Durant els anys 70, únicament els Montreal Canadiens y els Boston Bruins van acumular més victòries que les 424 dels Philadelphia
Els Flyers van entrar en la National Hockey League com una franquícia d’expansió el 1967 i se’ls va conéixer com els Broad Street Bullies pel seu joc agressiu físicament durant la temporada 1972-73. Seguidament, van guanyar dues Stanley Cups, el 1974 i 1975, van aplegar a dues Finals més i es van perdre els playoffs una vegada. A més, van registrar 100 o més punts en cinc temporades consecutives entre 1974 i 1978.
Els Flyers d’aquella època són passats per alt sovint pels Bruins, liderats per Bobby Orr, i els Canadiens, liderats per Guy Lafleur. Philadelphia no disposava de les amenaces ofensives de primer nivell que els altres equips tenien en Orr i Lafleur en els 70 i en Mike Bossy i Wayne Gretzky en els 80. Tot i això, la falta de grans noms anotadors en les plantilles de Philadelphia durant els 70 no va minvar el seu éxit.
En aquella temporada 1972-73, mentre els Flyers sumaven minuts de penalty a un ritme mai abans vist, al Philadelphia Bulletin va aparéixer per primera vegada el sobrenom “Broad Street Bullies” després d’un barallat triomf per 3 a 1 sobre els Atlanta Flames. El nom es va quedar amb un equip que més endavant es recordaria pels seus títols.
Els Flyers van adquirir el grup de durs jugadors a través del Draft d’Expansió de 1967, les seleccions amateurs, l’agència lliure i alguns traspassos. L’equip va escollir a Gary Dornhoefer, Bernie Parent i Ed Van Impe en el Draft d’Expansió de 1967. Bobby Clarke, Don Saleski, Dave Schultz i Bill Barber van arribar a través del draft amateur i Rick MacLeish va arribar des de Toronto en un traspàs que va enviar a Parent als Maple Leafs.
Clarke es va convertir en el líder de l’equip i va guanyar premis a la esportivitat i a Jugador Més Valiós de la NHL el 1973, 1975 i 1976. Dave “The Hammer” Schultz era el jugador més físic de Philadelphia i va establir el rècord de minuts de penalty de la lliga en la campanya 1974-75. Van Impe era un defensa tradicional que es quedava darrere i compensava la seua carència ofensiva i escassa habilitat en el patinatge amb el seu físic i competitivitat.
Keith Allen va ser l’arquitecte dels Broad Street Bullies i va servir de general manager de Philadelphia de 1969 a 1983. També va ser el primer entrenador de la franquícia i la va guiar durant les seues dos primeres temporades amb Bud Poile com a director general.
L’equip va tancar la temporada 1973-74 amb un registre de 50 victòries, 16 derrotes i 12 derrotes en la pròrroga. Els Flyers van procedir a derrotar als Flames, New York Rangers i Bruins per a guanyar la Stanley Cup de 1974. Parent, que va tornar a Philadelphia el 1972, va guanyar el Trofeu Conn Smythe com a MVP dels playoffs i el Trofeu Vezina com a millor porter.
Fred Shero va guanyar el trofeu Jack Adams com el millor entrenador de la temporada
L’entrenador, Fred Shero, va guanyar el Premi Jack Adams com a tècnic de l’any. Encara que no era un entrenador tan agressiu com els seus jugadors, era un tècnic de jugadors i permetia que les seues personalitats relluïren. Aquells Flyers en van convertir en el primer equip d’expansió en guanyar la Stanley Cup.
La campanya següent, Philadelphia va terminar amb un registre de 51 victòries, 18 derrotes i 11 derrotes en la pròrroga. De nou, van guanyar la divisió. Els Flyers van derrotar als Toronto Maple Leafs, New York Islanders i Buffalo Sabres en les eliminatòries per a assegurar la seua segona Stanley Cup. Parent va guanyar altra vegada els Trofeus Conn Smythe i Vezina, mentre que Clarke va guanyar el Trofeu Hart.
Els Flyers van tornar als playoffs tots i cada un dels quatre anys següents, però no van aconseguir guanyar la Copa de nou. El 1976, es van quedar a les portes al ser escombrats pels Canadiens a les finals.
Després que Schultz fora traspassat als Los Angeles Kings el 1976 i l’entrenador, Shero, deixara el càrrec per assumir el paper d’entrenador principal i director general dels Rangers el 1978, els Flyers van deixar de ser l’equip dominant i intimidant de mitjans dels 70. Posteriorment, Philadelphia va aplegar a les finals per la Stanley Cup el 1980, 1985, 1987, 1997 i 2010.
Les gestes dels Broad Street Bullies en la temporada 1972-73 van ser objecte de retrat per un documental homònim de HBO el 2010. El porter Bernie Parent, el davanter Bobby Clarke, l’extrem esquerre Bill Barber i el head coach, Fred Shero, han sigut immortalitzats en el Saló de la Fama de l’Hockei.
No existirà una versió moderna dels Broad Street Bullies. La violència no té tanta importància en el joc ara como la va tindre en dècades anteriors. Mentre la lliga s’allunya cada vegada més d’aquell grup de jugadors, els equips dels Flyers de la 1973-74 i 1974-75 viuran en la memòria no solament com dos dels conjunts més divertits de la història de l’hoquei, sinó també com dos dels més grans.
Et pot interessar…
Cargando ...
