Avui ens tornem a trobar per continuar repassant algunes dades curioses sobre els equips que han aconseguit alçar-se amb l’Stanley Cup des del lockout del 2005. No obstant això, abans d’entrar en matèria, no podem deixar de donar l’enhorabona a tots els aficionats dels Golden Knights, tant als que van aguantar la sufocant calor a l’Strip, com a tots aquells ‘around the world’, que diria Michael Buffer.
Així com tampoc podem deixar de fer una picada d’ullet a tot un guanyador del Lady Byng Trophy, convertit ja en ferm candidat a protagonista en cas de reboot de la saga ‘Resacón a Las Vegas’, Lars William Karlsson.
I en el remot cas que el món del cel·luloide no acabi del que és seu, sempre li quedarà dedicar-se a ser un orador motivacional. I per a mostra, un botó.
Ordre Cronològic
A la següent taula podeu trobar recollits en ordre cronològic, alguns dels estadístics dels conjunts campions des del 2006 fins al 2022 als que avui prestarem atenció.
Tan sols recordarem que seguirem en la mateixa línia de l’article anterior, consistent a fer un repàs superficial a l’esdevingut en aquests darrers tres lustres, sense treure la calculadora ni obrir un full Excel.
Victòries i Derrotes a la pròrroga
És cert que les situacions d’overtime als playoffs, on es continua jugant 5v5, són un escenari completament diferent del que passa en temporada regular. És més que evident que gran part de l’aleatorietat desapareix, però no deixa de ser menys cert que una part de l’èxit o el fracàs final recau en la sort.
Ordenem els conjunts guanyadors de l’Stanley Cup per ordre descendent de victòries a la pròrroga.
Podem observar tres conjunts empatats al primer lloc amb 5 victòries. Respecte a la presència dels Kings del 2014, crec que som bastants als que no ens estranya el seu lloc al podi. D’altra banda, sí que sorprèn trobar-nos tant Colorado (2022) com Chicago (2014), dos conjunts que van dominar la temporada regular els anys que van ser campions.
En relació amb aquells conjunts que no van necessitar recórrer a l’overtime per emportar-se la victòria, van ser els Blues (2019) de Craig Berube i els Red Wings (2008) aquells que es van imposar més vegades en els 60 minuts reglamentaris.
Així mateix, també els Penguins de Mike Sullivan el 2017 només van haver de recórrer dues vegades a la mort sobtada.
Fins ara ens hem centrat únicament en la cara amable de l’overtime, passem ara a observar l’altra cara de la moneda.
Si algú està ara mateix amb la llàgrima aflorant en recordar alguna derrota especialment dolorosa, ens us preocupeu massa, ja sabeu que per a aquests equips al final tot va acabar com una pel·lícula de Disney.
Vegem com queden els nostres campions ordenats de major a menor nombre de derrotes a la pròrroga (en percentatge).
Aquesta vegada tenim dos equips igualats amb tres derrotes a dalt de la taula, Pittsburgh el 2016, i Carolina el 2006. No obstant això, hi ha un factor addicional que hem de tenir en compte, el percentatge de derrotes a la pròrroga respecte al nombre total de derrotes.
Podem apreciar que el percentatge de derrotes a la pròrroga respecte al nombre total de derrotes és superior en el cas dels primers. Aquests ens diu que són un equip especialment curós, ja que més d’un terç de les seves derrotes es van produir més enllà del temps reglamentari.
Gols a favor i en contra a playoffs
El mes passat ens centràvem a analitzar la diferència entre gols a favor i en contra dels guanyadors de l’Stanley Cup. D’aquesta manera, el que intentàvem era quantificar d’una manera senzilla l’eficiència dels equips a postemporada. Avui el nostre enfocament serà diferent.
Ens centrarem en els valors bruts de gols per partit (anotats i encaixats). El que farem serà intentar entendre quins equips van fonamentar el seu èxit a la faceta ofensiva, i quins ho van fer en la defensiva.
Ordenem en primer lloc als campions per ordre descendent de gols anotats per partit als playoffs.
Probablement no ens estranyi gaire el veure Colorado (2022) al cim, ja que imagino que molts de vosaltres encara tindreu fresc a la memòria el record de l’any passat. Tot i això, el fet que sigui l’únic conjunt amb una mitjana superior a les 4 anotacions per partit (4.25) a gran distància del segon (Washington, amb 3.58 el 2018), de ben segur que farà que més d’un arquegi la cella .
És possible que l‘explosió ofensiva viscuda els darrers anys tingui alguna cosa a veure amb aquest fet. No obstant, així com és més que probable que el dinàmic estil de joc nord-sud, amb zone entries amb el puck controlat dels de Denver també influeixi en el resultat final.
D’altra banda, a les darreres posicions de la llista ens trobem Anaheim (2.76), Chicago (2.78) i Los Angeles (2.85).
No és la meva intenció avançar res, però de ben segur que amb mitges golejadores inferiors a 3 gols per matx, el seu exercici defensiu a causa de ser més que notable. Vegem-ho a la taula següent, on s’han ordenat les franquícies en ordre ascendent de gols encaixat per partit.
Tal com preveiem, tant els Blackhawks (1.86) com els Kings (1.50) estan dins del Top 3 d’aquesta classificació. En el cas dels segons, gràcies en gran manera a un sobrehumà Jonathan Quick, que va ser capaç de portar-los en volades fins a la final.
Tot i això, l’altre conjunt que es troba dins del podi són els Red Wings del 2008 (1.86), no els Ducks (2.14), els quals cauen fins al cinquè lloc. En el cas dels de Michigan, gran part del mèrit cal atribuir-ho a Dominik Hasek, Niklas Lidström i Henrik Zetterberg.
Si teniu curiositat, i voleu conèixer una mica més sobre el ‘pop txec’, us deixo un link a un detallat article de Víctor Olmos aquí.
Et pot interessar…
Cargando ...
