Un dels temes que més sorprenen, i els costa entendre encara amb les explicacions corresponents, a les persones alienes al món de l’hoquei gel, són les baralles. Tema que aixeca passions i butllofes per igual, cada vegada que es posa sobre la taula la seva utilitat dins una pista NHL, generant un debat sobre si haurien de continuar permetent-se immersos com estem al segle XXI, o per contra, seguir com si res atès que formen part del joc des de temps remots.
Ja fa més de vint anys que vaig descobrir i aficionar a l’NHL (per inri a l’hoquei gel en general), eren els anys noranta i les baralles es trobaven en un gran moment de promoció, cada equip disposava d’un o més enforcers i les televisions promocionaven aquestes accions de forma natural, mostrant els jugadors més com si fossin púgils que una altra cosa. Sens dubte, un cop ficat dins el món de l’NHL, les baralles i les càrregues eren tot un espectacle per a un nouvingut (i més venint de l’NBA i el futbol), generant un exaltament interior cada cop que se succeïen. Era una altra època.
Per a un nouvingut a l’NHL durant els anys 90, les baralles eren com a mínim sorprenents
Les explicacions per entendre-les per part de Moisés Molina i Josean Redondo a les retransmissions a Sportmania ajudaven molt, comprenies perquè ho feien, també que a ningú l’obligaven a picar-se i que normalment les estrelles passaven del tema olímpicament excepte excepcions. A més, veies la gent a les grades super emocionada, creant-te una opinió que no era una cosa fora del comú a l’hoquei, encara aterrant des de fora, aconseguies fer-te una idea més positiva que res més. Seguia sent una altra època.
Ja amb el pas dels anys i madurant en tots els aspectes vitals, les contradiccions començarien (i encara ho fan) a rondar-me pel cap respecte a les baralles i la seva necessitat dins de l’hoquei gel, creant-me una opinió dispar. D’una banda segueix la connexió afectiva amb el passat i inicis personals amb l’NHL, pensant que tampoc són per posar-se les mans al cap, que representen un percentatge molt petit d’accions dins de la pista i com no, han estat part del joc . L’Old time hockey mola molt.
Però com que tot a la vida no és ni blanc ni negre, el gris ha anat agafant força al meu entendre sobre les baralles en l’actualitat. Sense renegar del que hem descrit abans, per a mi el passat hockystic té un valor molt especial, gaudint de tota la història relacionada amb l’NHL dècades enrere, crec fermament que les baralles ja no representen el mateix que abans, tampoc la societat actual les veu amb el mateix prisma que en una altra època. I aquí és on veig clarament els dubtes que m’assalten, si no ens agrada que els mitjans generalistes tradicionals es fixin i ensenyin a mode de mofa de l’hoquei gel les baralles, podria ser que si no existissin es fixessin més (creuant els dits) en el que és realment emocionant dels partits: els gols, parades i càrregues.
Un altre punt que fa obrir més els ulls sobre aquest aspecte són les explicacions respecte a les baralles, quan et trobes algú referint-se a l’hoquei gel com aquest esport que es piquen, et sents amb la necessitat imperiosa d’explicar-li perquè ho fan fins a l’última coma, prova que quan alguna cosa es té de justificar molt bé una mica de dolent deu tenir, dic jo; encara que ens costi o no vulguem veure’la. També hi ha l’exemple sobre els nens o nenes, en el meu cas, amb tota la parafernàlia de l’NHL que sempre m’envolta, tinc una sensació agra quan m’assec davant de la tele amb el fill/a per transmetre la passió de l’hoquei a les noves generacions (aquí també creuo els dits) i de sobte es posen a barallar-se al mig del gel, en aquell moment es barregen les mil explicacions de no barallar-se amb altres nens però veus que aquests dos jugadors adults a la pantalla sí que poden fer-ho i a sobre els aplaudim; vaja, un clar exemple de sensacions creuades.
I així també amb els nous fans, els qui arriben amb altres idees i que unes baralles absurdes puguin tirar-los enrere. Però no vull confondre-us, a mi encara em recorre el cos aquest nerviosisme quan es munta la de sant Crispí al gel i de sobte veus els dos porters anar cap al centre de la pista i buscar-se un a l’altre; en aquell moment saps que no és correcte, ni educatiu, ni exemplar, ni res, però et manté amb la mirada fixa i emocionat. Amb aquest exemple t’adones que sense ser gaire més gran, l’hoquei gel clàssic t’ha marcat, però veus la necessitat d’avançar per deixar enrere aquests comportaments; segur que la lliga també (o almenys els que la governen) ho ha pensat per buscar més fans entre el públic casual a altres esports.
Un altre dubte que m’assalta i fins i tot m’aterreix, és que si es prohibissin les baralles, les càrregues no fossin el següent a ser mal vistes per la resta de societat, perquè personalment sense baralles l’hoquei gel m’agradaria igual, però sense càrregues i joc físic (sempre legal) deixaria el seu costat més impactant i amb què molta gent (i jo) es va aficionar al seu moment.
Les baralles són prescindibles, les càrregues són sagrades
Amb tot el que s’ha exposat abans, fa uns mesos vaig muntar una enquesta a twitter on preguntava sobre la necessitat de prohibir les baralles a l’NHL, clarament els vots a favor que les baralles seguissin d’una manera o altra, vaja, sense prohibir-les, es van imposar de manera contundent, únicament un 16’7% dels encastats volien que s’eradiquessin de facto. Aquestes xifres a l’Amèrica del Nord encara serien més aclaparadores a favor de no prohibir-les, seguir com fins ara.
No sé si a vosaltres us va sorprendre el resultat de l’enquesta, a mi no.
Personalment, en el meu cas estava entre ‘No, són part del joc’ i ‘Si, però no em molesten’ , al final crec que em segueixen agradant molt en el fons (la nostàlgia surt de vegades) però no són per res exportables, creant-me l’opinió ferma que al ritme que disminueixen any rere any, no caldrà prohibir-les, la mateixa dinàmica del joc i les noves generacions de jugadors, amb menys perfils similars a enforcers, seran els encarregats de treure-les de la pista sense que ens en donem compte. I al final tots ho celebrarem, encara que en els resums antics ens agradi, de reüll i sols, veure alguna baralla per comprovar com era l’hoquei gel dècades enrere.
Els números no enganyen
Cosa que recolza totalment la teoria de la no necessitat de prohibició atès que la mateixa actualització del joc ja eliminarà de forma natural i poc traumàtica les baralles, són els números cada vegada més baixos en quant a baralles per partit i en general durant tot el curs .
| Temporada | Baralles | Baralles per partit |
| 1990/91 | 772 | – |
| 1991/92 | 792 | – |
| 1992/93 | 642 | – |
| 1993/94 | 835 | – |
| 1994/95* | 506 | – |
| 1995/96 | 785 | – |
| 1996/97 | 906 | – |
| 1997/98 | 838 | – |
| 1998/99 | 660 | – |
| 1999/00 | 573 | – |
| 2000/01 | 684 | 0’56 |
| 2001/02 | 803 | 0’65 |
| 2002/03 | 668 | 0’54 |
| 2003/04 | 789 | 0’64 |
| 2004/05** | – | – |
| 2005/06 | 466 | 0’38 |
| 2006/07 | 497 | 0’40 |
| 2007/08 | 664 | 0’54 |
| 2008/09 | 734 | 0’60 |
| 2009/10 | 714 | 0’58 |
| 2010/11 | 645 | 0’52 |
| 2011/12 | 546 | 0’44 |
| 2012/13*** | 347 | 0’48 |
| 2013/14 | 469 | 0’38 |
| 2014/15 | 391 | 0’32 |
| 2015/16 | 344 | 0’28 |
| 2016/17 | 372 | 0’30 |
| 2017/18 | 280 | 0’22 |
| 2018/19 | 238 | 0’19 |
| 2019/20 | No disponible | – |
| 2020/21 | No disponible | – |
| 2021/22 | 331 | 0’25 |
| 2022/23 | 334 | 0’25 |
| 2223/24 | 311 | 0’23 |
(*) Temporada reduïda a causa del tancament patronal.
(**) Es va cancel·lar la temporada a causa de la manca d’acord per a un nou conveni col·lectiu.
(***) Temporada reduïda degut a un nou lockout.
Fa relativament poc, al 2016, Netflix va treure un documental anomenat Ice Guardians, el qual és molt recomanable per entendre el paper dels enforcers i les baralles en general.
En definitiva, no sembla que l’NHL vulgui obrir aquest meló ben aviat, la seva estratègia de no promocionar les baralles però sense decidir-se a apostar decididament en contra d’elles, ajuda a calmar els ànims dels dos sectors (sense cap dubte, el de favor de les baralles és moltíssim més nombrós) sense ficar-se en cap fregat indesitjat en contra dels més tradicionalistes. Així doncs, el lent declivi de les baralles juntament amb la seva marginació social, seran les que acabaran d’eradicar aquest tipus d’actes sense ser-ne necessària la prohibició. Temps al temps.
Et pot interessar…
Cargando ...
