Avui vull rendir un homenatge a Eric Lindros, un dels jugadors amb més talent de tota la història de l’hoquei sobre gel, i segurament amb Mario Lemieux, el jugador amb millor combinació de mida i talent mai vist. Malauradament, l’Eric va tenir una carrera curta a causa de lesions i a la majoria ens ha deixat un regust a “Què podria haver estat?”, però així és la vida.
Els començaments d’Eric es remunten a London, Ontario (Canadà). Va jugar la seva carrera de júnior a la CHL per als Oshawa Generals i des de ben jove ja es veia que la seva combinació de mida, talent i patinatge el farien el favorit absolut en el seu draft (si escau, el draft del 91). La polèmica de totes maneres amb Eric ja va començar de ben jove quan va rebutjar signar amb l’equip que el va escollir a l’OHL (Sault St. Marie Greyhounds), el qual va haver de traspassar-lo a Oshawa, i això seria una premonició del que anàvem a veure mesos més tard. A la seva temporada del draft va anotar 149 punts en 57 partits (i 189 PIM).
Des de la seva polèmica presentació al draft seguit de les seves primeres actuacions al gel, es va veure ràpidament que Lindros tenia alguna cosa especial
Previ al draft, Lindros ja va dir que no volia ser escollit per la franquícia que tenia el primer pick al draft, Quebec Nordiques. Es negava a aprendre francès i a ser part de la cultura de la franquícia francocanadenca. Tot i així, els Nordiques el van escollir igualment, produint algunes de les imatges més incòmodes de tota la història dels drafts en què Eric es va negar a posar-se el jersey tan típic per tots els joves i en què es veu que no volia ser-hi.
Els Nordiques confiaven a poder reconvertir-lo en el jugador franquícia del Quebec, franquícia que just havia escollit l’any abans a Joe Sakic (que va acabar sent el jugador llegendari de la franquícia).
En no arribar a un acord per a un contracte, Lindros va tornar a l’OHL i va acabar jugant també a les olimpíades on va ser el segon màxim anotador de l’equip sènior del Canadà.
El traspàs al draft 92
Finalment al següent draft els Nordiques van decidir traspassar-lo, però en una situació totalment rocambolesca van acceptar dues ofertes (Philadelphia Flyers i New York Rangers) per la qual cosa cada mitjà de comunicació donava notícies diferents i els fans dels dos equips es pensaven que Lindros pertanyia a la seva franquícia.
- El traspàs dels Rangers era rebent Tony Amonte, Alexei Kovalev, John Vanbiesbrouck, Doug Weight, 3 primeres rondes i 12 milions de dòlars.
- El traspàs dels Flyers era rebent Steve Duchesne, Ron Hextall, Kerry Huffman, Mike Ricci, Peter Forsberg i dues primeres rondes a més de 15 milions de dòlars.
Tots dos equips van reclamar que el seu traspàs era el bo i l’NHL va acabar imposant un arbitrari independent que decidiria quin traspàs era el que seria vàlid. 11 dies després del draft el veredicte va sortir, i era que Lindros seria traspassat als Philadelphia Flyers. Aparentment s’havia acordat primer el traspàs amb els Flyers. Com els Nordiques no estaven d’acord amb el jugador escollit per Flyers al draft del 92 (Ryan Sittler, que era part del traspàs original), els Flyers van afegir una altra primera ronda i Chris Simon i es van quedar amb Ryan Sittler.
L’impacte amb els Flyers va ser immediat. Durant els seus cinc primers anys a la lliga es va situar com el quart jugador amb la mitjana més alta de punts per partit de la història, a més de castigar severament els rivals amb el seu joc físic i dominant. Era un jugador terrorífic per a la defensa rival i es va convertir en el millor jugador de l’equip.
Al 1994 va ser nomenat capità dels Flyers i el 1995 a la temporada escurçada pel lockout es va emportar el Hart com a MVP de la temporada amb 70 punts en 46 partits
Al 1997 va arribar a les finals de l’Stanley Cup contra Detroit Red Wings però els Wings van ser massa per a aquells Flyers i es van emportar l’Stanley en tan sols 4 partits, amb Nicklas Lidstrom i Larry Murphy inhabilitant Lindros i la seva línia “Legion of Doom“ .
Després de les finals van començar els problemes amb la directiva dels Flyers a causa de les diverses lesions d’Eric. Les més greus les commocions cerebrals, la primera de totes generada contra Pittsburgh Penguins per Darius Kasparaitis.
A partir d’aquell moment tot seria costa avall sense frens. Al 1999, per afegir a tota la llista de problemes que ja tenia, en un partit contra Nashville Predators va patir una lesió a la zona de la caixa toràcica. Se li va diagnosticar trencament de costella però a la nit el company d’habitació (Keith Jones) el va veure moribund a la banyera i el va enviar a l’hospital contra la indicació de l’entrenador mèdic dels Flyers que el volia ficar en un avió de tornada a Philadelphia. A l’hospital se li va diagnosticar un pulmó perforat i col·lapsat pel sagnat, efectivament salvant-li la vida ja que no hagués arribat a sortir de l’avió en l’estat on hagués volat.
La 1999-2000 seria la darrera temporada de Lindros als Flyers. Va patir més commocions encara que va arribar a jugar 55 partits. Als playoffs, a les finals de conferència en el setè partit va passar això…
Després d’aquests playoffs va decidir que ja no volia jugar més amb els Flyers i va demanar un traspàs al seu equip natal, Toronto Maple Leafs. Tot i així la directiva no el va voler traspassar i la temporada 2000-2001 se la va passar a casa sense jugar.
Al següent any va ser traspassat als New York Rangers a canvi de Jan Hlavac, Kim Johnsson, Pavel Brendl i una primera ronda del draft de 2003. En el seu primer any en els Rangers va registrar un punt per partit i va ser seleccionat per al seu setè all-star.
A partir d’aquí, ja tots els anys van anar en declivi i va acabar jugant un any amb Toronto i Dallas Stars on finalment es va acabar la seva carrera a l’NHL. Els seus números totals van ser de 865 punts en 760 partits (amb totes les lesions que va tenir), i de 57 punts en 53 partits a playoff.
El seu llegat
Lindros es va convertir en el prototip perfecte de “Power Forward“ i el seu perfil de jugador va ser super popular durant tota la dècada dels 90 i 2000. Jugadors amb perfil semblant són molt infreqüents però els pocs casos actuals sempre són valorats moltíssim i encara no n’hem vist un altre “Power Forward” amb el seu talent, esperem poder veure’l en un futur. Va ser un dels jugadors especials de la seva generació i un talent generacional, malgrat que no va poder esprémer tot el que havia de donar.
Et pot interessar…
Cargando ...
