Mentre gaudim de la cobertura dels JJOO de Beijing, es debat la candidatura de Pirineus- Barcelona 2030. Una proposta plena d’incerteses que està dividint a la societat pirinenca.
Sembla que la comissió tècnica creada per l’ocasió està esperant a la finalització de la competició olímpica per posar-se a definir la proposta. De moment es parla que es vol portar l’esquí alpí a la Cerdanya, l’snowboard i el freestyle a la Vall d’Aran, El biatló i l’esquí de fons a l’Aragó. Les proves de trampolí i skeleton als Alps o a Sarajevo i el gel a Barcelona. Per l’hoquei i la resta de disciplines sobre gel, es glaçarien els grans pavellons de la capital catalana per disputar-hi les proves. Però els dubtes polítics, la indefinició d’un projecte, un referèndum a la població que no sap quan es celebrarà i les ganes des de l’estat de vendre els jocs com la reconciliació política a Catalunya no fan més que alimentar l’oposició a la cita olímpica.
Per l’hoquei i la resta de disciplines sobre gel, es glaçarien els grans pavellons de la capital catalana per disputar-hi les proves
Els arguments del NO es fonamenten en l’emergència climàtica, el model econòmic, els interessos personals d’un sector de la societat i el conflicte polític. Stop Jocs Olímpics, la plataforma que està liderant el NO, té un ampli suport sobretot a l’Alt Urgell i el Berguedà. La Cerdanya, com a directament implicada tot just està començant a posicionar-se. Algunes veus reputades s’estan definint condicionats per interessos econòmics al respecte.
El canvi climàtic no és menor. Els jocs actuals han demostrat que tampoc cal neu per celebrar-los amb els avenços tècnics existents. Però aquesta necessitat hídrica i l’entossudiment dels favorables a no afrontar aquest problema sembla un dels punts forts dels contraris dels jocs. Ara mateix, a 8 anys de la data, s’està allargant la temporada a mig febrer amb nevades de desembre. La neu artificial fa miracles però l’anticicló amb les inversions tèrmiques com a protagonistes han deixat un paisatge poc hivernal que no convida a l’optimisme. El canvi climàtic és una realitat i les evidències científiques en la pujada constant de temperatures i de cota de neu és un perill per la viabilitat d’estacions d’esquí, moltes d’elles deficitàries. La por al ridícul en l’organització d’uns jocs d’hivern sense neu també està en l’ambient i hom mira cap a la muntanya tot preguntant-se com se celebrarien uns jocs avui en dia. I el que més preocupa, quina imatge es donaria.
El model econòmic és un altre dels grans arguments dels contraris. Una economia pirinenca completament terciaritzada, enfocada a turisme de neu i la construcció de vivendes de segona residència i els seus serveis. Habitatge molt car que expulsa al jovent del Pirineu. Treballs precaris i de poc valor afegit. Un model caduc que amb la celebració de la cita olímpica no faria més que alimentar-se.
La promesa de millorar infraestructures amb l’excusa dels jocs també crea malestar. Una línia ferroviària que està exactament com quan es va inaugurar als inicis del segle XX no sembla que s’hi pugui fer gran cosa amb poc temps i tampoc sembla que el volum d’usuaris justifiqui la inversió. L’eix del Llobregat, C16, principal comunicació de Barcelona amb la Cerdanya cada cap de setmana es col·lapsa els divendres de pujada i els diumenges de baixada. Un carril reversible promès, després d’abandonar el desdoblament projectat, podria ser la proposta a actualitzar amb els recursos i els esdeveniments. Però competició de nivell segurament incrementaria encara més el volum de cotxes i segurament l’embús no faria més que traslladar-se uns km més amunt.
Els partidaris del No es queixen que s’ha decidit en contra de la població afectada i d’acord amb les elits empresarials catalanes. Algunes comarques com el Berguedà o el Ripollès han quedat exclosos de la consulta i veuran passar la decisió com passen els vehicles per les seves carreteres els caps de setmana. Empreses que podrien estar interessades en l’esdeveniment i agents econòmics sembla que han estat informats i consultats. Un projecte ara mateix poc explicat en general.
Últimament també ha aparegut un altre argument polític. Alguns partidaris de la independència de Catalunya no volen sentir ni a parlar de fer unes olimpíades sota jurisdicció espanyola. Un motiu més per eixamplar els detractors.
Oportunitat per l’hoquei gel
A favor hi ha el foment dels esports d’hivern, l’activitat econòmica, l’aprofitament de les instal·lacions i l’autofinançament dels jocs.
Una oportunitat pels esports minoritaris per visibilitzar-se en un país que viu aliè al gel i la neu d’alt rendiment. Els esportistes que competeixen en aquests esports hi estan majoritàriament a favor per la probable entrada de recursos i notorietat que suposarien. L’hoquei gel tot i estar molt lluny del nivell top mundial segur que experimentaria un fort creixement de practicants i de preparació i ajudes. Només la visibilització ja seria positiva i els jocs farien pujar els recursos perquè els esportistes no haguessin de viure fora de l’estat per millorar en la seva disciplina.
Una gran oportunitat per incrementar la visibilitat de l’hoquei gel
La visibilitat del Pirineu al món. L’aparador que suposa unes olimpiades és evident. El model turístic té recorregut i obriria nous mercats, pels partidaris.
L’acceleració de les infraestructures comunicatives s’utilitza també com un punt fort del si. Una línia ferroviària que funciona més o menys com fa 100 anys quan es va inaugurar i que per fi s’hi invertiria per millorar-la. Una carretera que es col·lapsa cada cap de setmana i que augmentaria la seva capacitat i descongestió. I a més s’esgrimeix que no es construirien obres faraòniques. S’aprofitarien estadis de competició de països més o menys propers per minimitzar el dèficit en alguns esports que ja no tenen instal·lacions adients a Espanya. Com els salts d’esquí o els descensos de bobsleigh i skeleton.
Paraula clau del si: jocs sostenibles. Mínim impacte que condicioni les seus olímpiques i un finançament garantit pel Comitè Olímpic internacional, COI. Potser la construcció d’algun edifici per allotjar esportistes utilitzable com habitatge social en acabar i aprofitament màxim de tot el que ja hi ha. Estacions d’esquí com La Molina fa dècades que organitza campionats de diferents disciplines per reforçar aquest punt fort. El pressupost que s’ha filtrat, al voltant dels 1.200M d’€ l’aportaria el COI en bona part gràcies a ingressos televisius i la resta vindria venda d’entrades dels grans esdeveniments d’estadi (disciplines del gel). Aquests esdeveniments en estadis no s’hauria de fer cap inversió degut a l’alta capacitat per congressos que té la ciutat mediterrània i les instal·lacions estan preparades per adaptar-se fàcilment i convertir-se en pavellons de gel. L’exemple que suposa l’NHL amb la seva utilització regular polivalent d’espais i també la rapidesa en la que aquests s’adapten als diferents esports que si practiquen demostren que no seria cap problema insalvable.
S’aprofita el si també recordar que el volum d’esportistes mobilitzats és molt menor que els d’uns jocs d’estiu. Es podria aprofitar el múscul hoteler per allotjar moltes esportistes i aficionats desplaçats per l’ocasió in situ, més enllà de la gran ciutat.
Sense cap esperança de consens i amb la incògnita d’un projecte i d’una consulta a la població més directament afectada, la perspectiva no és la més engrescadora. Dos governs autonòmics que no clarifiquen les bases de la candidatura, un govern central que vol aprofitar l’organització per fins polítics i una població que es forma una opinió sense tota la informació.
Des del punt de vista de l’aficionat a l’hoquei gel en general i a l’NHL en particular, el somni humit de veure als millors jugadors d’hoquei del planeta de ben a prop és irrenunciable. Una cita olímpica més, i ja en van moltes. A Beijing 2022 l’NHL finalment no ha cedit als seus jugadors per la disputa del torneig olímpic tot i haver fet espai en el calendari de la competició i fins i tot anunciar les convocatòries dels equips fa uns mesos. Mentre els aficionats salivàvem amb les seleccions americanes, russa i nordeuropees la pandèmia evolucionava i esmicolava el pla pactat. I ens hem de fer a la idea que pels propers jocs ja no podrem veure jugadors veterans que estan en actiu: Stamkos, Ovechkin, Bergeron o potser Crosby per posar algun exemple.
Uns Jocs pirinencs significarien un alè d’aire després d’uns anys d’ostracisme. Però malauradament aquesta il·lusió de l’afició a l’hoquei gel no sembla massa generalitzada a la població afectada i que, finalment, serà l’encarregada de donar el seu veredicte sobre la celebració dels jocs.
Sense il·lusió i un consens ampli es fa difícil imaginar a Mackinnon, McDavid, Stützle o Zegras i molts més defensant els seus països ben a prop de casa nostra. Encara que estic segur que molts dels que llegiu aquestes línies pagaríeu per veure-ho.
Els Jocs ara com ara semblen una incomoditat més que una oportunitat. Vivim en un món canviant i potser encara hi ha esperança de que l’hoquei gel, amb jocs o sense, sigui més que anècdotes i curiositats en l’imaginari dels aficionats als esports en general.
Et pot interessar…
Cargando ...
