S’apropa l’inici de temporada i amb ell arriben els primers anàlisis dels equips. Es creen també els Power Rankings tan de forwards, blueliners com goalies… I el més important: es comença a llegir a les xarxes com els aficionats van argumentant els motius del per què el seu equip arribarà més o menys lluny.
I en aquestes converses, sempre s’acostuma a repetir una frase: “si la nostra línia top rendeix al seu nivell…”
Doncs bé, per tots aquells que segueixin la NHL des de fa temps, i siguin fans autèntics dels seus equips, això ja els hi sonarà molt. Però sempre va bé repassar les millors línies de la història. Moltes vegades tenim controlats a “X” equips, però sempre n’hi ha algún que acostumem a tenir-lo més abandonat.
No és el cas d’aquest text. Aquí repassarem la millor línia de cada equip i la compararem breument amb la que disposen actualment. Aquí Seatte haurà d’esperar a tenir la seva representació en edicions futures.
Dividit en 8 parts:
Atlantic
Entrega 1: Boston Bruins – Buffalo Sabres – Detroit Red Wings – Florida Panthers
Entrega 2: Montreal Canadiens – Ottawa Senators – Tampa Bay Lightning – Toronto Maple Leafs
CentralEntrega 3: Arizona Coyotes – Chicago Blackhawks – Colorado Avalanche – Dallas Stars
Entrega 4: Minnesota Wild – Nashville Predators – St. Louis Blues – Winnipeg Jets
Metropolitan
Entrega 5: Carolina Hurricanes – Columbus Blue Jackets – New Jersey Devils – New York Islanders
Entrega 6: New York Rangers – Philadelphia Flyers – Pittsburgh Penguins – Washington Capitals
Pacific
Entrega 7: Anaheim Ducks – Calgary Flames – Edmonton Oilers – Los Angeles Kings
Entrega 8: San José Sharks – Vancouver Canucks – Vegas Golden Knights
*Divisions que a priori s’utilitzaran aquesta temporada segons la pròpia lliga
Boston Bruins
Partim de la premisa de que l’actual línia ofensiva número u dels Bruins ja és de per sí un espectacle.
La Perfect Line neix al 2014, i des de llavors el nivell que ha oferit és altíssim. Combinant-se per aconseguir grans xifres anotadores. Brad Marchand, Patrice Bergeron i David Pastrnak són un clar exxemple del punch i de la connexió que necessita una L1 per dominar el gel.
Si ens allunyem una mica de l’actualitat, podríem anar a temporades amb molts punts per part de línies dels ossos de Boston.
La “Bonanza line” amb Joe Juneau, Adam Oates y Dmitri Kvartalnov es va combinar a la 1992/93 per un total de 276 punts.
Escombrats pels Sabres a primera ronda, no van certificar en postemporada la gran connexió que van mostrar durant la temporada regular. Això sí, van regalar uns mesos de somni a l’afició.
Sense cap mena de dubte, sóc conscient de que deixaré passar grans noms a Boston com Johnny Bucyk (capità a l’era de Bobby Orr i Esposito), Ricky Middleton, o la Kraut Line amb Dumart, Bauer y Milt Schmidt, un dels millors centers que han passat per Boston. Hi ha molta qualitat a la història d’aquest conjunt.
Tot i això toca triar per a la franquícia bruin una línia que li va donar dos campionats als anys 70 amb ni més ni menys que el killer de l’àrea Phil Esposito. Jugant tant sols vuit temporades a Boston, és -sota el meu punt de vista- sense lloc per a dubtes dels millors, sino el millor forward que ha tingut l’equip. Primer jugador NHL en arribar als 100 punts en una temporada. Ho va aconseguir 6 vegades vestit de groc i negre.
A la temporada 1970/71 va aconseguir marcar 72 gols. xifra històrica. Al seu costat, Wayne Cashman va veure com augmentaven les seves estadístiques. Un dels cinc jugadors que més vegades ha vestit la cassaca bruin. Sisè en assistències i setè en punts de la història de l’equip de Massachusetts. Un dels noms propis de la franquícia.
Per completar la tripleta d’aquesta línia, anomenar a Ken Hodge, nou temporades de les 14 que va jugar ho va fer vestit de Big Bad Bruin. Està al top ten de l’equip tant en gols com en assistències, punts i +/-. Va formar part del trade (o robatori) que el va portar a ell, a Esposito i a Stanfield a Boston provenint de Chicago.
Documental Big, Bad and Bobby
Aquí us deixo aquest bonic record d’un dels meravellosos anys on van coincidir ells (junt amb altres grans jugadors de Boston com l’històric Bobby Orr, John Bucyk, John McKenzie, Fred Stanfield y Derek Sandersson, y Gerry Cheevers más Eddie Johnston en porteria compartida.
Un autèntic luxe de plantilla per uns Bruins que repetirien campionat dues temporades després.
Buffalo Sabres
En un conjunt com el de Buffalo on l’actualitat ens brinda més penes que glòries, mirar endarrere ens omple de nostàlgia i a la vegada d’il·lusió i optimisme per pensar: sempre hi ha futur, i amb ell, arribaran nous grans jugadors.
L’actual línia u estava formada per Jack Eichel (un dels millors centers de l’actualitat), Taylor Hall (fins que va ser traspassat) i Victor Oloffsson. Sobre el paper, semblava molt millor del que va acabar sent el seu rendiment.
Temptat de posar la línia formada per Dave Andreychuk, Pat LaFontaine y Alex Mogilny, em veig amb l’obligació de citar a la The French Connection.
Abans però, deixeu-me rememorar la temporada 1992/93, on LaFontaine semblava i jugava com un X factor diferencial i generacional. Va acabar la temporada amb 53 gols i -alerta-, 148 punts!
Superat només per Lemieux amb 160, una barbaritat).
Mogilny era l’artiller de la línia. Agraït als espais i assistènci del seu center en estat de gràcia. Alex Mogiln va acabar la temporada amb 76 gols i 51 assistències per a 127 punts. Xifres estratosfèriques que avui somien en tornar a aconseguir.
I com a tercera peça d’aquest puzzle, Dave Andreychuk des de l’ala esquerra sumant 29 gols i 32 assistències per a 61 punts. Formant una letal combinació de poder, joc bonic i gol.
Els Sabres van caure a les finals de divisó després de cinc anys seguits caient a semifinals. Per aquells temps, eren un fixe als playoff. Fins i tot van arribar a jugar una Stanley Cup, perdent-la al 1999 a mans dels Dallas Stars de Modano.
Per passar als elegits per aquest article, m’agradaria deixar-vos el testimoni que va otorgar LaFontaine sobre les conmocions i la salut al hoquei gel.
Quan aquestes històries clíniques són explicades pels propis protagonistes cobren més rellevància.
A més a més, LaFontaine s’explica perfectament per a que un pugui intuïr què suposa i quan risc hi ha a cada jugada.
Tornant als seleccionats, s’ha de recitar de memòria aquella línia que va jugar plegada des del 1972 fins al 1979:
- Rene Robert
- Gilbert Perreault
- Rick Martin
Robert, Perreault i Martin, sota el sobrenom de The French Connection degut a les seves arrels franco-canadenques de Quebec.
Nascuts a: victoriaville, trois-rivière y verdun, quebec.
Van arribar a l’equip amb un any de diferència. El primer va ser Perreault, draftejat en primera posició al 1970, es va ajuntar amb Martin a la següent temporada després de repetir posició al draft del 1971. Via trade arribaria Robert al 1972. Una vegada es van ajuntar, arribaren 7 anys de rècords, gols i victòries que acompanyarien l’equip fins al traspàs de Robert a Colorado al 1979.
Les seves tres samarretes pengen del sostre del KeyBank Center sota una bandera amb el sobrenom.
El trio aconsegueix portar als de Buffalo a la seva primera aparició a la final d’una Stanley davant els Flyers de Clarke, MacLeish i Leach.
Aquestes van ser les estadístiques durant la temporada (i també durant els 7 anys que van jugar junts):
Una repartició de xifres sorprenent, la conjunció perfecta. Perreault era el playmaker d’aquella línia, tenia un dò per manejar l’stick i els seus slaloms driblant amb fintes contínues el van portar a sortir a molts recopilatoris de highlights. Martin era un gran tirador, un killer des de qualsevol posició i tècnica emprada. Dominava tant l’slapshot com el wristshot. I Robert era el pulmó, feridor i sense por al contacte. El menys plàstic però el més complet dels tres.
Al 2017 l’NHL realitzava aquest video homenatge a Gil Perreault:
I aquí us deixo un vídeo amb imatges de la French Connection:
Detroit Red Wings
Amb la mirada posada als pròxims anys, Blashill conta a dia d’avui amb una línia formada per Bertuzzi, Larkin i Vrana (fins que s’ha lesionat). Lluny dels seus millors tridents ofensius de la seva llarga història.
Podríem mencionar la HUM line, composta per Paul Henderson, Norm Ullman i Bruce MacGregor als seixanta. El trio va portar als Red Wings a la final del 1966, on caurien davant els Montreal Canadiens, en aquels temps dominadors de la lliga (van guanyar la copa al 1964/65, al 1965/66 i al 1967/68).
Els coneguts Zetterberg i Datsyuk, “The euro twins” van formar juntament amb Tomas Holmstrom la Euro Triplets. Durant l’època daurada més propera dels de Detroit. Amb Brett Hull van crear la Two kids and an old goat line. No oblidem que Zetterberg va ser triat al draft del 1999 en la posició 210. Convertint-se en peça clau per retornar l’hegemonia Red Wing. Datsyuk no va ser draftejat en els seus dos primers intents, fins que al mateix any que Zetterberg va ser seleccionat en 171a posició. Costa trobar picks tant baixos que hagin acabat sent èlit a la lliga.
La Grind line a mitjans dels noranta donava visibilitat a les cheking lines oferint una dosis equiparable de talent ofensiu i duresa defensiva i pressió. Línia creada per Scotty Bowman amb Joe Kocur, Kris Draper i Kirk Maltby. Kocur era un armari empotrat, Draper el rei dels faceoff i rapidíssim i Maltby l’incombustible forechecker, una angoixa per les línies rivals.
En aquesta formació entrava en joc el contar amb Steve Yzerman, que molts cops compartia minuts amb Draper i Maltby. Sent el millor jugador de l’equip (de la dècada, de la història? de Detroit).
Uns enllaço el video que va realitzar l’NHL pel crack de Cranbook.
El mateix Yzerman va deixar grans jugades al costat de Gallant i Probert. Hull i Robitaille van ser també companys de l’ara mànager de l’equip.
Sent sincers, qualsevol jugador que poséssin al costat d'”Stevie Wonder” convertia aquella línia en una gran formació.
També podríem seleccionar sens dubte la Production Line, ja que conta amb un dels millors jugadors de la història: Gordie Howe.
El Right Wing juntament amb Sid Abel a la posició de center i Ted Lindsay a l’esquerra van generar tants punts i títols que a dia d’avui, els tres formen part del Hall of Fame per mèrits propis.
Als que no vam poder viure aquella època en directe sempre ens quedarà l’hemeroteca. Tot i així, costa fer-se una idea del que van suposar. Van guanyar l’Stanley els anys: 1950, 1952, 1954 i 1955. Un domini aclaparador.
A mode anecdòtic, comentar que a la primera Stanley que aconsegueixen Hoew Lindsay i Abel, ho rubriquen amb una fita històrica mai més repetida: ser el primer, el segon i el tercer màxim anotador de la lliga. Jugant al mateix equip!
- Ted Lindsay 23 goles, 55 asistencias para 78 puntos
- Sid Abel 34 goles, 35 asistencias para 69 puntos
- Gordie Howe 35 goles, 33 asistencias para 68 puntos.
Aquí us deixo uns videos que va realitzar l’NHL pels tres jugadors:
La Production Line va tenir una segona i una tercera versió. Primer amb Alex Delvecchio substituïnt a Sid Abel un cop aquest va ser traspassat a Chicago, i la 3.0 amb Frank Mahovlich reemplaçant el buit que va deixar la retirada de Lindsay.
Però si jo penso amb Detroit i l’NHL en general, el conjunt Red Wing que per mi canvia el paradigma de l’esport i de la manera de jugar no és un altre equip que el de la RED ARMY.
Conten amb un documental a Amazon Prime Video titulat RED ARMY on podeu profunditzar més sobre el moviment que hi va haver amb l’explosió de “The Russian Five”.
Us deixo també l’enllaç al video de Moi Vindas que va realitzar fa un temps al seu canal Puck al hielo:
Sota la bandera de l’Unió Soviètica, naixia una generació de jugadors que van portar la victòria a un altre nivell. Catorze anys després de crear-se la federació i augmentar la pràctica d’aquest esport al país, va arribar un domini que els va portar a guanyar gairebé tots els partits internacionals des del 1954 fins a la dècada dels 90.
Va ser un èxit esportiu extrapolat a nivell social i politicoeconòmic. Si ens fixem en ho estrictament basat en l’hoquei, partim del creador de tal generació de talent: Anatoly Tarasov, el “pare de l’hoquei rús”. Va desenvolupar un estil molt més pulcre que el nord-americà o canadenc.
Deixant a un costat el dump and chase, on la tàctica era buidar-se i donar-ho tot tal i com es veia des de feia molts anys i fins aquell moment. Es va centrar en un joc més combinatiu. Les passades, les trenes i els moviments sense puck de la Red Army van despertar una nova manera d’entendre el joc.
La incidència al joc que va crear Tarasov i l’Unió Soviètica segueix donant els seus fruits i influïnt a l’hoquei a dia d’avui
Després d’unes complicades experiències amb el llavors seleccionador Tikhonov, va començar la deserció. El primer a fer-ho va ser l’abans anomenat Alex Mogilny. Draftejat pels Sabres al 1989. Va jugar 16 temporades a l’NHL.
Fedorov, el que havia estat expulsat pel seleccionador Tikhonov juntament amb altres “veterans” d’aquella URSS també va creuar l’oceà.
Aquí va arribar la por dels soviètics. Si un donava el salt, potser ho farien tots. Va arribar la Perestroika i això va significar llibertat mai vista pels soviètics. Els membres de la Red Army Club podien anar a jugar a Amèrica del Nord, amb un impost sobre el seu sou això sí.
Al 1991, quan Gorbachev va renunciar i es va disoldre l’Unió Soviètica, els soviètics van ser lliures per jugar fora del seu país. Un altre cosa és que els acceptessin. Propietaris, entrenadors i companys els van apartar. A més, el seu estil elegant i d’extra pass no encaixava i durant molt temps els jugadors no van rendir. No va ser fins que Scotty Bowman, entrenador dels Red Wings va reunir a cinc ex-estrelles de l’Exèrcit vermell.
Amb Sergei Fedorov al capdavant, Viacheslav Fetisov, Igor Larionov, Vyacheslav Kozlov i Vladimir Konstantinov disposaven de molts minuts junts a la pista. Minutatge que Bowman aprofitava per crear jugades específiques per a ells.
Estratègia que les defenses nord-americanes no van saber parar. Com a conseqüència, Detroit va alçar l’Stanley al 1997 i al 1998. Recuperant el tron al 2001/02 amb molts detalls d’aquells “Cinc Rússos”.
Florida Panthers
Per tancar aquesta primera entrega, ens trobem a una franquícia jove. 28 temporades a la lliga. No han guanyat -encara- una Stanley Cup, però s’han classificat set vegades pels playoff. Dues vegades en aquestes últimes temporades amb Joel Quenneville a la banqueta.
Huberdeau-Barkov-Tippet era la línia estipulada la temporada passada. Amb l’arribada de Reinhart segurament Huberdeau passi a segona i sigui Carter Verhaeghe el que combini minuts amb el recent arribat de Buffalo i Barkov.
Estem davant d’una gran plantilla (i projecte) de Florida. Un dels més ambiciosos de la seva carrera. Només s’ha de revisionar la sèrie davant de Tampa en aquesta edició passada per veure el canvi de xip tant de l’afició com de l’equip. Es couen coses interessants a Florida.
Si ens posem a repassar quines grans línies han tingut els Panthers poden sorgir-nos opcions molt pròximes com la de Huberdeau-Barkov-Dadonov. Sumant molts gols a la seva cistella.
Sense ser Barkov ni Huberdeau shoot-first player, Dadonov va assumir aquesta part més golejadora sense ser un gran anotador.
Va registrar això sí, 28, 28 i 25 gols a les seves últimes tres temporades a Florida després de tornar del seu periple per Rússia. Jugant cinc temporades a la KHL abans de tornar a “la Bahía”. A aquesta línia li han faltat resultats, als últims tres anys no van classificar-se per playoff (si no contem com a tal la qualifying round de la bubble). D’una gran línia s’esperen grans resultats i aventures per aconseguir l’Stanley.
Llàstima que Dadonov firmés 3 anys i 15M$ amb els Senators i deixés orfe una línia que si s’hagués mantingut junta, sota el comandament de Quenneville, podrien haver aconseguit grans fites. Sens dubte, una de les millors línies -si no la millor- dels “Cats”.
Menció especial per la línia de Tomas Fleischmann, Stephen Weiss i Kris Versteeg, que es van combinar a la temporada 2011/12 per 172 punts i classificar-se pels playoff de manera sorprenent donat que ningú contava amb els cats per aquella ocasió. Una línia molt anotadora. Entre els tres van sumar 70 gols. Després de 12 anys sense arribar a postemporada, el trident va pujar el nivell i a la derrota a set partits contra els Devils es van combinar per anotar 13 punts donant la cara fins a l’últim partit de la sèrie.
Però si parlem d’una línia que enamorés a la lliga sencera i que dominés el gel a Florida, s’ha de parlar de la temporada 1999/00 amb Ray Withney, Viktor Kozlov i Pavel Bure.
Van ser la millor de l’equip que va acabar segon a la Southeast Division. L’equip va acabar la regular season amb un balanç de 43-27-6-6.
Van ser escombrats a primera ronda (per aquell moment anomenats quarts de final de conferència) pels que serien els campions d’aquell any: els Devis de Patrik Elias, Scott Gómez, Petr Sykora, Scott Stevens, Scott Niedermayer i Martin Brodeur i companyia.
Però el nivell demostrat durant aquell any, va ser d’una superioritat total. Partint d’un Bure sà (els seus genolls van fer que es retirés molt jove, amb 31 anys), que va donar un espectacle i que es va quedar a la memòria de molta gent. Pavel Bure i la seva velocitat ens recordaria molt avui en dia a l‘estil de joc de Connor McDavid, amb un coast to coast a mode slalom amb un domini del cos impressionant.
La confiança que tenia Bure en sí mateix era envejable, com a mostra us deixo aquest video:
Aquí teniu l’acció de Bure anotant un gol de penalti però abans avisant a l’àrbitre que aniria pel 5è forat (entre les cames del porter) i dedicant-li un somriure picaresc després al mateix àrbitre.
El rús va acabar la temporada amb 94 punts. 58 gols i 36 assitències. Era un golejador nat, un olfacte digne dels millors de la lliga. El seu llegat sense lesions hagués estat molt diferent. Un dels millors (debatint si no va ser el millor) jugadors que han passat per Vancouver. Va acabar la seva carrera amb 702 partits i 779 punts. A més d’un punt pe rpartit i amb 437 gols anotats, un fora de sèrie.
Aquí us deixo un recopilatori que li van fer a “The Russian Rocket”:
Va estar acompanyat d’un jugador de la seva generació: Ray Whitney, LW que va passar per varis equips i que es va retirar amb 41 anys (ben diferent que Bure). Campiño amb els Hurricanes sal 2006, va tenir una bona carrera que va rubricar amb el campionat de Carolina. Va passar per San José, Edmonton, els propis Panthers, Detroit, Phoenix, Dallas i els esmentats Canes. 29 gols i 42 assitencies van servir perquè fos el segon màxim anotador de l’equip, amb un punt més que Viktor Kozlov, un jove center rús que va explotar amb 24 anys durant aquella temporada amb 17 gols i ull: 53 assistències.
Línia amb el sobrenom de Russian Line que podria no tenir sentit, si no fos perquè el canadenc Whitney s’havia guanyat el nickname de Ray Whitney-ov durant la seva estada a San José al compartir línia amb Igor Larionov i Sergei Makarov.
Florida té davant seu la oportunitat de genera línies per a la història amb la quantitat de talent del que disposa avui en dia. Si són capaços de mantenir el nucli de jugadors motivat i compromès, tot apunta a una època daurada a Florida.
Em poso a preparar els següents lliuraments, quins records em venen al trobar-me a segons quins jugadors. Això és símptoma de que van passant els anys. Que passi, sí, però que passin mentre disfrutem de l’hoquei!
Cargando ...
