Tony Esposito va morir el 10 d’agost de 2021. Amb ell es va anar també part de l’històric escut dels Chicago Blackhawks, una de les franquícies originals de l’NHL. El camí de Esposito cap a la immortalitat va començar en 1964 en la universitat de Michigan Tech, on va guanyar el campionat nacional un any després.
Després d’un breu pas d’una temporada pels Vancouver Canucks, llavors en la Western Hockey League, el porter de Ontario va aconseguir el professionalisme amb els Houston Apollos de la Central Hockey League. Esposito va patinar sobre el gel de l’NHL per primera vegada amb els Montreal Canadiens a la fi de novembre de 1968. ‘Tony-O’ va substituir a Rogie Vachon entre els pals i, a partir d’eixe moment, va jugar 13 partits per als de Quebec, amb un percentatge de parada del .919 i una mitjana de 2.75 gols en contra.
Hui dia encara s’observen samarretes amb el número 35 a l’esquena a les graderies de l’United Center
No obstant això, els Canadiens, amb els veterans Vachon i Gump Worsley en la plantilla, van deixar a Esposito desprotegit en l’anual Draft de interliga de 1969. Els Blackhawks van seleccionar al llavors portera de 26 anys. La resta és història.
Una llegenda creix en la Windy City
Tony Esposito va fer que els Canadiens es penediren prompte i va signar una de les millors campanyes de rookie en la història de la lliga. El natural de Sault Ste. Marie va disputar 63 partits, va guanyar 38 d’ells i va deixar la seua porta a zero en 15 ocasions, rècord de novençà que continua vigent. El porter canadenc va tancar el seu primer curs complet en la lliga amb una mitjana de 2.17 gols encaixats, el millor de la competició. Com era d’esperar, aquests números li van portar al trofeu Calder, com a millor rookie, i al trofeu Vezina, com a millor porter. Així mateix, va quedar segon – per darrere de Bobby Orr – en la votació del trofeu Hart, com a jugador més valuós.
La seua fulgurant campanya de novençà va ser fidel reflex de la seua carrera a Chicago. Esposito va portar a l’equip a dues finals per la Stanley Cup en 1971 i 1973, encara que es va quedar amb la mel en els llavis en ambdues. El portera va guanyar dos trofeus Vezina més en 1972 i 1974 i va representar al seu país com a titular durant la recordada sèrie estiuenca contra la Unió Soviètica en 1972. Esposito es va retirar en 1984 després de vestir-se per als Blackhawks en un total de 873 partits, dels quals va guanyar 418 i va deixar la porteria a zero en 74, totes les xifres plusmarques de la franquícia. En el seu moment, ‘Tony-O’ es va convertir en el segon jugador en la història de l’NHL a portar el número 35, dorsal que se li va assignar en la seua primera pretemporada. La samarreta es va retirar en 1988, mateix any en què va accedir al Saló de la Fama.
Un llegat més enllà del gel
Quan es va conéixer la notícia de la mort de Tony Esposito, els mitjans de comunicació i les xarxes socials es van omplir d’històries que descrivien el tipus de persona que era més enllà dels seus èxits sobre el gel. Els aficionats s’emocionaven en recordar com el porter sempre dedicava part del seu temps a parlar amb els fidels, als quals donava la benvinguda amb gust. El títol d’ambaixador dels Blackhawks li venia com a anell al dit en els seus últims anys de vida.
‘Tony-O’, batejat d’aquesta manera per la seua propensió a deixar la seua porteria a zero, era volgut per la parròquia de Chicago. Hui dia encara s’observen samarretes amb el número 35 a l’esquena en les graderies de l’United Center. El seu contagiós somriure i amabilitat es recorden amb nostàlgia, però no s’oblidaran en la Windy City. En definitiva, Tony Esposito va rebre l’admiració de no sols tot aquell que le vió salvar gols contraris entre els pals, sinó també de qui va gaudir d’una simple conversa amb ell.
Et pot interessar…
Cargando ...
