Per aquestes coses de la vida vaig coincidir en un viatge amb una parella de canadencs que estaven visitant Europa -a part de voler donar-los els meus condols per ser de l’equip de McDavid que segueix sense porter-, i va ser curiós com tots dos es van posar a la defensiva quan algú els va confondre amb nord-americans. “No, no. We are not american” deien amb vehemència deixant ben clar que no es reconeixen amb els veïns més famosos.
La baralla entre països confrontants és una mica més antic que la pròpia història, però va ser divertit veure’l de primera mà. Aquesta sensació que fins i tot sense poder dir-ho molt alt es creuen una mica superiors, que és comprensible, perquè qualsevol país que tingui seguretat social és superior a un altre que no en tingui, per començar.
La cosa canvia quan es mira des de l’altra banda, és clar. I veiem clarament l’èxode dels jugadors nord-americans que van ser elegits al draft o traspassats a equips canadencs.
El primer cas que hem vist aquest estiu ha estat el de Johnny Gaudreau, que ha decidit no acceptar el bon contracte que li feia Calgary per triar-ne un que és més a prop de casa seva, de la família.
Podríem intentar cercar els motius ocults de la seva decisió. És clar que triar els Blue Jackets va ser una sorpresa per a tots ja que a primera vista no sembla l’equip més desitjable -no té grans figures en l’actualitat, estan en un procés de reconstrucció, però sense arribar a ser els pitjors…- N’hi ha moltes de coses que no fan fàcil entendre la decisió del jugador nord-americà fins que es llegeix el seu article publicat a The Players Tribune.
“Però la idea que la meva dona i jo ens podem muntar en un avió i volar on sigui per tenir diners? No és tan simple. Les nostres famílies encara treballen a temps complet. Els nostres germans tenen les seves pròpies vides […] Viure tan lluny implica perdre’t el funeral del teu avi o tenir familiars malalts i no poder visitar-los, cosa que fa la distància tan dolorosa –i això és una cosa que has de recordar en planejar el futur familiar”
Johnny Gaudreau en la seva despedida a Calgary.
La decisió de Gaudreau és sentimental, i un cop explicat és molt difícil no entendre que Columbus és una gran opció per al jugador. No és l’opció més propera a la família -New Jersey li va oferir un contracte quan tota la família viu a la zona- però sí que l’acosta a la família. A més -després de les restriccions que hem vist tots durant la pandèmia- romandre al mateix país que la teva família facilita una mica més les coses en cas d’haver de moure’t.
No ha estat tant una decisió del Canadà per sobre dels Estats Units sinó la decisió de la seva família per sobre del Canadà.
L’altre cas que cal comentar és el de Matthew Tkachuk, perquè l’estiu dels fans dels Flames ha estat com una telenovel·la turca durant unes quantes setmanes.
A primera vista, és la mateixa història que Gaudreau. Tkachuk vol estar a prop de la seva família i encara que la idea generalitzada era que apostaria per St. Louis on el jugador ha crescut durant la seva infantesa, l’elecció ha estat la de l’estat on se sap que els pares de Tkachuk s’estan construint una casa per viure.
Pels detalls que ens deixen els germans Tkachuk observar a les seves xarxes socials és una família molt unida i ja no només estarà més a prop dels seus pares, sinó que jugarà a la mateixa divisió que el seu germà. Augmentant la facilitat per veure’s durant la temporada regular.
Quan les decisions són preses al·legant l’acostament familiar és difícil no entendre el perquè es fan, encara que veure marxar un jugador franquícia del teu equip a un altre equip i a sobre amb pitjors condicions, és difícil ser objectiu.
Per descomptat en la seva decisió també hi haurà influït el clima -una de les grans pegues del Canadà són els seus hiverns i moltes decisions són influenciades per aquest factor- i també cal valorar els beneficis econòmics de jugar als Estats Units. Els impostos al país nord-americà beneficien més els jugadors -és el que hi ha de no haver de pagar seguretat social, atur o impostos de carreteres- i els preus de les cases no són tan alts com al país canadenc. Potser són detalls que passen de llarg a la primera, però quan un escollirà on vol passar la propera dècada de la seva vida, tot cobra importància.
El clima, la diferència en els impostos que cal pagar entre un país i un altre o la diferència de preus a l’habitatge; són factors que també afecta la decisió dels jugadors a triar un equip nord-americà respecte a un canadenc.
De vegades tractem les decisions dels jugadors com una cosa personal, però ells simplement pensen en ells mateixos. Hi haurà gent que digui que és egoista, n’hi haurà d’altres que pensin que és part de la vida i les decisions que prenem.
En al fons és la mateixa qüestió que posa Pierre-Luc Dubois però en aquest cas no hi ha fugida de país. El jugador canadenc també està fent tot el possible per jugar on ell vol.
Haver de signar amb un equip per 7 o 8 anys perquè és el que et va triar al draft no és el més just del món. Així que és aplaudible en cert sentit aquests jugadors joves que intenten agafar les regnes de la seva vida professional com més aviat millor. Les decisions en les últimes dècades dels jugadors per anar a un equip que de veritat volien, ja sigui al que ells consideren casa o perquè és on hi ha millor clima, era en els contractes passats els 30 anys. Ara estem veient aquests xavals, que amb 25 anys tenen les coses clares i potser menys respecte pels alts comandaments de la lliga, prenen les decisions pensant-hi. I encara que mai no s’havien fet les coses així, sempre cal començar per algun costat.
Aquests casos ens plantegen dubtes per al futur: ¿Voldrà Matthews quedar-se a Toronto la resta de la seva carrera o tornar a Arizona? ¿És rendible draftejar un jugador nord-americà en un equip canadenc sabent la possibilitat de voler tornar al seu país?
No és possible saber-ho. Cal pensar que cada persona és un món i que perquè hi hagi hagut dos casos similars al mateix estiu no vol dir que la resta els seguirà.
Només ens queda seguir veient aquests moviments que mantenen l’estiu una mica més entretingut i pensar que si a mi algú m’oferís viure a prop dels meus pares i del que conec com a llar, sempre diria que sí que encara em paguessin menys.