Hi ha una cosa que se sol associar a l’adolescència i que sol ser força comú en tots els casos. I és el desordre. L’adolescent en general té la seva habitació com un “femer” i la veritat, tampoc els suposa cap problema. Almenys fins que alguna figura paternal et renyava i et tocava ficar tot sota el llit perquè òbviament, no gastaries més temps del necessari a ordenar la teva cambra.
Els Arizona Coyotes sembla que tenen una mica d’aquest complex en aquest moment. Són el sota el llit de les habitacions dels adolescents de l’NHL i no sembla que importi gaire als alts comandaments de la lliga.
Amb rumors des de fa anys que és la franquícia que es traslladarà a una ciutat amb més història d’hoquei gel i sabent que aquest any l’equip juga en un camp universitari que només pot albergar 5000 persones, l’ús que se li està donant per deixar anar contractes fantasmes només fa pensar que li queda poc.
El cementiri dels no retirats
A l’actualitat Arizona té 75M de dòlars en contractes a jugadors del seu equip i el 42% està destinat a jugadors que ja estan semi-retirats o són diners retinguts de jugadors que estan en altres equips i que mai han trepitjat el terra de l’estat del sud .
Hi ha milers de metàfores per trucar ara mateix al que s’està fent amb aquest equip. La metàfora del cementiri és força ideal perquè és clar que jugadors com Shea Weber o Andrew Ladd no tornaran a trepitjar l’NHL. No es retiren perquè encara tenen uns quants anys de contracte i ningú no està per la feina de pagar el que queda d’aquests contractes de cop.
Però també m’agrada la metàfora de trucar a Arizona: “paradís fiscal”. Que riguin a les Illes Caiman o a Suïssa amb les seves maletes plenes de diners. Aquí es fa la neteja dels traspassos davant de tothom.
Així que se sap que Patrick Kane és traspassat als Rangers surt públicament que una part del seu contracte se’l queda Arizona. I sí, és clar que Arizona sempre rep alguna cosa, generalment alguna ronda del draft dels propers 4 anys, però és just això que s’està fent amb els Coyotes? Tenir un equip que val per netejar contractes que no han sortit rendibles i no deixar que una franquícia que també participa a l’NHL pugui créixer com qualsevol altra.
El 42% dels diners invertits en salaris estan destinats a jugadors que ja estan semi-retirats o són diners retinguts de jugadors que estan en altres equips
Gran culpa la tenen els mateixos dirigents d’Arizona que malgrat tenir picks suficients per començar de zero, trien cada any amb molt poc cap, no saben bé desenvolupar aquests jugadors que trien i els pocs que són productius -com el cas de Chychrun – acaben demanant marxar de l’equip perquè no hi veuen un futur.
Tenim clar la ideal del “tanking” i que és part del funcionament de les lligues americanes. Que un equip mantingui una part del contracte dun jugador que traspassen és lògic. Si és un canvi entre dos equips, ningú no s’emporta les mans al capdavant. Que Nashville s’hagi quedat el 4% del contracte d’Ekholm per poder traspassar-lo, té tot el sentit del món perquè té prou espai salarial per acceptar-lo, però que entrin terceres parts com ho fa Arizona pot desconfigurar la manera com veiem els traspassos i de com funciona l’NHL.
Que hi hagi un equip tan clar que serveixi com a cementiri perquè els altres puguin créixer i ells s’estiguin ofegant, no sembla gaire just. Perquè per molt que sigui el propi GM de l’equip qui accepti aquest tipus de traspassos i pensi que fa un favor perquè a canvi està rebent peces del draft amb què en el futur sí que pot construir alguna cosa.
Actualment el percentatge de diners que va per a jugadors “reals” d’Arizona no arribaria al límit salarial que hi havia a l’NHL el 2007, que era la meitat de l’actual. És una dada que mostra el greu d’aquest problema.
Cap equip s’ha construït només amb peces del draft, necessiten jugadors amb experiència, més que nois de 18 que encara no saben afaitar-se.
I amb aquests contractes fantasmes als comptes, és impossible que intentin reflotar una mica. No és una dada que ajudi molt aquests rumors constants que és una franquícia amb els dies comptats, i tots sabem que al final els pares miraven sota el llit i tocava ordenar com tocava. Caldrà veure quina solució dóna Bettman a això i si la solució no és moure l’equip i començar de zero.
Et pot interessar…
Cargando ...
