Imaginin per un moment que un equip de futbol de barri sense necessitat de ser professionals a un nivell mitjà, pot desafiar el campió de la Champions League a una sèrie de tres partits per intentar prendre’ls l’anhelat trofeu. Sona extravagant, oi? doncs fa molts anys a l’hoquei sobre gel es podia intentar aquest miracle.
A la febre de l’or allà per 1890, hi havia un poble anomenat Dawson City al territori de Yukon, al Canadà, on l’hoquei gel era l’esport rei. Compost majoritàriament per miners, els Dawson City Nuggets era l’equip de Dawson City els quals van tenir la “gosadia” de desafiar els actuals guanyadors de l’Stanley Cup de 1904, l’Ottawa Hockey Club.
El pare del trofeu Stanley, Frederick Stanley, va donar aquest trofeu al Canadà perquè qualsevol equip Amateur pogués desafiar l’equip campió
I això és el que van fer els agosarats miners a l’estiu de 1904 en emetre un comunicat pel qual desafiaven els actuals campions, els Ottawa Hockey Club: “El Club d’Hoquei Klondike de Dawson Yukon desafia per la present al Club de Hockey d’Ottawa a una sèrie de jocs per a la Copa Stanley, emblemàtics del campionat d’hoquei del Canadà, sota una sèrie de jocs que es jugaran sota i d’acord amb les regulacions que regeixen el trofeu en qüestió”.
Anys abans aquest humil equip ja havia intentat un altre desafiament contra Winnipeg sense arribar aquest a fer-se. Per això quan l’equip d’Ottawa va acceptar el desembre d’aquell mateix any el desafiament, l’entusiasme al poble miner i a tot Canadà va ser total. La història esportiva d’aquest esdeveniment no va ser gran cosa ja que van perdre els dos primers partits de la sèrie per 9-3 i 23-2 respectivament a primers de gener de 1905. Aquest últim resultat segueix sent el més voluminós en la història dels playoffs de l’Stanley Cup.
Però allò veritablement impactant d’aquesta història és el viatge que van haver de fer des del seu petit poble, fins al lloc on es realitzaria el desafiament; 6.400 km per arribar a Ottawa. Aquest viatge va ser una autèntica odissea. Des d’anar caminant o amb bicicleta, trineus tirats per gossos tot ells a temperatures la majoria de les vegades de -20º, trens locals de mala qualitat o els cinc dies que van haver d’estar aturats al poble costaner de Skagway per arribar tard i perdre el tren.
Tal odissea va deixar ‘tocada’ part de la plantilla. Des de butllofes als peus de les llargues caminades, principis de congelació en algunes zones del cos o la incapacitat de poder entrenar en unes mínimes condicions per afrontar el desafiament. De vegades el seu únic entrenament era saltar al mateix lloc durant hores. L’11 de gener de 1905 arribaven a Ottawa, dos dies abans del començament de l’esdeveniment i havent partit el 16 de desembre de 1904 a més de 4.000 km de distància. Finalment l’equip aconseguiria enfrontar-se a Ottawa malgrat totes les adversitats del camí.
Et pot interessar…
Cargando ...
