Toronto va començar a la dècada dels 40 amb unes grans expectatives que acabarien complint-se, els nous ídols dels Leafs eren el golejador líder Gordie Drillon i el seu elegant home al centre, Syl Apps. En porteria per a Toronto estava el guanyador del Vezina Trophy del any anterior, Turk Broda.
Després d’acabar al segon lloc al final de la temporada 1941-42, els Leafs van batre als New York Rangers en sis partits i es van citar amb els Detroit Red Wings a les finals. Els Leafs, que tenien la reputació de no acabar el treball després de diversos viatges a les finals sense portar-se a casa el premi definitiu, van obrir les finals amb dues derrotes als Maple Leafs Gardens. Després de perdre el tercer partit a Detroit, els Red Wings estaven aparentment a punt de guanyar la Stanley Cup.
L’entrenador de Toronto, Hap Day, desesperat, va utilitzar dues estratègies diferents per a intentar donar-li la volta a la sort del seu equip. Primer, va seure a la banqueta a Drillon i va retallar el temps al gel del seu defensa més gran, Bucko McDonald. Després va inserir als davanters Don Metz i Hank Goldup, més joves i ràpids, així com el defensa novell Ernie Dickens. Amb els canvis a l’alineació, els Leafs van ser capaços de remuntar un desavantatge de dos gols al quart partit. No només van procedir a guanyar eixe partit, sinó que també les tres trobades següents i es van convertir en l’únic equip en perdre els tres primers partits a una sèrie final i remuntar amb quatre victòries seguides. Toronto va demostrar finalment que podia manejar la pressió i arribar fins a l’última instància.
Els mateixos Red Wings van eliminar als Leafs a les semifinals de la postemporada de 1942-43 i, la temporada següent, Toronto va perdre davant els Montreal Canadiens a les semifinals per a tancar la seua campanya.
A la temporada 1944-45, Frank McCool va reemplaçar a Broda a la porteria. Toronto va acabar tercer i va sorprendre els Canadiens, primers, en sis partits a les semifinals. Un center de 19 anys, Ted Kennedy, va liderar als Leafs i es va coronar com a màxim golejador i assistent de les eliminatòries. A les finals, Toronto es va enfrontar de nou als Red Wings, encara amb ganes de revenja després de la històrica i humiliant remuntada del 1942. Els Leafs van guanyar els primers tres partits de la sèrie final mitjançant tres shutouts consecutius a càrrec del nerviós McCool. Tanmateix, al revés que tres anys enrere, Detroit va guanyar els següents tres xocs per a empatar la sèrie. Toronto va véncer al seté partit per la mínima, 2 a 1, per a evitar el revers de la sèrie del 1942.
A mesura que la guerra acabava el 1945, alguns dels Leafs que s’havien unit a les forces armades començaven a tornar a l’equip. Però, Toronto, sense el lesionat Kennedy, no va assolir els playoffs a la 1945-46.
Toronto va véncer al seté partit per la mínima per a evitar el revers de la sèrie del 1942
La temporada següent, amb jugadors com Apps i Broda trobant la seua forma de nou i juntament amb una excel·lent collita de novells del sistema de lliga menor, els Leafs van guanyar altra Stanley Cup. Toronto es va recuperar després de perdre el primer partit de les finals per 6 a 0 i va guanyar quatre dels següents cinc per a batre a Mont-real en sis partits. La sorpresa va ser la fèrria defensa dels Leafs, composta increïblement per quatre novells: Gus Mortson, Jim Thomson, Garth Boesch i Bill Barilko.
El 2 de novembre de 1947, Conn Smythe va reformar la plantilla i va traspassar als davanters Gaye Stewart, Gus Bodnar i Bud Poile, que formaven la línia coneguda com els ‘Flying Forts’, i als defenses Bob Goldham i Ernie Dickens a Chicago pel ex màxim anotador de la NHL Max Bentley i Cy Thomas. Amb Apps, Kennedy i l’hàbil Bentley com el seus centers, els Leafs van tindre la seua millor temporada a la 1947-48, van acabar primers i van escombrar als Red Wings a les finals per a guanyar fàcilment la seua segona Copa consecutiva.
Quan va començar la temporada 1948-49, Apps s’havia retirat i els Leafs es van veure forçats a traspassar per l’agressiu davanter centre Cal Gardner des dels Rangers. Malgrat que el treballador Kennedy va reemplaçar Apps com a capità i Toronto no mancava de lideratge, l’equip va quedar quart amb un registre de 22-25-13. Els Red Wings de Sid Abel, Ted Lindsay i Gordie Howe van acabar primers i eren els clars favorits a la Stanley Cup. Tanmateix, els Leafs es van reagrupar a les eliminatòries, van véncer als Boston Bruins, segons, en cinc partits a les semifinals i van escombrar una vegada més Detroit a les finals per a guanyar una tercera Copa de rècord.
Al final de la temporada regular 1949-50, els Leafs van acabar tercers, 21 punts darrere dels primers, els Red Wings, i els dos equips es van trobar altra vegada més als playoffs, aquesta ocasió a les semifinals. Després d’un dels partits més violents a la història de la lliga, en el que una jugada entre Kennedy, Stewart i Howe gairebé li costa la vida a l’últim, la segona trobada no es va quedar enrere, amb els jugadors dels Red Wings anant deliberadament per Kennedy i les posteriors baralles sagnants.
Toronto, nerviós, va jugar tímidament la resta de la sèrie i Detroit va acabar vencent per 1 a 0 a la pròrroga del seté partit mitjançant un gol del defensa Leo Reise. Los Red Wings va derrotar finalment la seua nèmesi i va posar fi a la primera dinastia dels Toronto Maple Leafs.
Et pot interessar…
Cargando ...
