En maig del 2021 va eixir a la llum una notícia que va sacsejar el món de l’hoquei: un jugador del roster dels Blackhawks de 2010, equip que guanyà la primera de les tres Stanley que aconseguiria Chicago en la dècada, va acusar Brad Aldrich, entrenador de vídeo de l’equip, d’abusos sexuals.
L’acusació mateixa era ja prou greu, però tota la informació que eixia no feia sinó empitjorar la situació: Kyle Beach, qui es va identificar com el denunciant mesos desprès en una entrevista amb Rick Westhead, al·legava haver denunciat la situació en aquell moment a l’equip i que directius com Stan Bowman (el director general), Al MacIsaac (vicepresident d’operacions) y Joel Quenneville (entrenador principal) ho sabien i havien decidit ignorar la informació perquè no interferira amb la post-temporada.
I la cosa no va acabar ací, perquè encara que els Blackhawks van deixar de treballar amb Aldrich, li permeteren dimitir i li van donar una carta de recomanació que el va ajudar a continuar treballant com a entrenador en universitats, on va ser acusat també d’abús sexual. Aldirch va acabar a la presó en 2013 per abusar sexualment d’un menor en Michigan. La investigació que es va dur a terme en 2021 conclogué que els directius dels Blackhawks havien respost de forma negligent a la situació i que aquesta negligència havia permès a Aldrich seguir cometent abusos. Bowman, MacIsaac y Quenneville dimitiren dels seus respectius càrrecs a finals de l’any.
El descobriment de tota questa informació va donar lloc a tota una revolada mediàtica, amb periodistes prometent tractar millor aquests temes, no fer-se’n els desentesos dels rumors i aprofitar el seu accés privilegiat a la NHL (una NHL que es va negar en més d’una ocasió a parlar d’això) per a evitar en la mesura possible que s’hi donaren situacions como aquesta. Els equips escrigueren comunicats, gran part de l’afició es bolcà amb Kyle Beach… Semblàvem dispostos a fer el que tocava com a esport.
Però ara, menys de tres anys desprès, el dilluns 1 de juliol, en mig de la turbulència d’activitat de l’agencia lliure, Gary Bettman va anunciar que el 10 de juliol els equips de la lliga podrien tornar a contractar Bowman, MacIsaac i Quenneville. Va al·legar que els tres havien fet moltes activitats per aprendre, que mostren penediment i que entenen millor el paper individual que tenen les persones en posició de lideratge en la lliga. Amb tot, no esmenten quines activitats han fet, ni quines són les seus mostres de penediment. No sabem què han fet per a merèixer una segona oportunitat com aquesta.
Amb tot, no esmenten quines activitats han fet, ni quines són les seves mostres de penediment. No sabem què han fet per a merèixer una segona oportunitat com aquesta.
Està clar que no n’hem aprés res. Que totes eixes promeses que es van fer van caure en sac foradat. El nostre esport, malgrat tots els seus escàndols (les acusacions de bullying i novatades en juniors, els diferents casos de violència sexual que han eixit a la llum els últims anys, els de racisme i de maltractament psicològic per part dels entrenadors…) encara dona segones oportunitats a persones les decisions de les quals han arruïnat vides.
I jo em pregunte, on va quedar l’oportunitat de Kyle Beach de tindre una vida normal, una carrera a la NHL? I la de l’adolescent del qual va abusar Aldrich desprès d’aconseguir una faena d’entrenador gràcies a la carta de recomanació que li van donar els Chicago Blackhawks? On estan les segones oportunitats dels jugadores als quals una mala relació amb un entrenador abusiu els va arruïnar la carrera?
nidades de los jugadores a los que una mala relación con un entrenador abusivo les arruinó la carrera?
Tots tenim dret a aprendre i millorar, però treballar a la NHL és un privilegi enorme, no un dret humà, i els entrenadors i directius tenen molt de poder sobre la resta de l’equip. Estem disposats a tornar aquest poder a persones que ja han demostrar ser incapaces de lidiar amb situacions com aquesta?
Fins que aquells en posició de presa de decisions al nostre esport no aprenguin que no tot val per guanyar, no es produirà el canvi cultural que tant necessitem. S’hi segueixen sumant taques que la llarga són molt més difícils d’esborrar que el que va costar eliminar el nom de Brad Aldrich de la Copa.
Et pot interessar…
Cargando ...
