L’equip que va regalar al món l’emblemàtica foto de Lanny McDonald aixecant la seva esperada primera Stanley Cup va revolucionar la lliga
Aquell equip dels Flames presentava cinc membres de l’Hall of Fame, inclosos McDonald, Doug Gilmour, Al MacInnis, Joe Mullen i Joe Nieuwendyk. En porteria, tenien a Mike Vernon, dues vegades campió de la Copa. Va ser un dels conjunts més entretinguts i complets en la història de l’NHL, amb els tres nivells de la seva esquadra replets d’icones de l’esport.
Cliff Fletcher, general manager, sabia que la temporada 1988-89 anava a ser especial per als Flames quan va tancar un dels traspassos més grans en la història de la NHL el 6 de setembre de 1988. En aquell traspàs, van rebre a Gilmour, Mark Hunter, Steve Bozek i Tim Dark a canvi de Mike Bullard, Craig Coix i Tim Corkery.
Aquest traspàs va atorgar a aquell equip dels Flames, que havia perdut en la segona ronda l’any anterior, exactament el que necessitaven per a ser grans: una peça central de la franquícia que pogués fer-ho tot sobre el gel. No obstant això, aquesta peça central no va estar sola. Amb la rica plantilla que tenien els Flames, van dominar la temporada regular amb un registre de 54-17-9 i van guanyar la Smythe Division amb gairebé 30 punts més que els Los Angeles Kings de Wayne Gretzky.
Els Flames van acabar segons en la lliga en gols a favor amb 354, 22 gols per darrere dels esmentats Kings. El pa de cada dia de l’aquell equip, no obstant això, era mantenir el puck fos de la porteria. Calgary va permetre només 226 gols, vuit més que els Montreal Canadiens, líders de la lliga, i va acabar segon en la lliga en gols en contra.
Els Flames van tenir la seva sèrie més dura en la primera ronda i van ser empesos a set partits pels Vancouver Canucks (33-39-8), encapçalats per una sèrie de set de punts de Trevor Linden, de 18 anys. De fet, els Canucks van començar aquella sèrie amb una victòria en la pròrroga de Paul Reinhart, ex dels Flames, a qui Calgary havia traspassat un mes abans que comencés la temporada.
En la segona ronda, els Flames no van donar opció als Kings i els van escombrar malgrat un esforç de nou punts de The Great One. Els pistolers de Calgary van entrar en joc per a igualar la producció ofensiva i Gilmour i Mullen van liderar el camí per a l’equip amb set punts en els quatre partits.
A continuació van arribar els Chicago Blackhawks, a qui els Flames van despatxar fàcilment en cinc partits. Els Blackhawks estaven encapçalats per un Jeremy Roenick de 19 anys, a qui Calgary va desactivar completament i únicament va permetre que donés una assistència. De fet, els Blackhawks com a conjunt van anotar només vuit gols en la sèrie.
McDonald va ser el Ray Bourque de la seva època, volgut per aficionats del llarg a llarg del Canadà
Els Flames es van reptar en duel amb els Canadiens, que presentaven el repte més gran per a les possibilitats de Calgary d’aconseguir la Stanley Cup. Oferien una plantilla amb Patrick Roy, guanyador del Vezina Trophy, i un tàndem defensiu de primer nivell format per Chris Chelios i Larry Robinson.
Malgrat això, l’atac dels Flames se les va arreglar per a sortir viu i va obrir la sèrie amb un triomf per 3 a 2. A continuació, es van deixar els següents dos partits, inclosa una derrota per 4 a 3 en la pròrroga mitjançant un gol de Ryan Walter, però els Flames no van mirar enrere des d’aquest moment.
L’atac dels Flames va arrasar als Habs durant els següents tres partits i els va superar per 11 a 6 en tres triomfs consecutius per a guanyar la Copa, un fet impressionant si es considera que el millor porter de la lliga estava a l’altre costat del gel.
El repartiment de personatges del Saló de la Fama de Calgary va complir i els Flames van guanyar la primera Stanley Cup de la seva història, com també ho va fer el seu capità amb 35 anys, el membre de l’Hall of Fame Lanny McDonald.
McDonald va ser el Ray Bourque de la seva època, volgut per aficionats de llarg a llarg del Canadà després d’una etapa de set anys amb els Toronto Maple Leafs que li va veure anotar 219 gols i 459 punts en 477 partits en la seva carrera. Va jugar durant nou anys més després d’allò, amb els últims vuit disputats en Calgary, però la Stanley Cup li havia eludit. Per desgràcia, McDonald havia guanyat finalment la Copa i seria l’última vegada que adornaria el gel d’un pavelló de l’NHL.
Amb membres del Saló de la Fama repartits per tota la plantilla i herois anònims com Joel Otto i Hakan Loob tirant una mà durant els playoffs, aquell equip dels Flames va ser un dels més profunds en la història de la lliga i sens dubte presenta la seva candidatura a ser el millor equip de sempre.
Et pot interessar…
Cargando ...
