Els Arizona Coyotes, un equip jove, han experimentat un gran nombre d’alts i baixos en la seua curta existència. Després de traslladar-se des de Winnipeg al 1996, l’equip va tindre problemes per a trobar un pavelló. Després de declarar-se en fallida en 2009, el conjunt va ser propietat de l’NHL i tenia el seu temps prestat. Amb això penjant dels seus caps, els Coyotes van entrar en la temporada 2011/12 amb un sentiment palpable d’optimisme aparellat amb alguna cosa de incerteza i un grapat de preguntes sense resposta.
Llavors de nom Phoenix, els Coyotes venien d’una temporada de 43 victòries i la seua segona aparició consecutiva en els Playoffs de l‘Stanley Cup, encara que va acabar en un escombratge a les mans dels Detroit Red Wings. Els Coyotes es van enfrontar a seriosos problemes com, per a començar, reemplaçar al porter Ilya Bryzgalov, que va eixir durant l’estiu als Philadelphia Flyers. Tanmateix, això no era res comparat a l’altre trencaclosques: on anaven a jugar els seus partits com a locals.
Amb rumors que els Coyotes tornarien a Winnipeg, Dave Tippett, entrenador, i Don Maloney, director general, s’enfrontaven al repte de mantindre l’equip i l’organització centrats en l’esportiu. Una tasca inviable amb l’equip en fallida i a la recerca d’una llar i un amo.
El desenllaç va arribar finalment el 10 de maig de 2011 cortesia de l’Ajuntament de Glendale. En un referèndum, es va determinar que els Coyotes es quedarien a Phoenix. Amb el problema del gel local resolt, l’equip va començar a buscar en silenci un substitut per a Bryzgalov.
El reemplaçament va arribar en forma del relativament desconegut Mike Smith, que va signar un modest contracte de dos anys i $4 milions. L’equip va realitzar altres adquisicions a l’estiu, inclosos Boyd Gordon i Raffi Torres, ex enforcer dels Vancouver Canucks.
La temporada regular va començar a garrots i barrancs, amb una sèrie de ratxes i relliscades. No va ser la millor de les primeres impressions. La resta de la primera meitat de la temporada va veure a un equip irregular en la consecució de victòries. L’aturada del All-Star va arribar per a trobar als Coyotes a les portes de la carrera per les eliminatòries. Després d’arreglarse-les durant un mediocre gener, l’equip es va endollar durant els 28 dies de febrer i va registrar 11-1-1.
Amb l’equip de tornada fermament en la disputa del playoff, Maloney va adquirir al pivot Antoine Vermette des dels Columbus Blue Jackets a la fi de febrer. Vermette va enfortir la presència de Phoenix en el mitjà del gel amb el millor percentatge de victòria en acaraments de la lliga.
El mes de març va portar més hoquei mediocre i l’equip es va trobar de nou en l’avantsala de les eliminatòries. Una ratxa de cinc victòries al final de la temporada els va propulsar a la postemporada. La ratxa va arribar en el moment correcte per a assegurar la Divisió Pacífica per primera vegada en la història de la franquícia i el tercer cap de sèrie.
La sèrie de primera ronda contra els Chicago Blackhawks quedarà per a la història com la segona en la història de l’NHL en la qual els primers cinc partits es van anar a la pròrroga. L’última vegada que havia ocorregut era en 1951. Els equips van acabar la temporada regular amb registres idèntics i es va reflectir en el resultat de la sèrie, que es van emportar els Coyotes per quatre partits a dos.
La sèrie també es recorda per una raó menys desitjable, ja que es van produir dos cops que van resultar en serioses lesions. En el segon partit, Andrew Shaw, davanter dels Blackhawks, va ser expulsat per colpejar a Smith al cap. El porter de Phoenix va estar grogui en el gel durant cinc minuts. Com era d’esperar, en la següent trobada, Torres es va venjar i va colpejar a Marian Hossa, dels Blackhawks en gel obert. Hossa va deixar el partit en llitera.
De sobte, les paraules Coyotes i Stanley Cup apareixien en la mateixa frase
Phoenix es va topar després amb els Predators per primera vegada en la postemporada. L’aparellament anava a ser una baralla de pesos pesants, però els Coyotes van despatxar a Nashville per quatre partits a un amb un joc ràpid i una defensa de la porteria genial. De sobte, les paraules Coyotes i Stanley Cup apareixien en la mateixa frase.
Impulsats en gran manera pel fulminant joc del porter Smith i la seua mitjana de gols en contra en la postemporada d’1.99. També van ajudar l’anotació consistent del recentment adquirit Vermette i el sempre fiable Shane Doan. Així mateix, va ser durant aquestes eliminatòries quan el jove defensa Keith Yandle va passar a la primera plana i es va establir com un blueliner de mentalitat ofensiva de primer nivell.
En les finals de la Conferència Oest, els Coyotes trobarien el seu kryptonita en la forma dels impenetrables Jonathan Quick i els Los Angeles Kings. Els Coyotes van ser fàcilment superats pel calent atac dels Kings en els dos primers partits de la sèrie. No obstant això, Phoenix va aconseguir traure una victòria a Los Angeles abans de caure finalment per 4 a 1 en la sèrie davant els Kings, eventuals campions de la Copa.
La temporada 2011/12 quedaria com l’última en la qual la franquícia va jugar a hoquei a la fi d’abril fins a la campanya 2019/20, acurtada per la pandèmia de coronavirus. En la seua última aparició en les eliminatòries fins hui, els ja Arizona Coyotes van guanyar per tres partits a un als Predators en la ronda classificatòria, però van ser eliminats pels Colorado Avalanche per 4 a 1 en la primera ronda.
Et pot interessar…
Cargando ...
