Lake Placid, Nova York. 22 de Febrer de 1980. Trenta segons per al final a l’Olympic Fieldhouse (actualment Herb Brooks Arena). El disc és a la zona neutral del gel, Vladimir Petrov agafa el disc i llança des de lluny perquè Craig desviï el puck amb la guarda dreta, el disc segueix en possessió dels Russos i Valeri Kharlamov, de descendència espanyola, ho intenta per última vegada però el disc passa lluny de la porteria dels EUA.
Després d’un eixam de pals i patins, els americans aconsegueixen aclarir el disc el més lluny dels tubs de Craig i comença el compte enrere. Amb deu segons l’estadi entra en bogeria i com us expliquàvem fa uns dies a NHLmania, es pronuncia una de les frases més famoses del món de l’esport als EUA amb Al Maichels al comandament. La selecció dels Estats Units i composta per jugadors universitaris, aconseguia derrotar el tot poderós equip Rus en uns Jocs Olímpics d’Hivern dels quals els de Moscou havien guanyat en cinc de les sis darreres edicions.
Com va poder una selecció tan jove (21 anys de mitjana) derrotar la tot poderosa Unió Soviètica?
Des de la part russa s’explica que els jugadors es van confiar a causa de la victòria contra els mateixos americans setmanes abans per 10-3 en un partit de preparació. També hi ha una rumor que els Russos la nit abans i sabent que eren millors, van estar de celebració amb part de l’equip femení de patinatge artístic que dirigia Tatiana Tarasova, filla d’Anatoli Tarassov, el pare creador de l’hoquei sobre gel a Rússia. Però el cert és que la selecció dels EUA amb Herb Brooks al capdavant, es va prendre molt seriosament la idea de poder desbancar els Russos a casa, als EUA i davant dels seus.
El programa olímpic d’Hoquei va decidir comptar amb Brooks el qual a l’únic or que els americans tenien (1960) va ser l’últim jugador en ser tallat tres dies abans de començar els jocs. Si els Russos havien creat el seu propi joc des de zero, el nou entrenador dels EUA i el seu equip tenien clar que no es podien enfrontar cara a cara amb l’estil de joc actual. Per això Brooks va comptar amb part de la plantilla dels Minnesota Golden Gophers amb els que acabava de guanyar el campionat nacional. Un total de nou jugadors d’aquesta universitat seria la part central d’aquesta selecció que juntament amb onze joves més serien els encarregats d’intentar la gesta de guanyar l’or a casa. L’estil de joc? una barreja de la rapidesa dels jugadors europeus que ja abundaven a l’NHL al costat del treball físic dels EUA. La base principal de l’equip Rus era la forma física.
Sense ser considerats professionals com els de l’NHL en aquella època, és sabut que el règim d’entrenament per a ells era el més semblant al militar, per la qual cosa a la part física sempre aconseguien arribar més frescos als tercers períodes en els partits d’hoquei gel. Per això la insistència de Brooks a treballar aquesta part. Molts anys després en diverses entrevistes a jugadors d’aquesta selecció, tots posaven èmfasi en el dur que van arribar a ser els entrenaments, cosa que no hi estaven acostumats. És prou conegut l’episodi després de les derrota en un amistós contra Noruega, quan Brooks va entrar al vestidor després del partit i els va obligar durant més d’una hora a fer els famosos “Sprints” entre línies, una pràctica esgotadora al món de l’hoquei gel.
La preparació pels Jocs de Lake Placid va passar per un total de 61 partits amb una marca de 42 victòries, 16 derrotes i tres empats no sense abans rebre l’esmentada derrota per 10-3 davant els Russos al Madison Square Garden. Aquest partit a casa, va suposar un exercici psicològic de Brooks amb part de l’equip, entre ells amb Jim Craig que era el porter titular i li va confessar què havia comès un error en alinear-lo de titular. Aquesta “acusació” va fer de Craig una peça clau en aquests Jocs.
La preparació pels Jocs de Lake Placid va passar per un total de 61 partits amb una marca de 42 victòries, 16 derrotes i tres empats
Pels Russos, el camí fins a l’enfrontament amb els Americans a Lake Placid, va ser un passeig fàcil. Van passar per sobre el Japó, Holanda i Polònia i només Finlàndia i el Canadà van poder plantar-los una mica de cara. Mentrestant, els EUA començaven els Jocs amb un empat davant Suècia per després no patir gaire la resta de partits de la fase inicial. Victòries davant Txecoslovàquia, Noruega, Romania i Alemanya Occidental, donaven el pas a la fase final als de Brooks.
Cal esmentar que el format daquests JJOO no és com l’actual. Es classificaven els dos primers de cada grup i els tercers jugarien entre si per determinar el cinquè i sisè lloc. L’empat dels americans davant de Suècia el feia enfrontar-se als Russos a la lligueta final per poder accedir a la lluita per l’or.
Arribava el gran dia. En un clima marcat per la guerra freda, aquest partit sense ser la lluita per l’or, era més que un joc. El partit s’emetria en diferit ja que els EUA el volien passar per prime time però els Russos van protestar ja que aquest canvi d’hora suposaria una emissió a unes hores poc inusuals al seu país. La IIHF es va negar a les exigències dels americans. El soroll a l’Olympic Fieldhouse és dels més eixordadors que es recorden en una pista d’hoquei. El disc es posava en marxa i encara que els Russos s’avançaven d’hora gràcies al fet que Krutov desviava un xut des de lluny del seu company Kasatonov, alguna cosa havia canviat des d’aquell 10-3 setmanes abans. Els Russos aviat es van adonar que la velocitat i la força dels americans no eren les mateixes. Al minut 14, els americans es presentaven. En un robatori del disc, Pavelich aconseguia ell al centre del gel i assistia el seu company Schneider a la línia blava dels Russos per sense pensar-ho disparar a porta sense que res pogués fer el seu porter. Els de Tikhonov, actual entrenador de Rússia, no van trigar a respondre amb un contraatac als que tenien acostumats al món de l’hoquei.
Molta velocitat i precisió perquè Makarov tornés a posar per davant els Russos. Els Estats Units no van baixar el nivell encara quedant no més de dos minuts per al final del període i aquí és on es produeix un dels moments claus d’aquest partit. Els de Brooks van assetjar durant dos minuts la porteria del que estava considerat millor porter del món, Vladislav Tretiak i a falta de cinc segons el disc estava al centre del gel en poder dels americans, pel que sembla Tretiak estava mirant el marcador (cosa que mai feia com bé va reconèixer anys després) i Dave Christian deixava anar un tret cap al centre de la porteria, cosa que a simple vista és fàcil d’aturar per a qualsevol porter, però a Tretiak el va agafar desprevingut i va rebutjar mal el puck perquè Mark Johnson anotés el gol de l’empat just abans de sonar la botzina. Els EUA li estaven plantant cara i la sorpresa va arribar quan els dos equips van saltar al gel per al segon temps. Tikhonov havia deixat a la banqueta el mur Tretiak com a càstig i treia el porter suplent Vladimir Myshkin.
El partit s’emetria en diferit ja que els EUA volien passar-ho per prime time però els Russos van protestar ja que aquest canvi d’hora suposaria una emissió a unes hores poc inusuals al seu país
Cal esmentar que en el segon període, Vladimir va deixar la seva porteria a zero i els Russos aconseguien posar-se al davant als dos minuts amb un altre contraatac veloç de Maltsev que al cara a cara amb Craig aconseguia el 2-3. I vam arribar al tercer quart on els americans van anar a totes. La clau per vèncer els Russos era arribar físicament bé a aquest període ja que ells i la seva preparació els feia superiors en aquesta part del partit. Aquí és on els de Tikhonov van saber amb certesa del nivell dels Americans. Craig aconseguia parar tot allò que arribava per part de l’“exèrcit vermell” i els seus companys mantenien el nivell físic de la resta de partit. Poc abans d’arribar al minut nou, Dave Slik aconseguia arribar a la línia blava dels Russos i abans de caure completament a terra aconseguia deixar anar el puck que ensopegava al patí de Kasatonov i arribava a Johnson per aconseguir l’empat i el seu segon gol de la nit. Els Russos van iniciar un atac total durant els minuts següents fins que al minut deu el capità Mike Eruzione aconseguia controlar el disc i batre el porter Rus.
Els EUA es posaven per davant quan faltaven 10 minuts, els deu minuts més llargs en molt de temps en una pista d’hoquei sobre gel. Aquí va entrar el poder físic dels Russos però el destí estava escrit pels de Brooks i companyia i el resultat no va canviar fins al final amb el famós compte enrere d’Al Maichels. Els EUA aconseguien la gesta i l’Olympic Fieldhouse va esclatar en goig. La celebració va durar gairebé deu minuts i els Russos van estar en tot moment a la pista a l’altra banda. El miracle estava realitzat i dies després l’or olímpic era per als americans després de derrotar Finlàndia per 4-2. Rússia acabaria aconseguint la plata.
Et pot interessar…
Cargando ...
