Habitualment les rivalitats esportives són a causa de pugnes pels títols, o algun fet puntual que es va fent gran. En ple creixement de l’hoquei gel a principis dels 80, va néixer una animadversió més o menys sana que s’ha anat arrossegant fins als nostres dies. Potser a dia d’avui si que es troba en estat vegetatiu i mirant enrere ha tingut èpoques molt més bèl·liques i poc esportives. Es tracta del derbi pirinenc entre dues ciutats tan similars com Jaca i Puigcerdà.
Existeixen algunes diferències entre els dos nuclis però moltíssimes similituds. La primera similitud és el model econòmic i social. Destinacions turístiques tradicionals de neu, a l’estiu també reben molta afluència de visitants que cerquen natura i excursions per la muntanya. Els seus habitants estan acostumats a hiverns llargs i durs (aquests darrers anys menys) i tenen un caràcter distant quan t’introdueixes. Durant dècades l’hoquei gel ha sigut per les dues comarques un tret distintiu. Se l’han fet seu.
Al tractar-se d’un esport minoritari amb pocs practicants també ha dotat aquests dos indrets d’importància amb la disputa de mundials de la categoria o concentracions de la selecció espanyola. Els esportistes d’ambdós llocs han sovintejat en les seleccions i han lluitat pels màxims objectius a nivell de club. Viatjant per Europa i el món habitualment. A més de portar el nom arreu de l’estat i relacionar l’hoquei gel amb les dues ciutats fàcilment. Motiu d’orgull doncs, per dos zones menudes però en les que l’hoquei gel està molt arrelat.
Les dues ciutats són destinacions turístiques tradicionals de neu, a l’estiu també reben molta afluència de visitants que busquen natura i excursions per la muntanya
Per entendre l’origen ens hem de remuntar 40 anys enrere. A principis dels anys 80 els dos clubs van començar a lluitar per les primeres posicions de la classificació i van trencar el domini basc de les 12 primeres edicions de lliga. Puigcerdà estava a punt de tenir pista pròpia després de jugar una dècada entre Font Romeu i Barcelona com a local. La copa del rey de l’1 de maig de 1983 es va jugar a Puigcerdà i va suposar el primer títol pels de la Cerdanya, no sense polèmica ja que des de Jaca es reclamava una alineació indeguda de dos jugadors cerdans, reforços de darrera hora. A la temporada següent, un Jaca amb bons jugadors de la pedrera i ben reforçat per professionals forans va guanyar la lliga a Puigcerdà en la darrera jornada per diferència de gols (empatant a punts). En aquell partit la pista del Puigcerdà era un infern i va ser una de les llavors de la rivalitat.
Aquella mateixa temporada el Puigcerdà va guanyar la seva segona copa del rei a la pista de Jaca amb un jugador que la temporada anterior vestia la camiseta del Jaca i havia canviat els colors, Jimmy McDonald, com a protagonista amb 4 gols marcats. L’any següent el Jaca va assolir la copa i la temporada 85-86 el Puigcerdà va dominar la competició fent doblet. Els dos equips pirinencs ja sovintejaven en les finals i aixecaven els títols de forma alternativa amb permís del Txuri Urdin.
Duels directes que anaven pujant de to. Aficions bolcades amb els seus equips que s’organitzaven i anaven desplegant imaginari per ajudar als seus. Penyes d’aficionats en els dos clubs, seguiment alt de mitjans e comunicació. L’hoquei gel era ja un tret identificatiu per dos ciutats petites o dos pobles grans, com es prefereixi. En un moment en el què tampoc hi havia massa competència en altres esports o activitats va arrelar l’hoquei, un esport dur com la gent del Pirineu i que s’adaptava perfectament al clima fred de l’hivern. Els recursos que cada club van destinar a l’hoquei va fer la resta. El Jaca basava l’equip en jugadors de pedrera amb incorporacions de qualitat d’estrangers. El Puigcerdà va assolir la pista i amb ella una directiva que el va dotar d’allò que li mancava i que fitxava a grans jugadors adaptats a la competició, estrangers o nacionals. Van sorgir grans esportistes de les dues pedreres per elevar el nivell que aportaven els jugadors contractats. A més aquests jugadors professionals saltaven d’equip en funció de les ofertes que rebien.
La copa del rey de l’1 de maig de 1983 es va jugar a la Cerdanya, la pista del Puigcerdà era un infern i va ser una de les llavors de la rivalitat
Aquelles victòries a domicili de la temporada 83-84 sembla que havien de ser claus per elevar la rivalitat esportiva. Equips que havien aixecat els títols en pista contrària, pistes plenes fins la bandera i entregades amb els seus equips. I l’efecte bola de neu feia la resta de feina: Que si allà m’han faltat al respecte, que si aquí m’han tirat aigua, que si m’han anat a despertar de matinada a l’hotel, que si han apagat les llums per no donar el títol…al final l’origen concret d’un conflicte en espiral entre dos acostuma a ser un tema de percepció i de malentesos que mai se sabrà qui va colpejar primer i segurament van ser els dos alhora. Està clar que va anar evolucionant des d’aquell moment amb èpoques de més o menys intensitat i que aquella rivalitat va mantenir també la flama de l’hoquei en les dues places.
Palmarès 1972-2011
Les temporades 86-87 i 87-88 va venir una aturada de la lliga sènior forçada per la federació. Dues temporades en les que no hi va haver competició sènior i la lliga júnior va ser la protagonista. Aquelles dues lligues júnior les va guanyar el FC Barcelona i les copes júnior Jaca i Puigcerdà. La situació era insostenible a nivell econòmic per molts clubs i l’escalada de la competició a nivell professional dificultava la viabilitat dels clubs.
La primera lliga de la recuperació sènior la va aixecar el Puigcerdà i la copa d’aquella temporada el Jaca. En un darrer partit a Puigcerdà èpic per una aturada del porter local a les acaballes del partit que hagués canviat la història, Jaca dominava en el marcador faltant pocs minuts i Puigcerdà va anotar el gol de l’empat mitjançant Ramon Barón, un jacetà que militava a les files groc i negres. No va agradar massa a Jaca aquest fet. Tot i les dificultats econòmiques els dos equips eren capdavanters. La temporada 89-90, el Puigcerdà era dels favorits, però es va plantar amb la federació per unes sancions a jugadors i es va auto excloure dels títols en joc. I a partir d’aquí l’equip de la Cerdanya va deixar de ser un equip capdavanter.
La següent dècada es va mantenir viva la flama de la rivalitat tot i no dominar com en l’anterior. Durant els 90’s el Jaca va celebrar 3 lligues i 4 copes mentre el Puigcerdà 2 copes. Però els duels directes no van deixar de ser renyits. Pel Puigcerdà els partits contra Jaca, sobretot a Puigcerdà, eren com un títol. No s’aspirava a guanyar les competicions però si que no es volia perdre contra l’etern rival. I per el Jaca no deixava de ser un orgull guanyar el Puigcerdà i demostrar qui era el millor equip pirinenc.
Entrat ja el segle XXI, Jaca dominava i Puigcerdà treballava per arribar a dalt de tot. Els partits entre els dos rivals pirinencs eren tot un esdeveniment en les dues pistes i els decibels augmentaven en relació a la resta de rivals. El tram final de la primera dècada del nou segle, el Puigcerdà va viure l’època de la seva història amb més hegemonia. Tres lligues seguides i quatre copes consecutives van elevar el nivell. A més, la primera lliga es va aconseguir a Jaca i amb un jugador sortit de la pedrera aragonesa com un dels principals golejadors.
I és que un altre dels motius per entendre la rivalitat el podem trobar en la fuga de jugadors de Jaca cap a Puigcerdà
Al 2004, una perla de la pedrera del Jaca, Ivan Gracia, fill d’un directiu del club aragonès i que havia sigut el primer jugador en ser draftejat per una lliga de nivell canadenca, va canviar de colors i va trencar la dinàmica perdedora dels catalans recalant com a professional a Puigcerdà. Un davanter golejador i molt competitiu que va ajudar a pujar de nivell a l’equip català, davant de la desesperació d’un Jaca que veia com se li escapaven el títols a mans dels rivals que portaven una dècada dominant-los. Amb Gracia al gel de Puigcerdà, els de la Cerdanya van guanyar dues lligues i dues copes.
Aquest moviment entre eterns rivals no va sentar gens bé entre l’afició de Jaca. A més la primera lliga obtinguda per Puigcerdà després de 16 anys es va aixecar a la capital de la Jacetania i en la celebració posterior algunes persones li recordaven a Gracia la seva procedència pels carrers de casa seva.
La dècada següent, Jaca va tornar una mica a dominar en l’inici. Puigcerdà va seguir la dinàmica de lluitar pels títols però va acabar econòmicament molt tocat i obligat a la reconstrucció. Una dècada marcada pel domini del Txuri Urdin i en l’inici de la dècada del Barça.
Però els dos equips pirinencs sembla que estan tornant a sobresortir sobre la resta d’equips i en la passada temporada ja van quedar primer i segon de la fase regular i van disputar-se la final de la copa del rei on un gol d’or d’un jugador format a Jaca que juga amb el Puigcerdà, Ignat Zemchenko, va anotar el gol de la victòria…es repetirà la història i tornarà la màxima rivalitat?
Et pot interessar…
Cargando ...
