Jo aquest mes anava a veure una pel·lícula d’acció. Ho promet. Però les circumstàncies han volgut que em retrobe amb una de les millors comèdies romàntiques dels 90: The Cutting Edge. En realitat és una saga de pel·lícules, però jo només us parlaré de la primera, la de 1992, que és la bona (i la millor comèdia romàntica d’hoquei de la qual us he parlat fins ara).
Esta pel·lícula estatunidenca (encara que rodada al Canadà), dirigida per Paul Michael Glaser, comença amb Doug Dorsey (D. B. Sweeney), el millor jugador que l’hoquei amateur dels Estats Units té per oferir i, per tant, estrela de l’equip olímpic en Calgary 1988 (recordem que els jugadors de l’NHL, com ara, no anaven a les Olimpíades), arribant a correcuita a jugar la final. En el camí, es xoca amb una patinadora, Kate Moseley (Moira Kelly). Ells no ho saben, però eixe dia canviarà la seua vida: durant el partit, Doug pateix una lesió que li lleva visió en un ull i acaba amb les seues expectatives de tindre una carrera professional; la parella de patinatge de Kate, amb qui ja tenia problemes, la deixa caure en la pista.
Dos anys després, Kate està entrenant per als Jocs Olímpics de 1992 a Albertville, França, però no aconsegueix mantindre a cap parella per les seues exigències i la seua difícil personalitat. Desesperat, el seu entrenador (Roy Dotrice) es posa en contacte amb Doug, al qual va veure patinar en Calgary, i li ofereix formar parella amb Kate. Encara que Doug al principi s’hi nega, no tarda a veure que és la seua única oportunitat de tornar al gel en una competició d’eixe nivell en comptes de continuar treballant en una fàbrica d’acer en el seu Minnesota natal.
«Parella vol dir dos. No tens company, així no vas enlloc. I on vas tu? Ah, et tornes a Sibèria. Patinar en un estany és molt emocionant. I creu-me, Gretzky, soc la teua última oportunitat».
Doug i Kate xoquen des del primer moment, tant per les seues personalitats oposades com per les seues diferents experiències vitals: només els uneix la competitivitat. Doug té dos anys per a canviar la seua visió del gel, acostumar-se als patins diferents i explicar-li a la seua família el seu canvi de carrera. Kate haurà d’aprofitar eixe temps per a aprendre a confiar en Doug prou per a poder arribar a les Olimpíades i robar-li al seu antic company l’or que se’ls va escapar a Calgary.
Aquesta pel·lícula és un clàssic de culte en el gènere i amb motiu. Té l’emoció de les pel·lícules d’esport, amb els seus muntatges d’entrenament, mostrant els alts i baixos de la vida d’un atleta i les conseqüències de la pressió. A més, és divertidíssima, amb uns diàlegs ràpids i intel·ligents, especialment entre els dos protagonistes, la química dels quals es nota des del primer moment
I, ai, l’hoquei. La pel·lícula se centra més en el patinatge, però té moltíssimes referències al nostre esport: mencions a jugadors, equips, jugades… De fet, la meua escena favorita és quan Doug repta Kate a un partit i ella, orgullosa, accepta, amb hilarant resultat.
I, és que, hi ha una cosa més clàssica que una parella de patinadora/jugador d’hoquei? És obvi que no. Si no, que li ho pregunten a Tessa Virtue i Morgan Rielly.
10/10, la recomane sempre.
Et pot interessar…
Cargando ...
