Lafleur va portar a l’equip a cinc títols de l’Stanley Cup i va ser el primer jugador en la història de l’NHL a anotar almenys 50 gols i 100 punts en sis anys seguits
Guy Lafleur, el dinàmic i espontani extrem que va ajudar a portar als dinàstics Montreal Canadiens a cinc campionats de la Stanley Cup en els anys 70, inclosos quatre seguits, va morir divendres passat. Tenia 70 anys. Els Canadiens van anunciar la seva mort, però no van fer pública una causa. Lafleur, fumador de cigarrets durant la seva carrera esportiva, havia estat diagnosticat amb càncer de pulmó.
El natural de Quebec era un mag sobre el gel, una força creativa que podia partir defenses hàbilment. Va ser el primer jugador en la història de l’NHL a anotar almenys 50 gols i 100 punts en sis temporades consecutives – una ratxa encimbellada pels 136 punts (56 gols i 80 assistències) que va registrar en la campanya 1977-78. L’extrem va jugar 961 partits per als Canadiens i va acabar amb 1246 punts, encara rècord de la franquícia.
Lafleur va pastar 560 gols i 793 assistències durant 17 temporades, 14 d’elles amb els Canadiens, una amb els New York Rangers i dos amb els Quebec Nordiques. L’ala destre va guanyar el trofeu Art Ross per liderar la lliga en l’anotació tres vegades i el trofeu Hart Memorial dues vegades, com el jugador més valuós de la lliga. Lafleur va entrar en el Saló de la Fama de l’Hoquei gel al 1988.
Empenta era la paraula per a Guy Lafleur, una figura prominent en la història de l’hoquei gel de Mont-real que va escombrar l’ala dreta per als Canadiens en els anys 70, amb el seu cabell daurat volant per darrere, abans de congelar a molts porters amb el seu slapshot mortal. Lafleur era sovint descrit com una estrella del rock en l’equip més glamurós de l’època en l’NHL.
En el millor moment de Lafleur, els Montreal Canadiens van ser potser el millor equip en la història de la lliga. Van guanyar quatre Stanley Cups consecutives de 1976 a 1979 i l’equip de la 1976-77 va perdre només vuit dels 80 partits de la temporada regular. Encara es debat si aquella versió dels Canadiens o la que va guanyar cinc Copes consecutives en els anys 50 és la millor.
Lafleur no sols era un golejador prolífic, sinó que també jugava a hoquei com li encantava als aficionats francocanadencs, amb estil. Els seguidors de l’NHL ho coneixien com The Flower, la traducció literal de Lafleur, però a Quebec el seu sobrenom era un més apropiat, Le Démon Blond.
L’extrem dret combinava les millors qualitats dels seus predecessors, Maurice Rocket Richard i Jean Béliveau, icones de l’hoquei de Quebec. Encara que Lafleur no comptava amb la potència pura de Richard en els seus patins, sí que posseïa els ulls d’un assassí a l’hora d’acostar-se a la xarxa amb el puck en el seu estic. La seva gràcia i elegància coincidien amb les del majestuós Béliveau, ja que Lafleur era també un dotat organitzador.
Lafleur era sovint descrit com una estrella del rock en l’equip més glamurós de l’època a l’NHL
Els dies de jugador de Lafleur amb els Canadiens no van acabar bé. Al 1984, Jacques Lemaire, ex company de línia, era el head coach i van xocar sobre com havia de jugar l’equip. Lafleur es va retirar al principi de la temporada 1984-85, però va tornar quatre anys després – després d’entrar al Saló de la Fama – per a jugar a Nova York i a la Ciutat de Quebec.
La seva arribada als Habs
Sam Pollock, general manager dels Canadiens, va utilitzar els seus infames ardits per a fer-se amb Lafleur, que va créixer en el petit poble paperer de Thurso, Quebec. Pollock va decidir que els Califòrnia Golden Seals eren la millor aposta per a acabar últims en la temporada 1970-71 i comptar amb la primera selecció en el draft amateur.
El GM va persuadir als Seals per a traspassar el pick i, després, quan semblava que els Los Angeles Kings podien caure per sota dels Seals en la classificació, Pollock va traspassar al veterà davanter centre Ralph Backstrom a Los Angeles. Backstrom va anotar 27 punts en 33 partits i els Kings van quedar davant dels Seals, la qual cosa va permetre a Pollock triar a Lafleur primer absolut.
No obstant això, els Canadiens tenien quantitats ingents de talent i fins i tot un prodigi com Lafleur va haver de guanyar-se el seu lloc en l’alineació. El primer èxit va arribar en la 1974-75, quan va ser aparellat amb l’extrem esquerrà Steve Shutt i va anotar 53 gols. Durant els pròxims 10 anys, van ser una de les duples més temudes de la lliga.
El gol més famós de Lafleur va arribar el 10 de maig de 1979, quan els Canadiens estaven a punt de perdre la seva oportunitat d’una quarta Stanley Cup consecutiva. Amb dos minuts restants en el tercer període, estaven 4-3 a baix davant els Boston Bruins en el setè i decisiu partit de la semifinal per la Copa. Els Bruins van cometre aquella famosa falta per massa homes en el gel i va arribar el paradigmàtic gol de Lafleur amb 74 segons restants.
El gol va enviar el partit a la pròrroga e Yvon Lambert va anotar per a guanyar-lo per als Canadiens. Els Rangers van ser despatxats en cinc partits i Montreal i Lafleur van guanyar un quart campionat.
Et pot interessar…
Cargando ...
