Pocs jugadors generen tan consens i admiració com aquest porter suec que s’ha passat tota la seva carrera esportiva a la NHL a New York. Un senyor de les porteries que després d’anunciar que deixava els Rangers pels Capitals es va veure obligat a retirar-se de les pistes per un problema mèdic, mentre veia com l’equip de la seva vida perdia la final de conferència però l’oblidava ràpid ja que el seu substitut rus brillava i guanyava el trofeu Vezina al millor porter de la fase regular.
Henrik Lundqvist, nascut a Are, Suècia, el 2 de març de 1982, va ser draftejat per New York Rangers l’any 2000 en el lloc 205 (7a ronda), la mateixa posició que el nostre primer protagonista, Joe Pavelski. Va seguir jugant a Frolunda quatre temporades amb qui va guanyar dues lligues sueques fins que la temporada 2005-06 va fer el salt a l’NHL, jugant 54 partits amb un 92,2% de percentatge d’aturades i 3 partits als playoff amb un 83,5%.
Lundqvist, un dels millors porters de la darrera dècada i de la història dels NY Rangers
Va guanyar el Vezina Trophy al millor porter de la fase regular la temporada 2011-12 amb un 93% aquella campanya i després d’haver sigut finalista un parell de vegades anteriorment (seria finalista una tercera vegada, posteriorment).
En 15 anys sota els pals de l’equip afincat al Madison Square Garden, va assolir els playoff en 12 ocasions i no va abandonar la selecció mai del tot. Va ser titularíssim durant gairebé totes les temporades, amb poc descans i quan ja arribava al final de la seva carrera va compartir porteria amb grans porters com Talbot, Raanta, Georgyev i finalment Shestyorkin. Les lesions el van respectat tot i jugar un percentatge elevat de partits per curs.
A tocar de l’Stanley
La temporada que va estar més a prop de la copa va ser la 13-14 quan els Kings van aixecar la seva segona copa. Després de compartir la porteria durant la temporada regular amb un Cam Talbot emergent, que tot just jugava la seva primera temporada completa amb els novaiorquesos després de debutar el curs anterior però compaginar-ho amb la AHL. Als Rangers, Vigneault havia substituït a Tortorella i comptava amb jugadors com Rick Nash, Derick Brassard, Derek Stepan, Martin St Louis en la seva darrera temporada a la màxima competició, Mats Zucarello, Chris Kreider, o un debutant a la competició, Anthony Duclair. Els Rangers van necessitar 7 partits per batre als Flyers a primera ronda, uns altres 7 partits per guanyar als Penguins en la segona i a la final de conferència van doblegar als Canadiens en 6 partits.
Però no van tenir sort en la final i van caure per 4-1 contra uns Kings que van trobar l’encert en les pròrrogues, guanyant 3 dels 4 partits necessaris per alçar la copa en el temps afegit. A més veient com els californians remuntaven avantatges novayorquesos de 2-0 en els dos primers partits.
El 2015 els Rangers de Lundqvist van guanyar el Presidents Trophy però van caure a la final de conferència contra Tampa Bay. El 2017 es va convertir en el 12è porter en arribar a les 400 victòries a l’NHL però ja no va tenir més possibilitats reals d’arribar a aixecar la copa.
Amb la selecció va aconseguir la medalla d’or dels jocs olímpics el 2006 a Torino i la medalla de plata el 2014 a Sochi. També d’or en el mundial 2017 i dues plates, 2003 i 2004.
El salt als Capitals no va materialitzar-se degut a un problema detectat en el seu cor.
El 2022 va veure com els Rangers li retiraven el dorsal 30 i el 2023 entrava al saló de la fama. Reconeixements a una trajectòria que no acaben de fer justícia amb el màxim premi col·lectiu.
En “king Henry” va fer tot el possible per aixecar la copa però no ho va aconseguir. Es va haver de retirar forçosament i serà recordat a New York i a la lliga per la seva seguretat i regularitat. Un porter sobri amb una gran intuïció. Un dels grans de les darreres dècades que l’esport va tractar molt bé tornant la seva constància i regularitat però que no va obtenir el premi més important com a jugador. Veurem si ho intenta des d’una altra responsabilitat en el futur.
Et pot interessar…
Cargando ...
