És la primera coincidència coneguda de tres germans en una mateixa franquícia de l’NHL. Des de molt primerenca edat a la petita localitat de DeLisle, Saskatchewan (Canadà) els germans Doug i Max eren coneguts pels seus habitants més que per les trapelleries pròpies de la seva edat per les seves habilitats sobre el gel. Tot i que no era res de nou per als veïns de DeLisle ja que Bill Bentley, ex patinador de velocitat professional, dels 13 fills que va tenir els sis homes van jugar a l’hoquei gel; Max, Doug, Roy, Reg, i Wyat. Tots ells van ser curts d’estatura i el seu pare sempre els deia “si no et poden colpejar, no et poden fer mal” mentre els ensenyava les bases per a un patinatge ràpid i eficaç.
Després de destacar tots ells en equips júniors durant la temporada de 1937-38 Max, Doug i Wyatt es van unir als Drumheller Miners mentre que Reg i Roy s’unirien un any més tard. Els cinc germans van portar l’equip a acabar segons aquesta temporada i van atraure les mirades de molts aficionats de la zona.
El pas de juvenils a l’NHL no va ser gens fàcil, escassejant les ofertes durant els primers anys de professionals
Gràcies a això alguns equips de l’NHL van arribar a interessar-s’hi. Max va estar a punt de signar amb els Montreal Canadiens però quan ho tenia tot fet, va haver de fer mitja volta després de detectar-li en el reconeixement mèdic una afecció cardíaca. Posteriorment van ser convidats Max i Doug a un campament dels Boston Bruins i també van ser descartats arribant a dir Art Ross que “eren uns dels pitjors amateurs que havien passat pel campament.”
Aleshores, els Chicago Black Hawks venien d’aconseguir la Copa Stanley del 1938, però a causa dels problemes a què es van enfrontar a la final contra els Toronto Maple Leafs després de la lesió del seu porter titular Mike Karakas, va obligar Paul Thompson a viatjar a Canadà buscant un backup de garanties. Estant a Canadà va ser advertit per un periodista esportiu de la destresa i velocitat de Doug Bentley. Finalment Doug va signar amb els Hawks i va marxar cap a Chicago. Després de la insistència de Doug al seu entrenador durant la seva primera temporada sobre el bo que era el seu germà Max i les possibilitats que tindria a l’equip, l’entrenador va accedir i Max que per aquell temps jugava als Saskatoon Quakers de l’AHL va acabar signant pels Chicago Black Hawks a la primavera de 1940 malgrat l’afecció cardíaca que patia i que d’altra banda mai no el va afectar a l’hora de practicar esport.
Quan Max Bentley va arribar a Chicago, Paul Thompson va veure un noi de 20 anys prim i fràgil així que el va enviar als Providence Reds de l’AHL i posteriorment als Kansas City Americans de l’AHA. A la tardor retornaria a Chicago per retrobar-se amb el seu germà Doug i formar un tàndem letal. I és que si cadascú pel seu costat eren bons, junts eren encara millor. Tant va ser així que a la temporada 1940-41 jugant en la mateixa línia, Doug i Max van aconseguir 45 punts (15 gols i 30 assistències) per als Hawks.
L’any següent van augmentar la xifra fins als 56 punts (25 gols i 31 assistències). Però seria a partir de la temporada de 1942-43 quan els germans Bentley “explosionessin “van explotar” aconseguint entre tots dos 143 punts (59 gols i 84 assistències). Max aconseguiria 70 punts (26 gols i 44 assistències) mentre que el seu germà Doug, líder de punts a la lliga, empataria el registre aconseguit 13 anys enrere Cooney Weiland de 73 punts (33 gols i 40 assistències) que batria l’any següent amb 77 punts punts.
La temporada 1942-43 va ser molt dura per a moltes franquícies de l’NHL ja que la Segona Guerra Mundial havia delmat les seves plantilles. Davant d’aquesta situació Max i Doug van convèncer l’entrenador perquè fitxés el seu germà Reg. El trio Bentley va fer història l’1 de gener de 1943, quan Reg Bentley va anotar a l’empat a 3 contra els New York Rangers assistit pels seus germans Max i Doug Bentley. Va ser el primer gol de la història de l’NHL, on es van atorgar els tres punts a la mateixa família i que va resultar ser l’únic a l’NHL a la cursa de Reg Bentley.
Els germans repetirien la gesta 18 dies després, el 21 de gener quan Doug anotaria amb assistències de Max i Reg en un altre empat, aquesta vegada a 4 contra els Montreal Canadiens. Per desgràcia, aquest va ser l’únic any en què van jugar junts. Reg va continuar jugant a l’hoquei gel però ja en lligues menors sent aquells 11 partits els que jugaria a la seva carrera a l’NHL. Aquell any Max es perdria les dues temporades següents en ser cridat a files a causa de la guerra. En la seva absència Doug va liderar Chicago aconseguint ser de nou màxim golejador amb 38 gols.
Després de complir amb les Forces Armades Canadenques, la temporada 1945-46 Max va tornar amb força i s’uniria a Doug i Bill Mosienko per convertir-se que la que van anomenar la “Pony Line” per la seva velocitat. Max va continuar rendint a un altíssim nivell aconseguint la temporada 1945-46 ni més ni menys que 61 punts mentre que el seu germà Doug va tenir una temporada plena de lesions que “només” li va permetre anotar 40 punts en 36 partits. Aquell any Max va liderar la lliga en anotació i va ser guardonat amb el Hart Trophy, sent el primer Black Hawks a aconseguir aquest guardó.
Doug malgrat la commoció patida pel traspàs del seu germà va seguir a Chicago liderant la lliga en assistències i com a tercer màxim golejador, demostrant que podia sobresortir sense el seu germà
La següent temporada els germans Bentley van millorar de nou els seus registres en què va ser l’última temporada en què van jugar junts ja que l’any següent Chicago va enviar Max juntament amb un prospect a Toronto a canvi de ni més ni menys que cinc jugadors. Ràpidament l’afició de Toronto va sobrenomenar la seva nova estrella ‘dipsy-doodle dandy from Delisle’ per la seva destresa a l’stickhandling. Toronto va guanyar la Copa Stanley aquella temporada i Max va acabar cinquè en puntuació de la lliga.
Max i els Leafs van guanyar tres Stanley Cups més i demostrant una gran superioritat sobre els seus rivals fins al 1953, quan els New York Rangers tornaria a reunir els germans Bentley. Doug va durar només 20 partits, mentre que Max en va jugar 54. Aquella temporada conclouria les seves carreres a l’NHL tornant a la WHL a Saskatoon.
Max Bentley va ser inclòs al Hockey Hall de la Fama el 1966.
Doug Bentley va ser inclòs al Saló de la Fama de l’Hoquei gel el 1963, malgrat no haver guanyat mai una Stanley Cup.
Et pot interessar…
Cargando ...
