Quan començava la temporada, es parlava de si Seattle seria capaç de lluitar per un forat als playoff. Per desgràcia, després de poques setmanes de competició, aquesta idea va passar a ser una utopia i l’objectiu de l’equip i de la organització va passar a ser un altre: trobar-se.
Ron Francis, General Manager dels Kraken, té molt espai salarial (del poc que es salva aquest primer curs Kraken), contractes importants que expiren aquesta offseason i la oportunitat per intentar apropar la seva plantilla a la d’un equip contender.
Mirant al passat, per guanyar sempre s’ha girat al voltant de tres figures: un center èlit, un defensa èlit i un porter top10 de la lliga
Vàries baixes per Covid i algunes lesions han portat l’equip de Seattle a no acabar de trobar el seu core. La seva primera campanya, amb un balanç de 27-49-6, queda lluny del que molts van pronosticar. En aquest cas, l’exemple dels Vegas Golden Knights ha passat factura. No tots els inicis són de contes de fades, i en el cas Kraken, vista la gestió de Francis a l’Expansion Draft del passat mes de Juliol, era complicat apropar-se a l’èxit d’entrada.
Aquí teniu les estadístiques individuals de l’equip:
McCann, Gourde i Eberle han estat -a comptegotes-, els líders ofensius de l’equip, agafant les regnes de l’atac i intentant ser incisius i fer mal amb les seves internades. Jaden Schwartz és un altre jugador que per culpa de les lesions no ha pogut oferir la seva millor versió, però ha deixat espurnes del que podria sumar en un futur lluny de les lesions.
L’ex Blues ha calcat les seves estadístiques de l’any passat. On també es va perdre partits per lesió. Però ha acabat l’any amb 23 punts en 37 partits, xifres que queden molt lluny dels líders de la lliga, però deixant un estil marcat d’algú que sap el que és aixecar una Stanley Cup. Quelcom importantíssim per a una franquícia tant jove.
El propi McCann s’ha erigit en el líder anotador de l’equip. 50 punts amb 27 gols l’han deixat també com a màxim golejador.
Era important per a ell sortir de Pittsburgh i trobar una llar on pogués espolsar-se la pressió amb la que va jugar la seva última temporada al Penguins. I si alguna cosa pot reclamar l’afició Kraken, és que McCann és capaç d’assumir aquests galons que tant li pesaven quan la samarreta era negra i groga. Després de la seva renovació per cinc anys a Seattle, veu com es confia en ell.
Els Kraken han estat aprop de guanyar molts més partits dels que posa a la casella de W. Molts partits s’han decidit per un gol, aconseguint competir aquest últim tram de temporada i apropant-se a xifres d’equip consolidat. Si poguéssim analitzar els gols que han encaixat en empty net degut a la curta diferència de gols amb els rivals veurien que competir, Seattle ha competit.
Quins factors haurien de millorar per a què aquestes derrotas curtes es puguin transformar en victòries? Part de la resposta és senzilla: els equips especials.
L’atac
El Power Play dels Kraken ha estat un desastre tota la temporada, o millor dit, gairebé total.
14,55% d’encert en PP, quart pitjor registre de l’any just per darrera de Yotes, Habs i Flyers.
Però l’arribada de Beniers va resultar ser aire fresc per a un Power Play encallat dels Kraken. Amb 2 gols i 2 assistències en 10 partits (4 dels 9 punts amb els que ha acabat la temporada), el PP de Seattle es molt més dinàmic que abans
I és que la jove estrella prometedora de l’equip, que va jugar a la Universitat de Michigan durant tota la campanya i que recordem, es va formar a l’equip de desenvolupament USA, va ser cridat a final de temporada per fer els seus primers passos a la lliga. Sense fer soroll, va demostrar a què ha vingut i què és capaç de fer. I és que en qüestió de dos partits, va ser capaç de provocar moltes situacions ofensives, contraatacs i perill al costat de Donato i Eberle, acabant el seu primer tour particular per l’NHL amb tres gols, sis assistències i nou punts en deu partits.
Aquí us deixo la gràfica en què se’l veu liderant el minutatge en situació de PP de l’equip de Seattle:
No han estat un equip amb problemes d’anotació extrems però sí una mica preocupants, amb 2,60 gols per matx se situen els sisens per la cua quant a ficar el biscuit in the basket es refereix.
Referent a l’abans esmentada situació de superioritat, cal destacar que només han estat capaços d’anotar 32 gols al PP en 82 partits, superant Flyers i Coyotes. Lluny dels 67 que han anotat els Avalanche o els 65 dels Blues -sí, els Blues-, o els 64 dels Panthers.
Però de tot cal treure algun brot verd, i en aquest cas, l’atac dels Kraken ha trobat llum a la foscor a la línia de Schwartz. Amb ell, Wenneberg i Eberle han estat capaços de posar el nom de Seattle al capdamunt de la classificació d’Expected Goals % de la lliga. Per davant de ni més ni menys que la línia de Marchand-Bergeron-Pastrnak o la de Bunting-Matthews-Marner etc.
Si us fixeu, no és una línia que hagi coincidit els 82 partits, i com ells, molts dels que surten a la graella. Però és important per al futur kraken que aquest tipus d’accions no passin desapercebudes.
En aquest atac, destacar finalment els centelleigs de qualitat que mostraven Jarnknok i Appleton, però que van ser traspassats a Flames i Jets respectivament.
La porteria
Seattle va invertir molt en porteria, no oblidem els sis anys a raó de 35.4 milions que li van signar a Phillip Grubauer i el back-up amb Chris Driedger, que va firmar tres anys i 10.5 milions.
Veient l’estratègia de firmes de la resta de l’equip, la porteria -sota el meu punt de vista-, ha rendit per sota del seu cost. Tant en general com en proporció d’inversió.
Per posar-ho en perspectiva, només els Lightning, els Panthers o els Hurricanes han invertit més sota pals.
Hi ha una frase que es repeteix molt sovint al món de l’hoquei: tenir un bon porter amaga les carències de l’equip (a més de donar campionats, que és un altra frase mítica). Però és que tenir un mal porter, fa aparèixer carències on, a vegades, no n’hi ha.
Arribats a aquest punt, han estat rendiments horribles, o els propis companys d’equip els hi han “facilitat” aquest baix rendiment?
Conclusions que surten després de veure varis partits de Seattle (spoiler: l’Expansion Draft em sembla el gran culpable):
- No tenir jugadors d’èlit a dalt fa que a mesura que avanci la temporada, Seattle hagi de generar ocasions en gran part, basant-se en un sistema Behind the Net amb el que tres jugadors s’acostumen a quedar a la zona més allunyada de la porteria propia, estan molt profunds, i això ha generat desaventatges en més d’una ocasió.
- No tenir grans carriers, jugadors que et porten el disc de la Defensive Zone a Offensive Zone, ha comportat que gran part dels seus automatismes passin per jugar passades llargues dels defenses als forwards, invertint el mínim de temps a la Neutral Zone degut a la falta de talent per pujar el puck. Això et dóna zero opcions a guanyar el tempo del partit.
- La forma general de jugar de Seattle ha estat la d’un equip estàndard, de mitja taula amb aspiracions a play-off, que van tenint millors o pitjors registres i que es van escabullint a primera ronda de tant en tant. Amb una plantilla millorada (inclús des del punt de partida de l’Expansion Draft), haurien tingut un millor rendiment, sens dubte.
Perquè, com comentàvem abans, ofensivament no han estat un equip anotador, però tampoc han mostrat greus problemes per anotar (rondar els dos gols per partit sí hauria estat preocupant) i en quan a gols rebuts, cert és que gairebé n’encaixen 3,5, però no han estat ni al bottom 5, és més, la posició exacta ha estat la 23 de 32.
La defensa
Podríem arribar a valorar, inclús, si l’estratègia que han seguit els kraken durant la primera temporada a l’hora de defensar, ha perjudicat el rendiment del porter.
Si analitzem el seu forecheck, veurem com durant la primera part de la temporada (gràcies a JFreshHockey), Seattle va ser el cinquè millor equip a l’hora de permetre ocasions d’alt perill al rival.
Referent al forecheck, Hakstol normalment ha fet servir un 1-2-2. Sent el primer defensor el que decideix a quin costat s’envia el disc, on ja estarà preparada la segona línia del forecheck, per robar el puck o almenys, parar el contraatac. A més, els dos blueliners encara estarien pendents per si algú s’escapés.
La part positiva que té aquest sistema, és que si volen ser més agressius, tant en intent de robar e ldisc com en control·lar la Neutral Zone, ho poden transformar ràpidament en un 1-3-1. On quatre dels cinc jugadors poden pressionar per davant de la línia vermella divisòria.
Si ens centrem a l’estadística mostrada a la imatge, hi ha vàries raons per les quals van estar tant bé durant una part de la temporada.
Com ho van fer? Amb la fórmula del perímetre. Permetent llançaments des de fora, concentrant a tres jugadors a l’alt slot per evitar passades i tirs des d’allà.
Un altre punt que els hi ha permès això a estat el no buscar entrar en transició amb el disc control·lat. La majoria d’atacs venien precedits d’allunyament del disc de la pròpia zona, en direcció al fons de la pista.
Mantindre el disc a 200 peus de la nostra porteria és un mantra per a nosaltres.
HaksTOL
I com a tercer punt a tenir en compte per a aquest èxit de meitat de temporada, comentar que va ser el seu esquema d’atac poc flexible, que van mantenir sempre, amb els seus dos defenses a dalt, a la blueline, protegint la línia del rival per evitar contracops. Això sí, limitava molt la creació d’ocasions perilloses pels propis Kraken també.
Gent com Oleksiak, Giordano (fins que va ser-hi), Dunn o Larsson han estat capaços de cuallar grans actuacions. Llegint bé els atacs rivals tant per frenar-los com per aprofitar els forats que generaven els sistemes defensius rivals. Però a grans trets, el problema més gran que té aquest equip és que primer, s’ha de conèixer a ell mateix.
Han d’acabar de trobar sinèrgies i d’assentar les bases d’identitat de ho abans anotat, tant en la forma de començar jugades com el de parar les del rival.
Aquí podeu veure (a HockeyViz.com) com han estat capaços de protegir de forma molt meritòria el lo i el high slot. Exercint aquest col·lapse al centre de la pròpia pista per no deixar espais a l’equip contrari. Veient, clarament com el LHD, en aquest cas Oleksiak, Soucy i Cholowsky, els que han ocupat aquesta part esquerra de la pista, no han estat gaire fins a l’hora de fer el desplaçament lateral i la protecció del seu spot.
La dupla Oleksiak – Larsson, és d’allò més prometedora. Amb minuts de gel i partits a les esquenes, es convertiran en L1 que avui, amb molta feina per davant, apunten a consolidar-se.
Si ens fixem en el Penalty Kill, veiem que sí que hi ha un problema, salvant només un 74,89%, Seattle es sitúa al bottom 3 juntament amb Arizona i Montreal.
A diferència de la situació 5VS5, al PK veiem com Seattle pateix per protegir l’slot. I això, davant qualsevol rival amb un PP digne, és gol. A la vista està amb el mapa de calor que veiem més amunt.
Els “culpables” en situació de 4VS5 són els següents:
Sent Larsson l’estàndard del Penalty Kill, jugant gairebé tots els minuts, entre ell Sheahan i Lauzon, juntament amb Donskoi, han estat els que més han intentat evitar un canvi al marcador en situació d’inferioritat.
En definitiva, el plantejament de Hakstol, juntament amb la juventut i la falta d’experiència i compenetració entre els integrants del roster, ha portat a que quedéssin vuitens a la -a priori- weak division.
Faltarà veure quins moviments ens regala Francis aquesta offseason i com s’adaptaran els fitxatges a una plantilla faltada de talent ofensiu. Aniran per aquí els moviments?
Et pot interessar…
Cargando ...
