món fosc que existeix al nostre dia a dia i que hauríem de ser menys tímids en parlar-ne. Parlar sobre això ens pot treure un estigma molt important sobre un tema que ens concerneix a tots i quan arriba a les grans esferes de l’esport —que semblen intocables— pot fer canviar d’actitud aquesta gent que es veu positivament influenciada per aquests esportistes que tant admiren.
Et pot interessar
Cargando ...
