Els últims ‘valents’ a jugar sense casc

A dia d’avui es fa impensable jugar un partit de l’NHL (i hoquei gel en general) sense casc, causant una sensació estranya d’admiració i horror per igual cap als jugadors d’abans veient imatges i vídeos històrics. Admiració per què saltar al gel sense la protecció facial i donar-ho tot pels teus companys era digne d’admirar, horror per què no és difícil d’imaginar-se les classes de lesions que patien els jugadors en moments de colpejar-se al gel, rebre impactes involuntaris (o no) amb l’estic o del propi puck.

Els porters, com és lògic, van ser els primers a posar-se el casc atesa la seva posició d’absoluta vulnerabilitat davant la majoria d’accions on tenien d’intervenir, però en el cas dels jugadors de camp trigarien diverses dècades més a fer el mateix

Jacques Plante: “l’inici” de la màscara a l’hoquei gel

Al 1979, l’NHL decidiria establir l’obligatorietat de portar casc per a tots els jugadors que entressin a la lliga a partir de l‘1 de juny d’aquell mateix any, així s’imposaven les bases perquè al cap d’uns quants cursos la gran part de jugadors portessin casc; cal recordar que durant la campanya del 1978/79, un 30% de jugadors de l’NHL encara no el portaven. Aquesta norma va causar un gran enrenou, com totes les que estableixen un important canvi en el joc, atès que diversos jugadors i analistes volien que es pogués escollir amb llibertat si es volia portar-ho o no, alguns jugadors (els que encara no el vestien) argumentaven que no se sentien còmodes amb ell i que el seu joc se’n ressentiria. Al final, aquesta obligatorietat afectava més que res els joves que entraven a la lliga mitjançant el draft i els que ja portaven casc a les categories juvenils, però alguns se’ls treien una vegada es feien professionals.

L’obligatorietat de portar casc arribaria al 1979

Tot això canviaria, s’havia iniciat un canvi radical a l’NHL i només els jugadors ja pertanyents a la lliga en aquell moment podien decidir si portar casc o no, cosa que amb el pas dels anys aniria reduint el seu número de forma lògica, creant la singularitat de veure uns quants jugadors al gel encara amb la cabellera al vent al mig d’una marea plena de jugadors amb casc. Aquest article presentarà els últims valents (i temeraris per igual) que van aguantar sense portar casc a l’NHL.

Els últims 10 jugadors a jugar sense casc

Els anys noranta van ser el punt i final d’aquests ‘valents’ i també inconscients de jugar sense protecció cranial.

Ron Duguay (1988/89)

Al Secord (1989/90)

Guy Lafleur (1990/91)

Harold Snepsts (1990/91)

Greg Smith (1992/93)

Doug Wilson (1992/93)

Rod Langway (1992/93)

Randy Carlyle (1992/93)

Brad Marsh (1992/93)

Craig MacTavish (1996/97)

Actualment, quan a un jugador li salta el casc per alguna raó, durant aquells instants en què patina pel gel mentre es dirigeix a la banqueta, rememora fugaçment aquelles imatges clàssiques (Old time hockey pur) que tant agraden als fans de l’hoquei gel però que afortunadament per a la seguretat i integritat dels jugadors millor haver deixat enrere.

Et pot interessar…

Les ‘torres’ de l’NHL