Completa guia sobre diversos aspectes del joc i normes del mateix, el qual pot servir per ajudar en la seva introducció als seguidors més primerencs com un complement per als veterans del tema.
L’origen de l’hoquei gel
És difícil determinar l’origen i el moment exacte del naixement de l’hoquei sobre gel. La primera dada que es coneix és un gravat de 1797 que mostra una persona en patins amb un pal i un tap sobre el gelat riu Tàmesis.
Tot i que els orígens del joc estan en una altra part, cal traslladar-se fins al 3 de març del 1875 per veure el primer partit d’hoquei gel de l’era moderna. En aquesta data es va disputar el primer partit en recinte cobert. Va ser al Victòria Skating Rink de Montreal i el matx el van disputar dos equips de nou jugadors que van utilitzar pals per dirigir i conduir una peça circular de fusta, fins llavors s’havia fet servir un tap de suro o una bola de fusta. Dos anys després es publicaven les set regles (sis preses de les regles de l’Associació d’Hoquei Herba) i es fundava el primer equip, el McGill University Hockey Club i es reduïa el nombre de jugadors de nou a set per equip.
El nombre d’equips va créixer i el 1883 es disputava el primer campionat mundial d’hoquei sobre gel a Montreal. Tres anys després diversos equips que van disputar aquest torneig van organitzar la lliga d’Amateur Hockey Association of Canada (AHAC) amb diverses innovacions com el concepte de penal i l’actual model de puck.
El 1888, el nou Governador de Canadà, Lord Stanley de Preston, va assistir al torneig de la Fira d’Hivern de Montreal com a espectador, i va començar a interessar-se per aquest esport. El 1892, i pel fet que no hi havia cap torneig que determinés un campió nacional, va donar una copa de metall que s’atorgaria com a trofeu al millor club amateur de Canadà cada any. La Dominion Hockey Challenge Cup, que passaria més tard a ser reconeguda com a Stanley Cup, va començar a celebrar-se el 1893 i el seu primer campió va ser Montreal Hockey Club. El 1910 el guardó va passar a atorgar-se als equips professionals, i actualment és el trofeu principal que guanya el campió de la National Hockey League NHL (encara que aquesta no es crearia fins al 1917).
L’esport sobre gel va començar a expandir-se fins al país veí, els Estats Units. Fins al 1893 no es va disputar la primera trobada d’hoquei sobre gel al país de les barres i estrelles, i el seu primer campionat amateur fins a tres anys després amb la U.S. Amateur Hockey League. Va caldre esperar fins a 1903 perquè els equips canadencs i nord-americans creessin la primera lliga professional, la Pro Hockey League que va rebaixar el nombre de jugadors per equip fins als sis que juguen actualment.
A Europa l’esport també es va desenvolupar gràcies a la promoció que els cinc fills de Lord Stanley van fer al vell continent, i el 1908 es va crear la Federació Internacional d’Hoquei sobre Gel a París, formada inicialment per França, Regne Unit, Bèlgica i Suïssa . Curiosament una de les potències mundials actualment com Rússia, no tindria el primer contacte amb l’hoquei gel fins al 1930.
La pista de gel
La pista de gel, també anomenada rink, va ser construïda originàriament per a l’esport del curling i després de traslladar-se l’hoquei gel a recintes tancats es va mantenir el mateix nom per anomenar la pista. Aquesta pista presenta un format rectangular. El rink es manté per sota de -10º en tot moment per mantenir el gel en perfectes condicions ja que és l’encarregat de disminuir al màxim la fricció del disc sobre la pista i permetre que els patinadors assoleixin grans velocitats, per la qual cosa aquesta variant de hoquei està considerada com un dels esports més ràpids del món.
Pel que fa a les dimensions, a l’NHL (National Hockey League) la pista compta amb unes mesures de 61×26,27. La distància des del final de la pista fins a la línia de gol més propera és de 4 metres. Totes les pistes tenen cantonades arrodonides en lloc de formar angles de 90 graus, per evitar que el disc (puck) pugui aturar-se. Un mur opac envolta tot el camp i evita que el puck en pugui sortir. Per sobre d’aquest mur hi ha un altre transparent, que fa un metre d’alçada i permet als espectadors una àmplia visió del joc, alhora que els protegeix.
A cada extrem de la pista hi ha les porteries, que tenen unes dimensions d’1,2 metres d’alçada per 1,8 d’amplada. Les banquetes se situen en un dels extrems a mitja pista mentre que a l’extrem oposat se situen les banquetes dels sancionats (penalty box) on els jugadors que han comès una infracció han d’entrar durant un temps determinat.
Les línies i marques de la pista d’hoquei gel
Hi ha tres tipus de línies que s’estenen a l’amplada de la superfície de joc. Al centre de la pista se situa una línia vermella (center line), que divideix el rink en dues meitats. Dues línies blaves gruixudes separades a 8,5 metres de la línia vermella la qual cosa crea tres zones a la pista. La zona central és anomenada zona neutral mentre que les altres dues zones són anomenades zones d’atac o defensiva depenent del sentit en què es miri. Hi ha dues línies vermelles més, conegudes com a línies de gol (red goal line) que estan localitzades a cada extrem del rectangle, a quatre metres del final de la pista.
Hi ha dues petites línies darrere de cada porteria formant un trapezi i donant lloc als que s’ha conegut com la regla Martin Brodeur i per la qual des de la temporada 2005-06 els porters poden manejar el puck amb l’estic dins del trapezoide.
A la pista hi ha nou punts des dels quals es disputen els faceoffs, dos a la zona defensiva, cinc a la zona neutral i dos més a la zona ofensiva. Els cercles que envolten tant el punt central de gel i els quatre punts en zones defensives i ofensives delimiten la zona a què no poden accedir els jugadors excepte els dos que disputen el faceoff.
Durada d’un partit
Un partit d’hoquei gel consta de tres períodes de 20 minuts de durada cadascun, i separats per dos descansos (intermission) de 15 minuts cadascun. Només es compta com a temps de joc quan el puck està en moviment, el rellotge es para cada vegada que el disc s’atura (quan es produeix una infracció, el puck surt del camp o s’anota un gol). Durant un partit, cada equip té dret a un temps mort de 30 segons per període.
Si un cop transcorreguts els tres períodes del temps regular el partit està empatat, es procedeix a jugar una pròrroga de cinc minuts a mort sobtada o també anomenat gol d’or, en què el primer equip a anotar un gol guanya. A l’NHL durant la temporada regular, a la pròrroga es juga a 4 contra 4 (porter inclòs). Si després d’aquest període l’empat persisteix, el joc passarà a una ronda de 3 llançaments penals (penalty shot) per cada conjunt i de persistir l’empat se seguirà amb rondes d’un penal per cada equip fins que es desempati.
Si a overtime un dels equips és penalitzat, l’equip contrari disposarà d’un jugador més al camp per la qual cosa es jugaria un 4 – 5 (inclosos els porters).
A playoffs a l’NHL es jugaran pròrrogues de 20 minuts a mort sobtada a 6 contra 6 (porter inclòs) amb descans de 15 minuts entre períodes, si és que se’n disputés més d’un.
Els jugadors por posició
Un equip d’hoquei gel es compon de sis jugadors sobre el gel, cadascun amb una posició i un treball específic. Els davanters tenen com a objectiu marcar gols i s’aparellen per línies ofensives, generalment 4 línies per partit composta cadascuna d’elles d’un center i dos wingers. La defensa, la missió de la qual és evitar que el puck arribi fins als voltants de la porteria s’aparellen per parells o parelles defensius/es. A cada matx el més normal és veure tres parells defensius diferents per equip. Vegem a continuació les característiques de cada posició:
Porter (goalie – G): Sens dubte és la posició amb més responsabilitat, tant en aquest com en altres esports, però concretament a l’hoquei gel la posició de porter és vital. En aquest esport els bons porters guanyen campionats. És el jugador que s’encarrega de defensar la porteria i per això hi ha habilitats com els reflexos, la flexibilitat, la rapidesa o l’agilitat són fonamentals en la seva posició. Es permet un porter suplent (backup) per partit.
Defensors (defensemen – RD/LD): Els defenses s’emparellen per parelles (pair), un al costat dret (right defensemen – RD) i un altre al costat esquerre (left defensemen – LD). La seva funció principal és la de defensar el seu equip dels atacants rivals. Encara que la seva comesa és la de defensar, avui dia hi ha tres tipus de defenses principalment. Un és el defensa creatiu i de mentalitat ofensiva al qual li agrada manejar el disc i pujar a l’atac, però no sol ser gaire físic. Un altre tipus és el de mentalitat defensiva, un faixador que sol quedar enrere que es caracteritza per un joc físic i que rarament s’aventura a sortir fora de la seva zona amb el disc. El tercer tipus de defensa són els que combinen ambdues habilitats/mentalitats, molt preuats per la seva escassetat i rara combinació de facultats.
Centre (center – C): La posició clau dins dels jugadors de camp, molt importants a banda i banda del gel ja que són uns dels que més es mouen dins de la pista. A més de ser clau ofensivament dirigint l’atac, també acostuma a ajudar en tasques defensives. Sol ser qui disputi el disc al faceoff. En la seva posició habilitats com la creativitat, el sentit de l’hoquei i el passi són vitals.
Extrems (wingers – RW/LW): Són els davanters situats als extrems de la zona atacant. Solen ser ràpids, molt tècnics i amb un gran control de puck. De mica en mica han passat a ser els golejadors dels equips. És una posició que ha evolucionat darrerament. Si el normal era veure extrems drets (right winger – RW) dretans i extrems esquerres (left winger – LW) esquerrà, actualment és comú veure aquests jugadors amb la posició canviada, cosa que els proporcionen un major angle de tret.
L’equipament dels jugadors i porters
Com que l’hoquei gel és un esport de contacte i els jugadors es desplacen a gran velocitat, les lesions poden aparèixer amb freqüència. Per això, els jugadors solen equipar-se, a més de la indumentària bàsica (jersei de l’equip, pantalons, mitjons i patins), amb una sèrie d’accessoris protectors homologats.
La principal de totes és el casc, la qual ha d’anar complementada amb una visera (parcial o total) o una reixeta. Tots els jugadors que debutessin posterior a la temporada 2013-2014 tenen l’obligació de portar-la, permetent als que haguessin debutat anteriorment portar-la o no. Per al cos, hi ha una sèrie d’accessoris com muscleres, colzeres, conquilla i guants. A la zona de les cames, el jugador porta, a més dels pantalons curts (que compta amb proteccions), protecció per a les cames com a canyelleres amb genollera. L’estic, el qual té una corba a la pala la qual ve determinada pel tret del jugador (dretà o esquerrà). Els patins per poder lliscar pel gel.
El porter té unes proteccions especials, ja que ha de bloquejar el puck. El vestuari consta d’una màscara d’hoquei gel que el protegeix tota la cara. L’estic és força més ample que el del jugador de camp, ja que l’ajuda a parar la trajectòria del disc amb més facilitat, i els patins també tenen un disseny especial. Altres accessoris són els protectors per als braços i el pit, força més amples i encoixinats. Els guants també són diferents del jugador de camp. A les cames porten uns protectors especials anomenats pads.
Les infraccions
En un partit d’hoquei gel es poden cometre dos tipus d’infraccions: les que comporten expulsió del jugador i les que no. Les infraccions que no comporten expulsió del jugador i que es cometen en hoquei són l’offside (fora de joc) i l’icing.
Offside: El fora de joc es comet quan un jugador entra a la zona d’atac abans que ho faci el puck. També es produeix quan el jugador a la zona d’atac s’emporta el puck a la zona neutral i torna a traspassar novament la línia amb el puck estant encara algun company en aquesta zona. Aquesta infracció es penalitza amb un faceoff des de la zona neutral.
Icing: Es produeix quan un jugador llança el puck des de darrere de la línia central i aquest creua la línia de gol (sempre que no entri dins de la porteria) i és recollit per un jugador rival. Aquesta infracció es penalitza amb un faceoff a la zona de defensa de l’equip infractor. Des del 2013 l’NHL va introduir un sistema d‘icing “híbrid” en el qual, si el jutge de línia determina que el jugador de l’equip que defensa hauria arribat abans al puck, xiula la infracció abans que el toqui.
Dins de les infraccions que comporten expulsió del jugador cal assenyalar que n’hi ha de tres tipus: minor penal, major penal i misconduct.
Minor Penalty: Solen ser dos minuts d’expulsió per a qui les comet i són les més comunes. Vegem les diferents infraccions per minor penal:
- cross-checking: Es produeix quan es colpeja el rival subjectant l’estic amb les dues mans sense que aquest toqui el gel.
- high-sticking: Es produeix quan es colpeja el rival amb l’estic a la zona superior del cos (de cintura cap amunt).
- slashing: Passa quan es colpeja el rival amb l’estic a la zona inferior del cos (de cintura cap avall). O es colpeja l’estic del rival amb una duresa excessiva.
- holding: es produeix quan s’agafa el rival o part del seu equipament.
- hooking: És quan s’utilitza el propi estic per agafar el rival i impedir que avanci.
- interference: ocorre quan s’impedeix que progressi un jugador que no té la possessió del puck o s’interfereix amb el porter dins de la seva àrea.
- roughing: quan es colpeja un jugador sense cap raó.
- elbowing: es produeix quan es colpeja el rival amb el colze.
- tripping: traveta al contrari.
- diving: quan se simula alguna de les infraccions anteriors.
Major Penalty: Són accions més greus que les anteriors i porten una sanció de cinc minuts. Aquestes penalitzacions es produeixen quan:
- charging: Es produeix quan el jugador bloqueja i/o realitza una càrrega o hit sobre el rival, porti aquest el puck o no.
- butt-ending: Passa quan un jugador colpeja un altre amb el mànec de l’estic. A més de la sanció de 5 minuts també porta una sanció econòmica de 100€.
- spearing: Molt similar a l’anterior, però en aquest cas es fa servir la pala de l’estic.
- boarding: Es produeix quan es colpeja contra les tanques un jugador rival que no està en possessió del puck.
- fighting: Encara que permeses, les baralles se sancionen amb cinc minuts de penalització a cada jugador implicat.
Estadístiques del partit
Moltes vegades quan es veu un partit per televisió pot apreciar-se com cada jugador té unes estadístiques diferents, les quals poden seguir-se des de nhl.com, analitzem i expliquem cada estadística perquè no perdis detall en la propera trobada quines visions:
- GP (game played): partits jugats
- G (goals): gols anotats
- A (assists): assistències
- P (points): punts; suma de gols i assistències.
- +/- (plus-minus): Estadística utilitzada per mesurar l’impacte d’un jugador al joc, representat per la diferència de gols anotats o rebuts quan el jugador està sobre el gel.
- PIM (penalty minutes): minuts de penalització que ha patit el jugador.
- PPG (powerplay goal): gols anotats en situació de powerplay.
- PPP (powerplay points): punts anotats en situació de powerplay.
- SHG (shorthanded goals): gol anotat en inferioritat numèrica.
- SHP (shorthanded points): punt aconseguit en inferioritat numèrica.
- GWG (game winning goals): gols que guanyen partits.
- OTG (overtime goal): gol guanyador a overtime.
- S (shots): Trets
- S% (shots percentage): percentatge de trets a porteria.
- FO% (face-off winning percentage): percentatge de faceoffs guanyats.
- HITS (hits): copejament intencionat o xoc directe contra un adversari.
- BLKS (blocks): bloqueig de trets a porteria.
- TOI (time on ice): temps sobre el gel.
Per conèixer totes les paraules, termes i expressions que es fan servir a l’NHL hem elaborat un ampli diccionari. Accedir al diccionari.