L’infame lockout de 2004/05

Corria l’any 2004, a finals de la primavera els Tampa Bay Lightning s’estrenarien com a campions de l’Stanley Cup per primera vegada a la seva història en derrotar els Calgary Flames en set emocionants trobades, amb el pas dels mesos i arribant l’estiu a la seva fi els negres núvols s’anirien posant d’amunt l’NHL després de diverses setmanes aguaitant, creant amb això la tempesta perfecta que deixaria els aficionats sense la millor lliga d’hoquei gel del món una temporada completa.

Feia mesos que tot indicava que el tancament patronal era inevitable després de l’allau de declaracions acusatòries entre el sindicat (NHLPA) i la mateixa lliga (NHL) que s’havien anat succeint als diferents mitjans de comunicació existents a l’època. Però ningú no creia que anés més enllà d’una mesura de pressió per cedir l’altra part, unes setmanes de dures negociacions les quals deixarien el calendari més ajustat però ja està. Finalment res d’això passaria, les converses s’enquistarien i la crua realitat es faria palpable a tots nivells, la temporada 2004/05 estava tocada de mort.

Aprofitant les negociacions per un nou conveni entre la lliga i el sindicat, els propietaris volien instaurar el límit salarial per controlar millor les despeses en sous

Durant les primeres setmanes de lockout, els fans seguien esperançats que després d’uns dies de trencament total entre sindicat i lliga, les negociacions tornarien a la seva llera i no trigarien a solucionar el tema, pel bé de l’NHL i del mateix esport. Però cap de les dues parts volia cedir ni un mil·límetre, superant diferents “dates límit” les quals representaven diferents punts de no retorn, com per exemple el de celebrar una temporada completa de 82 partits molt atapeïda, després una de 45 per més tard a la impossibilitat de tan sols competir en aquest format reduït, tot això davant de la incredulitat dels aficionats.

D’on es venia?

L’NHL es trobava en un estat de salut econòmica millorable, moltíssimes franquícies tenien pèrdues derivades dels grans sous dels jugadors en comparació dels seus ingressos propis, en total la lliga (sumant els números de totes les franquícies existents) va tenir unes pèrdues de $273 milions durant el curs 2002/03. Aquests sous representaven el 76% dels ingressos, la xifra més alta entre totes les grans lligues, cosa que els propietaris amb Gary Bettman al capdavant volien corregir instaurant el famós límit salarial “dur” utilitzat a la NFL.

L’NHL volia que el límit salarial begués de les xifres d’ingressos totals de la lliga, passant d’un 76% de despeses en sou a una xifra al voltant del 50%, així els jugadors i propietaris es repartirien el pastís a parts iguals. Aquest seria el gran cavall de batalla a les negociacions entre l’NHL i el NHLPA.

Era necessari el límit salarial?

En la perspectiva dels jugadors evidentment que no, però la realitat era que cada vegada hi havia més diferència entre les franquícies ubicades als mercats anomenats grans (Toronto, New York, Chicago,…) davant els que estaven establerts en altres de mida mitjana o petita (Pittsburgh, Edmonton, Columbus,…). Grans jugadors havien d’abandonar les plantilles dels equips més modestos només pel tema econòmic, mentre que els equips “rics” anaven amassant una gran quantitat de talent entre les seves files (bàsicament com el futbol a Europa), cosa que la lliga volia corregir.

Això, a més de crear una barrera cada vegada més àmplia entre els diferents sectors de franquícies, provocava que moltes tinguessin dificultats econòmiques greus, allunyant de la lliga possibles inversors veient els números freds. Els equips dels mercats grans apostaven moltes vegades per immenses despeses en sous però això tampoc no els impedia presentar pèrdues econòmiques al final del curs, mentre que els més petits o mitjans si volien competir de tu a tu amb ells havien de bregar amb unes enormes pèrdues o bé gastar poc i no lluitar mai per guanyar la preuada Stanley Cup.

Per igualar la competició en el pla esportiu i fer-la viable i atractiva econòmicament parlant, el salary cap era inevitable

Els jugadors, representats per la figura de Bob Goodenow, veien que amb aquesta instauració salarial perdrien capacitat econòmica i llibertat de negociar amb les diferents franquícies, sobretot al principi quan s’adaptessin els antics contractes vigents a la possible nova normativa.

Dit sigui de pas, moltes franquícies de les que apostaven per una despesa proporcional desorbitada en sous no van aconseguir mai el premi gros en forma de Stanley cup, quedant-se lluny dels objectius somiats, segurament els New York Rangers van ser els màxims expositors d’aquest sistema.

Resolució

Així, després de 310 dies de tancament patronal (del 16 de setembre del 2004 al 22 de juliol del 2005), les dues parts tancarien les negociacions pel nou conveni col·lectiu entre lliga i sindicat no sense diverses ferides no resoltes del tot. L’anhelat (pels propietaris) límit salarial era el tema estrella dins de les moltes noves mesures que establia el nou CBA, però la sensació general era els jugadors havien finalment cedit a la pressió econòmica després de diversos mesos de no comptar amb ingressos fixos.

La figura de Gary Bettman, comissionat de l’NHL, va sortir molt reforçada mentre que la del màxim representant del sindicat, Bob Goodenow, va ser totalment diferent. Tots dos van mantenir una relació molt tòxica durant les negociacions, fins i tot “van ser apartats” en el període final abans de la cancel·lació definitiva de la temporada per així intentar donar un nou aire menys negatiu a les reunions amb els seus segons i tercers al comandament, una cosa que tampoc va prosperar.

Sens dubte que aquest infame lockout va tenir molts aspectes negatius, l’únic positiu és que la lliga va abraçar una paritat esportiva i viabilitat econòmica actualment palpable, però en definitiva va ser per oblidar, sobretot per als fans. Aquests van ser privats del seu esport i lliga favorita durant una campanya completa, cosa que va afectar moltíssim el negoci relacionat amb l’hoquei gel però que per sort sembla destinat a no repetir-se veient les relacions d’avui dia entre lliga i sindicat, que lluny de manifestar opinions idèntiques sí que són similars, almenys pel que fa a no repetir els grans errors del passat.

Et pot interessar…

Premis NHLmania -2na edició-