La llegenda dels Red Wings Sid Abel és un adjectiu encertat. Era un home summament capaç, ja fora en el gel com a center organitzador All-Star i capità dels equips guanyadors de la Stanley Cup als 40 i 50, darrere la banqueta durant 14 temporades a Chicago i Detroit o en la cabina durant tants anys com el comentarista de veu reconeguda en les retransmissions dels Wings. El vell ‘Bootnose’, que va faltar el 2000 amb 81 anys, va ser admés al Saló de la Fama de l’Hoquei el 1969. Hui, el seu nombre retirat penja del sostre del Little Caesars Arena.
En una vida plena d’èxits, però, un va esquivar Abel: guanyar una Stanley Cup com a entrenador. De fet, va perdre a les Finals quatre vegades – encara el rècord de l’NHL de decepcions entre els entrenadors. Les quatre van arribar dins d’un lapse de sis anys als 60, l’últim tram de competitivitat dels Wings abans de caure en un llarg dol als 70 i 80.
És cert que el camí a les Finals era menys dur aleshores. Als dies dels Original Six, quatre de sis equips entraven a la postemporada cada primavera i únicament hi havia dues rondes de playoffs. En un tram de 33 temporades entre 1934 i 1966, els Wings es van classificar a les Finals amb molta freqüència, van aparèixer en 18 Finals i van guanyar la Copa set vegades: el 1936, 1937, 1943, 1950, 1952, 1954 i 1955. Si no és per algunes jugades desafortunades, els Wings hi podrien haver sumat altre calze o dos durant l’etapa d’Abel als 60.
Abel, que havia passat dues temporades com a jugador-entrenador a Chicago, estava a la seua quarta temporada com a entrenador dels Wings quan va guiar un equip, quart i per sota del .500, a una inesperada aparició a les Finals contra els Chicago Blackhawks, tercers, el 1961. Les Finals del 61 van ser les primeres de la història disputades per un tercer i un quart. Els Hawks, d’alts vols, inclosos Bobby Hull, Stan Mikita i Kenny Wharram, van mantindre la pressió sobre la parella de porters de Detroit, Terry Sawchuk y Hank Bassen. Després que el gol del rookie Bruce MacGregor portara a Detroit a un triomf per 2 a 1 al Game 4 que va empatar la sèrie a dos partits, Chicago va entrar en erupció amb sis gols al Game 5 i cinc més al Game 6 per capturar la Copa. Aquesta resultaria ser ‘l’única Stanley Cup no guanyada per Detroit, Montreal o Toronto durant tota l’era dels sis equips.
Dos anys després, els Wings, quarts, van presentar altra candidatura al campionat. Les Finals del 63 van oferir a Gordie Howe – que acabava de guanyar els seus sisens i últims trofeus Art Ross i Hart – contra els ferris Toronto Maple Leafs. Els Leafs van prevaldre en cinc partits, tot i que Howe va liderar les eliminatòries en anotació
La derrota davant els Leafs a les Finals del 63 no va ser ni la meitat de dolorosa com seria la de les Finals del 64. Una vegada més, els Wings van finalitzar quarts, i una vegada més van sorprendre els Blackhawks, segons, per fer-se amb un lloc a les Finals amb Toronto. Va ser una sèrie emocionant i atapeïda, amb els Wings tirant endavant un triomf per 2 a 1 per ficar-se a una victòria del campionat.
El Game 6, jugat el 23 d’abril de 1964 a l’Olympia, es va convertir immediatament en una part integral de la tradició de l’hoquei. El marcador estava empatat a tres al final del tercer període quan el defensa dels Leafs Bob Baun va ser copejat per un tir al seu patí i va haver de sortir del gel i anar-se’n al vestuari en llitera. Tot i el dolor, Baun va insistir que el preparador embenara fermament el que es va diagnosticar més tard com un trencament de turmell. A l’1:43 del primer període de pròrroga, Baun, coixejant, va empalar el puck des de just dins de la línia blava cap a la porteria de Detroit. El tir aparentment inofensiu es va enverinar, però, després de rebotar en el defensa dels Wings Bill Gadsby i va encontrar el seu camí cap a la xarxa després d’esquivar a Doug Barkley i Sawchuk. El triomf per 4 a 3 va donar vida a Toronto. Dos dies després, els Leafs van batre a la desmoralitzada esquadra d’Abel, 4 a 0, al Game 7 a Toronto.
El fracàs d’Abel de no guanyar una Copa darrere d’una banqueta no desmereix de cap manera una excel·lent vida a l’hoquei gel
La millor i última oportunitat d’Abel de portar als Wings a la Stanley Cup va arribar dos anys després, el 1966. Els Wings, quarts, ventafocs, van posar els Canadiens, primers, a un forat sense precedents i van guanyar els dos primers partits de les Finals al Montreal Forum. Era la primera vegada que els Canadiens havien perdut els dos primers partits d’una sèrie de playoff al seu gel.
Els Wings van prendre el tren en direcció Detroit plens de confiança. Els següents dos partits tenien lloc a l’Olympia. A més a més, l’acrobàtic porter de Detroit, Roger Crozier, estava en la seua millor forma. Però, Montreal va guanyar el Game 3, 4 a 2, i després es van emportar per la mínima el Game 4, 2 a 1. Ambdós gols van ser encaixats pel suplent Hank Bassen, que va ser cridat per substituir a Crozier al principi del partit després que es lesionara en un xoc en boca de gol. Jugant amb el genoll esquerre magolat, Crozier va estar per sota del seu nivell al Game 5 i Montreal va irrompre per triomfar per 5 a 1.
La nit del 5 de maig de 1966, els Red Wings van albergar l’últim partit de les Finals jugat a l’Olympia. Acabaria sent un dels partits més polèmics mai vists al pavelló. Amb Detroit a baix per un gol a mitjan tercer període, Floyd Smith va anotar per empatar el partit a dos. Va seguir així fins als primers minuts de la pròrroga, quan Henri Richard va navegar cap a la meta de Detroit. El defensa dels Wings Gary Bergman el perseguia mentre l’ala esquerra dels Canadiens Dave Balon centrava la pastilla des del cantó. Richard, que a hores d’ara havia sigut enderrocat per l’entrada de Bergman i lliscava cap a Crozier com un trineu sense control, va aplegar al mateix temps que el puck. La pastilla va copejar a Richard mentre ambdós lliscaven rere Crozier i entraven a la porteria per al gol guanyador de la Copa. Abel i els Wings estaven furiosos i mantenien que Richard havia introduït el puck amb el seu guant, braç o colze, però el gol va contar.
Després d’aquesta descoratjadora i polèmica derrota, els Wings van entrar ràpidament en la mediocritat i es van perdre les eliminatòries les següents tres temporades. Passarien quasi tres dècades abans que els Wings aparegueren en les Finals de nou. Abel va passar per St. Louis i Kansas City per un temps als 70 abans d’establir-se a la cabina de retransmissions, on les seues xarrades senzilles i ben fundades amb Bruce Martyn el van fer un favorit dels aficionats.
El fracàs d’Abel de no guanyar una Copa darrere d’una banqueta no desmereix de cap manera una excel·lent vida a l’hoquei. Així i tot, Sid admetia ocasionalment que, per suposat, haguera sigut bonic.
Et pot interessar…
Cargando ...
