Seguim amb el repàs històric. Aquesta vegada és el torn de dos Original Six com Montreal i Toronto acompanyats Senators d’Ottawa i els Tampa Bay Lightning. Grans jugadors i molts èxits entre les quatre plantilles.
Montreal Canadiens
Una franquícia absolutament històrica amb molts campionats (ja queden lluny) a les seves esquenes. Des del 1909 calçant-se la remera blanca, blava i vermella dóna per moltes línies imponents.
Costa decidir-se degut a que hi ha hagut línies molt característiques. Sobretot pel tamany dels seus jugadors. Em venen al cap dos exemples: la línia formada per Saku Koivu, Valeri Bure i Oleg Petrov, anomenats Smurf Line donada la seva alçada. Tot i que no van aconseguir res gaire rellevant.
També hi trobem la Munchkin line, apodats pel mateix motiu que la línia anterior. En aquesta ocasió els jugadors van ser Mike Cammalleri, Scott Gómez i Brian Gionta. Aquests es van ajuntar per anotar més de 150 punts i ajudar l’equip per classificar-se pels playoff. Donava gust veure jugar als «petits». Us deixo aquí un vídeo amb highlights de la Munchkin line:
Per un altra banda, podríem parlar de la famosa Punch Line de l’equip canadenc. Van dominar els anys 40. Maurice «Rocket» Richard, Elmer Lach i Toe Blake van formar una de les millors combinacions de la història de l’NHL. Durant més de 20 anys van tenir el rècord de punts d’una mateixa línia amb 220.
Van aconseguir guanyar dues Stanley Cups a la seva etapa conjunta: la del 1944 i la del 1946. Fins que Blake es va trencar la cama provocant així una precipitada retirada. Val la pena revisar els quatre vídeos que us deixo a continuació:
Guanyadors d’una Stanley al 1993 davant dels Kings hi trobem una línia que va causar estralls a les defenses rivals i que, a més a més, va donar a conèixer el que seria un gran jugador de la lliga els següents anys: John LeClair. A la seva segona temporada completa ja trucava a les portes de l’èxit. Tot i que no va ser fins la seva arribada als Flyers que no va explotar el seu status. Va encadenar tres temporades anotant 50 gols o més.
LeClair anotaria el gol guanyador a la pròrroga tant al tercer com al quart partit de les finals. Sent decisiu al 100%. Us deixo aquí els dos moments crucials a la carrera del LW de Vermont:
Però molt al pesar del nivell que van arribar a donar els jugadors de l’anterior línia esmentada, Punch Line, hem de guardar molt respecte a la dinastía que van crear tres grans ales. I em deixo el center a propòsit. Jugaven sense aquesta posició fixe, intercanviant el seu forat al gel a conveniència del coach. Per aquest motiu se’ls hi va posar el sobrenom de Donut Line, ja que tenien un forat al centre.
No parlo d’una altra línia que no sigui la Dynasty Line del dimoni ros i Hall of Famer Guy Lafleur, juntament amb Peter Mahovlich i Steve Shutt.
Junts van guanyar cinc -cinc!- Stanley Cups. Quatre d’elles de manera consecutiva a la dècada dels 70.
Aquí va el vídeo resum dels quatre campionats consecutius (1976-1979) i el vídeo que va realitzar l’NHL a Guy Lafleur:
Toronto Maple Leafs
Una altra franquícia històrica, un altre Original Six amb moltíssims anys a les esquenes. Anys que dónen per guardar al record un gran número de jugadors formidables. Línies que van des de les que van aixecar vuit Stanleys entre el 1947 i el 1967 o les actuals amb un icòne de la lliga com és Auston Matthews passant per les que va ntenir d’integrant al gran Mats Sundin.
Parlem de la línia de Matthews. El jugador nascut a San Ramón amb orígens mexicans ha format una gran societat amb Hyman (abans del traspàs) i Marner. Deixant temporades de molta anotació i ritme frenètic. El RW li ha proporcionat molts tirs que ell ha sabut aprofitar i enfonsar el puck a la xarxa sense problemes. El número 34 té un dò per anotar i aquesta línia així ho ha fet.
Una vegada més, i com és costum aquests últims anys, Toronto no ha estat capaç de superar la primera ronda de playoff. Al center li falten èxits per considerar-se una llegenda de l’equip. Però cert és que el furor i les sensacions que desperta són de «talent generacional». Una estrella, èlit, com vulgueu dir-li.
Als primers anys de l’equip, es va formar la The Kid line que l’integraven, als anys 30, Harvey «Busher» Jackson, Joe Primeau i Charlie Conacher. Entrenats per Conn Smythe van aconseguir aixecar el campionat de la lliga i jugar quatre finals més. Els tres són membres del Hallf of Fame i tant Conacher com Jackson van liderar la taula d’anotació compartint línia.
La lliga li regalava aquest vídeo a Conacher:
Seguim avançant per trobar una línia potent, molt potent, però que no va a conseguir alçar-se amb el campionat: The Mad Line, construïda per Pat Quinn i amb Darcy Trucker a l’esquerra, Mats Sundin a la posició de center i Alexander Mogilny per l’esquerra.
Es poden recuperar partits èpics d’aquella època on Sundin es guanyava un lloc al Hall of Fame, promitjant 70-80 punts fàcilment per temporada. Una llegenda de la lliga. Únic suec en arribar als 500 gols. L’NHL li brindava aquest homenatge:
Un center tot-terreny que va jugar durant 11 temporades amb els Maple Leafs. Anteriorment ho va fer amb els Quebec Nordiques i una última campanya a Vancouver abans de retirar-se. No es va moure mai de Canadà. Va acabar la seva carrera amb unes xifres col·lossals:
1349 punts en 1346 partits. Un espectàcle. 564 gols. Sens dubte un dels grans reis sense corona (Stanley) de la lliga. Això sí, amb un or olímpic al sarró.
Aquí us deixo un vídeo que va realitzar Sportsnet amb les seves millors jugades a Toronto.
I pel final, deixem la que per molts és la millor línia dels Toronto Maple Leafs de la història, Dick Duff, Dave Keon i George Armstrong. Tot i que l’arma definitiva era la superioritat del Power Play quan s’ajuntaven Keon, ARmstrong i Mahovlich.
Van aconseguir un triplet, el del ’62, ’63 i ’64.
Keon, Armstronh i Mahovlich van guanyar un altre copa al 1967. Una exitosa combinació amb Keon al capdavant, heretant la capitania del propi Armstrong.
Va liderar la llista d’anotadors de la franquícia amb 858 punts en 1062 partits fins que el va superar l’abans mencionat Mats Sundin al 2008. Una autèntica llegenda de l’equip. Aquí podeu veure el vídeo que li va realitzar l’NHL:
I aquí també, un homenatge dels Toronto Maple Leafs a Armstrong. Jugador amb més partits jugats, patits de playoff i amb més anys de capitania. Hall of Fame i dorsal retirat, no es pot demanar menys per un jugador com ell:
OTTAWA SENATORS
Un equip jove, arriba a l’NHL al 1993 i a dia d’avui, segueixen inmersos en una reconstrucció que data del 2017.
Per aquells temps, Eric Karlsson n’era el capità. Van caure a les Finals de Conferència davant els que serien els campions: els Pittsburgh Penguins. La venta de talent els va portar a un desert del que sembla que podran sortir aviat. Stützle, Batherson, Chabot, Sanderson, Norris juntament amb les realitats de Brown i el recent renovat Tkachuk, haurien de ser les peces clau del seu projecte.
Però 28 anys d’història encara no els hi ha donat prou temps com per alçar l’Stanley. Però si que han jugat unes finals a la temporada 2006/07.
Crec que tots i totes som conscients de quina és la millor línia de la història senator. Però abans deixeu-me que us nombri una combinació que va despertar l’interès de varis equips i mitjans de comunicació ara farà sis anys, al 2015. Mark Stone, Kyle Turris i Mike Hoffman van mostrar una conjunció més que bona als seus anys a Ottawa.
Turris aribava dels Coyotes després de ser seleccionat en la tercera posició del Draft del 2007. Van crear una línia molt poderosa junt amb l’avui capità dels Vegas Golden Knights Mark Stone i un dels millors prospects d’Ottawa dels últims anys, Mike Hoffman que després d’anar apareixent durant dues temproades, es feia amb un lloc a l’equip.
Com a dada curiosa, destacar que tan Mark Stone com Mike Hoffman van quedar segon i sisè respectivament a la carrera pel Calder Trophy aquell any. Per aquesta raó resulten ser aire fresc i revitalitzant en el seu moment tant per Ottawa com per la lliga. Per cert, Ekblad és qui guanya el Calder aquell any.
Stone es va convertir -com no podia ser d’una altra manera- en pedra angular del joc dels Sens. Aquí us deixo un parell de jugades d’aquells temps d’Ottawa:
Una altra línia que va aixecar passions allà per on passava era la formada per Marian Hossa, Alexei Yashin i Daniel Alfredsson. Hosa va acabar la seca carrera amb un palmarès encomiable, possible candidat al Hall of Fame i guanyador de tres Stanleys amb Chicago -on és un heroi-, arribant a dues finals més, una amb Pittsburgh i una altra amb Detroit. Tot això, passant primer per uns Senators que van començar a gestar la seva «època daurada» amb ell a pista.
El center d’Ekaterimburg Yashin va ser un talent de la seva generació que va acabar la seva carrera promitjant gairebé un punt per partit. Lluny d’adentrar-nos amb els seus problemes contractuals amb els Senators, que el van fer aterrar a NY per jugar amb els Islanders, cal recalcar que el center va firmar grans campanyes amb Hossa i Alfredsson. L’avantsala del que després aconseguirien els que -per mi- van ser la millor línia de la història de la franquícia canadenca.
Alfredsson i Yashin van començar una rauxa competitiva a Ottawa al 1997, classificant l’equip per la post-temporada per primera vegada, al seu cinquè any d’existència. Èxit que assolirien durant onze temporades consecutives.
El trio va deixar grans jugades, aquí us deixo un quid pro quo de Hossa i Yashin:
Ara sí, sense més dilació, el millor trio senator que s’hagi vist fins avui: The Cash Line
També coneguda com The Pizza Line. Tres autèntics jugadorassos combinats per guanyar d’una forma divertida i elèctrica. L’encara actiu -i eficient- Jason Spezza al centre de la línia repartia joc mentres un veterà i capità Daniel Alfredsson per la dreta i un punyal com Dany Heatley per l’esquerra van construir una de les millors línies de la història de la lliga sota el meu punt de vista i de molts altres.
Captain Alfredsson Spezza Heatley, d’aquí va venir el nom de la línia. Anomenats també The Capital Punishment Line, ja que destrossaven la porteria rival partit rere partit, i capital pel fet d’estar ubicats a la capital del país. I la opció més divertida: The Pizza Line gràcies a la campanya publicitària que van fer amb una pizzeria local on es repartien porcions de pizza gratuïtament cada vegada que l’equip anotava cinc o més gols a casa. Ho van fer deu ocasions durant la primera temporada amb la campanya vigent als 41 partits que van jugar com a local, sobren més explicacions.
Si abans deiem que Sundin podria ser un rei sense corona, aquesta n’és la línia sense premi. Van caure a la final 4 a 1 davant els Anaheim Ducks dels Selanne, McDonald i Niedermayer sumats a uns joveníssims Corey Perry, Ryan Getzlaf que encara estan actius a dia d’avui.
Els tres van aconseguir ser seleccionats per un All-Star de forma conjunta. Primera línia que ho aconseguia a la història.
Us deixo aquest article rememorant la Cash Line. Un autèntic plaer repassar-la.
https://senshot.com/2020/06/14/ottawa-senators-history-cash-line/
El partit que va donar a conèixer la línia:
Tampa Bay Lightning
Per tancar l’entrega ni més ni menys que els actuals bi-campions de l’NHL. Gens malament per una franquícia nascuda al 1992 juntament amb els mencionats Ottawa Senators. Curiós que just un any després arribessin els Panthers a Florida. En dos anys, la badia va passar de no tenir equips a la lliga, a tenir-ne dos.
En aquests aproximadament trenta anys, els Bolts han estat capaços d’aixecar tres Stanley Cups. La primera al 2004 amb els Fedotenko, St. Louis, Andreychuk i Lecavalier, i les dues últimes de forma consecutiva en aquestes últimes edicions amb la ristra de jugadors ja ultra-coneguts com Stamkos, Kucherov, Hedman, Vasilevsky etc.
La primera línia que m’agradaria destacar és la que van formar al 2014 però que va explotar al 2015, caient a la final contra els Blackhawks de Chicago: The Triplets Line
Durant aquells playoff es van combinar per anotar 61 punts en 26 partits. Era un espectacle molt diferent al que s’estava acostumat en aquella època. Dos playmakers, un d’ells considerat un dels grans jugadors de la lliga avui en dia, com és Nikita Kucherov, juntament amb un Tyler Johnson al seu prime, la bala canadenca i que es sincronitzaven amb Ondrej Palat. Un jugador molt dur, que s’encarregava de la «feina fosca» i que impregnava als seus companys de línia del seu alt ritme per jugar sempre al 100%.
Jugant en diferents línies han aconseguit guanyar dues Stanleys, juntament amb altres grans companys com els nombrats abans, sumar-hi Goodrow, Coleman, Cirelli i companyia. A dia d’avui tenim a Palat compartint línia amb un dels jugadors que més multiplica el seu rendiment a playoff: Brayden Point. Amb ells dos, hi trobem a Kucherov, formant una altra línia temible y molt rentable. Sent conscients, clar està, del nivell estratosfèric que també assoleix Kucherov quan es tracta de jugar partits importants. Tot i així, i sabent la qualitat que ronda per Tampa a dia d’avui, no oblidem que Stamkos porta moltíssims anys firmant números espectaculars també. Però la Triplets Line, va generar una companyonia que els va portar al seu sobrenom. Posat per cert, pel seu propi entrenador J. Cooper:
«És curiós com s’han agermanat. Tenen la mescla perfecta de velocitat i tècnica. Han aconseguit estar a la «mateixa onda» i un pot arribar a saber el que està pensant l’altre, d’aquí que els anomeni trigèmins.»
Jon Cooper, entrenador Tampa Bay Lightning
Aquí podeu veure com es combinava el trio per deixar-nos highlights com aquests:
Una línia que va ser vital pel primer campionat, amb Tortorella als comandaments, dotze anys després de la seva creació va ser la que van formar Dave Andreychuk, Tim Taylor i Chris Dingman. La línia veterana de la temporada 2004 que brillava per la seva duresa i pressió. Van ser necessaris per balancejar el gran talent que tenien a les altres línies, algunes de les quals –spoiler- nombro a continuació. I és que no tot ha de ser talent, màgia i playmakers. Per guanyar lligues també es necessiten guerrers.
Seguint amb un altre gran trident de Tampa, entro en una dicotomia però amb el mateix denominador comú: Martin St. Louis. El RW era un fora de sèrie. Un corcó rapidíssim amb una capacitat anotadora descomunal. Va aconseguir guanyar l’Stanley al 2004. Temporada on es va emportar el Hart Trophy, el Pearson and Art Ross, i va quedar quart al Selke. Rubricant-ho amb la mencionada copa.
Aquella temporada va compartir línia amb el center Brad Richards que va culminar un gran any amb 79 punts, i Fredrik Modin que ho faria amb 57. Sumats als 94 de St. Louis surten un total de 230 punts, o el que és el mateix un bon sac de goals and apples.
Podria ser la millor línia com a tal, però tot i que no acostumaven a compartir formació (sí que ho feien a situació de superioritat), no sóc capaç d’anteposar cap línia del bo de St. Louis on no hi hagi el seu company de fatigues Vincent «Vinny» Lecavalier.
/cdn.vox-cdn.com/uploads/chorus_image/image/66282899/50950436.jpg.0.jpg)
Ells dos junt amb Vaclav Prospal van rendir a un nivell estratosfèric. És complicat no pensar amb Lecavalier quan es parla de St. Louis i al revés. Per molt que pugui pesar, aquesta línia (tot i que sense copa, quan la guanyen al 2004, no juguen a la mateixa línia) dominaven partits, sèries i shares televisius.
Aquí us deixo unes quantes delicatessen dels ara mencionats:
Una mescla d’equips de més de 100 anys d’antiguitat amb d’altres més joves però amb un mateix final: grans línies que mereixen ser repassades. A la pròxima entrega tocarà revisar Arizona, Chicago, Colorado i Dallas.
Articles relacionats
Aquí podeu disfrutar del primer lliurament corresponent a la colecció sobre les millors línies de la història de cada equip.
Cargando ...
