El seu treball és simple, clar i concís. Dissuadir i respondre el rival amb joc físic i de manera violenta. Un cop el partit entra en un terreny brut, en què el joc dur és predominant, és el torn que el “matón” de l’equip intimidi al contrari. Els combats sobre gel són una tradició a l’hoquei nord-americà, amb una llarga història, des d’amateur a professional.
Hi ha “codis” per llançar els guants al gel. Tot i això, les baralles solen produir-se de forma espontània, encara que en molts dels casos ve de forma predeterminada per llançaments del joc o per partits anteriors.
Actualment a l’NHL, els equips no porten més d’un jugador (i en diverses ocasions, cada vegada més, ni un) d’aquestes característiques a les seves línies (normalment patinen a la 4a línia). Sempre es troben excepcions i jugadors amb qualitat, però, normalment són jugadors que estan valorats per la seva força, mida i sobretot els punys. Per tant, les habilitats tècniques passen a un segon pla. Tant és així que solen portar un percentatge baix de puntuació, a més de ser els jugadors amb menys minuts sobre el gel. Incloent-hi tot això, els seus sous no solen ser alts, per la qual cosa vaguen d’equip en equip.
Immediatament sorgeix una qüestió, per què ser enforcer?
L’hoquei gel predomina per tenir un estil de joc directe i sovint agressiu. Per ser un jugador professional, a més de tenir un físic imponent, han de portar la passió a la sang, és més que gel i espectacle. És lluita, superació i constància. Per això parlem de jugadors que, malgrat la seva poca habilitat amb l’estic i pastilla, són professionals de la millor lliga d’hoquei gel del planeta.
Fa uns anys John Rama declarava al New York Times que “L’enforcer, que de vegades és pres a burla, com un “matón” o tipus dur, pot ser, l’arquetip favorit de l’hoquei”, “Els enforcers són vistos com la classe obrera , superherois de carrer, tipus amb un alter-ego disposat a fer la feina més perillosa de l’esport per protegir els altres. Si no, no tindrien res a fer en el joc”.
El paper de l’enforcer ha disminuït dràsticament des de la insistència positiva per augmentar la velocitat i la puntuació a cada partit
Amb la disminució de les baralles, els equips no veuen compensació a tenir un jugador que la seva funció sigui la de barallar-se i vegi com disminueix la de puntuar.
Segons les estadístiques, les baralles són perjudicials pel joc dels dos equips sobre el gel. Una altra de les raons de pes per a la disminució dels combats i el menor ús d’enforcers, és el traumatisme cranial. A més de problemes psicològics i emocionals.
Malauradament, jugadors molt estimats i qualificats com a “matons” en els seus respectius equips, van morir durant l’estiu del 2011. Derek Boogaard, Rick Rypien i Wade Belak. Tots en estranyes circumstàncies.
Es pot destacar una idea clara de tot això, és que, és una feina dura i, de vegades resulta ingrata. Però, si no són ells, qui protegirà les estrelles del teu equip favorit? Antany el seu paper era molt destacat, jugant diversos en un mateix conjunt, el pas de les dècades juntament amb el canvi en el joc els ha situat a punt de “l’extinció”. Com tot a la vida, evolució o desaparició, l’únic camí per als enforcers actuals.
Et pot interessar…
Cargando ...
