L’arribada d’una nova temporada sempre comporta una dosi d’il·lusió a la gran majoria dels equips. Cert és que els entrenadors, els coach, sempre estan a un hot seat. El seu lloc de treball perilla a la mínima de canvi. Un anàlisi constant, el seu contracte acostuma a dependre més dels resultats dels pròxims 30-40 partits que de la duració de la firma en sí, o del pla de futur que hagin traçat.
Al llarg de l’última dècada hem vist acomiadaments de grans entrenadors, com el de Laviolette, Babcock, DeBoer i Gallant entre d’altres. Rescisions de contracte amb anys per davant com Tortorella o casos controversos com el de Jim Montgomery o Bill Peters.
Scotty Bowman i els seus Red Wings li van donar la posició número 1 en victòries per un entrenador, amb 1.244. Sembla -i així és- una xifra a l’abast de molt pocs, però els que a dia d’avui seguim la lliga som uns privilegiats al poder disfrutar del, per ara, tercer d’aquesta mateixa llista: Barry Trotz. Actual entrenador dels New York Islanders.
També podríem analitzar als entrenadors per la quantitat de copes que han guanyat. Aquí, la palma se l’emportaria -un cop més- Bowman. Va guanyar-ne 9. Però per parlar d’èxits de banqueta ja tindrem més oportunitats…
I es que cada inici de temporada, és un nou curs, i amb ell, arriben uns mesos on els directors d’orquestra de cada franquícia es posen el vestit, agafen els seus apunts enrotllats amb una mà i es dirigeixen a la part posterior de les banquetes per dirigir l’equip a la victòria.
La temporada 2019-20 va ser la que més canvis d’entrenador va tenir des de l’era dels Original Six al 1943 amb 15 (de 31 equips)
Per molts, tot sembla rodat, perquè sona el xiulet, comença el partit, canvi de línies, gallines que entren per gallines que surten i així successivament fins al final del tercer període. No és així?
Si, ho es. Però a cada shift o canvi de jugadors, hi ha un anàlisi i estratègia digna dels millors jugadors d’escacs per anticipar quins seran els moviments del rival.
Trec la meva checking-line per frenar les estrelles de la primera línia rival, o els emparello amb la energy-line per cansar-los?
Me la jugo amb el porter titular tot i que no està al seu millor nivell, o li dono minuts al back-up tot i que després la premsa de la ciutat m’enfonsi encara més al goalie 1?
Passi el que passi, i fagin el que fagin, mai plourà a gust de tothom. I quan es tracta dels entrenadors, el ventall d’opinions -un cop més- s’obre fins a encabir-hi tot tipus de punts de vista respectables.
Davant aquestes sensacions, el millor són les xifres:
- Un entrenador a la MLB dura una mitja de 3,8 temporadas a la mateixa banqueta.
- A l’NFL 3,6.
- A l’NBA 2,3.
- I a l’NHL 2,4.
Doncs bé! He triat a tres entrenadors que crec que estan al punt de mira. Un seient calent si traduïm literalment l’expressió anglesa-americana. Aquí us els presento:
Alain Vigneault
El que debutés a les banquetes amb els Montreal Canadiens s’ha guanyat i llaurat una imatge molt sòlida a les converses de la lliga. El seu pas pels Canucks li va brindar el títol de coach èlit sota un sistema molt ofensiu i agressiu al forecheck. En canvi, als Rangers no va encaixar. I després de cinc temporades, es va prendre un any sabàtic per després tornar a la banqueta dels Flyers de Philadelhpia. Semblava un fit extraordinari. Tant pel talent ofensiu del que disposava, com per la predisposició de l’afició amb la seva arribada. Però la veritat és que el seu rendiment ha anat de més (va començar amb un rècord imponent a regular season) a menys, al no classificar-se pels playoff aquesta última temporada.
Van saltar les alarmes, i després d’unes setmanes d’enrrenou, va semblar que tot es calmava per les aigües de Philly. Les renovacions de Farabee, Couturier i Carter Hart, sumades als fitxatges de Derrick Brassard, Ryan Ellis i Rasmus Ristolainen entre d’altres, haurien de ser armes suficients per què no tremoli el seu lloc de treball. Tot i així, és sens dubte un dels que té el cartell posat a l’esquena.
Dave Tippett
Va arribar a les banquetes deu anys després de la seva carrera NHL com a jugador. Després de molts anys a Dallas, on va aconseguir portar-los fins a final de conferència davant els que acabarien sent els campions d’aquell any, els Detroit Red Wings. Va emprendre un projecte il·lusionant a Phoenix, va viure-hi el canvi de seu de l’equip i després de nou temporades, va aterrar a Canadà per entrenar a McDavid, Draisaitl i companyia.
No és un entrenador amb grans registres a les rondes de playoff (en això, coincideix amb la rauxa d’Edmonton), però sí que és capaç de garantitzar bones regular season per als seus equips. Amb l’arribada de Zach Hyman, la seva ofensiva dóna un pas endavant. Veurem com surt el projecte defensiu amb els fitxatges de Ceci i Keith juntament amb la milionària renovació de Nurse.
El que sí està clar, és que un altre fracàs a post-temporada de l’equip Oiler el portaria amb molta seguretat, a preparar les maletes. Van caure a primera ronda contra Chicago a la bubble, i van ser escombrats 4 a 0 pels Winnipeg Jets fa uns mesos sota el seu mandat. O és capaç de treure un gen guanyador a aquesta plantilla, o dubto molt que confiïn amb ell per intentar aprofitar el talent de McDavid & Company si és que aquest, no prefereix buscar la glòria lluny d’Edmonton.
Travis Green
Poètic va ser el gol de Tyler Toffoli vestint la samarreta hab just després que Green entrés a l’estadi com a aficionat. Decisions com la de deixar anar el talentó LW camí de Montreal va fer que el run-run s’anés augmentant al voltant de Green. Si a això li sumem la desastrosa temporada dels Vancouver Canucks, el resultat pot ser explosiu.
L’ex-jugador va arribar a Vancouver la temporada 2017-18. El talent comunicatiu i de tutelatge li van donar la clau d’entrada a un jove vestuari replet de talent. Dues temporades després, mostrant més esperit i brots verds que resultats en sí, a la bubble del 2019-20 ens van brindar una flexibilitat ofensiva i defensiva digne d’admirar. Un procés continu de “camaleonització” de les seves línies, adaptació al rival i recerca de debilitats dels contraris que van posar a Green a la palestra de la lliga.
Incomprensiblement, l’any passat semblava una catàstrofe darrera d’un altre. Baix rendiment, desconexió i poca implicació d’alguns jugadors. Un Green superat, sense pissarra i amb la mirada perduda indicava que alguna cosa no anava bé.
Per aquest any han incorporat veterans (molt poc Green), suposem que per a que no es repeteixi el que va succeïr fa uns mesos. Veurem si els Oliver Ekman-Larsson i Connor Garland li donen aquell push extra de motivació. Arribades com la de Jason Dickinson encaixen també de forma perfecte a l’estil que busca Green pel seu equip. Si és capaç de treure el millor de Petterson, Horvat (si està sa) i J.T. Miller un altre cop, la seva feina no correrà tant perill com ara.
Mencions extra
Tot i que porti menys d’una temporada al càrrec, Daryl Sutter no convenç a Calgary. El fet que substituís a Geoff Ward al març va ser un intent a la desesperada de salvar la temporada per uns Flames que no convencien. Sutter i el seu estil distant, retador i irònic no és el millor matrimoni per una franquícia que ja el coneix i que no passa pels seus millors anys. Els primers mesos de competició marcaran el futur de Sutter a Calgary.
Jeremy Colliton a Chicago ha de conviure amb l’altercat de l’abús sexual que sobrevola constantment el sostre d’Illinois. Però amb l’arribada de Marc-André Fleury, i el fitxatge de Seth Jones, sumat a la recuperació de Dach i la tornada de Toews, posa molt alt el llistó pels fans hawks. El jove entrenador de 36 anys té per davant el repte més gran de la seva -curta- carrera a les banquetes. Veurem si demostra tenir control i calma per superar la pressió.
Cargando ...
