Tercera entrega del repàs a les millors línies de tots els equips de la lliga. Aquesta vegada amb tres equips de clima càlid dels estats de Texas, Colorado i Arizona, i a més a més els ‘Hawks d’Illinois:
Arizona Coyotes
Els antics Phoenix. Adquireixen el nom i es mouen a Arizona l’any 2014. Abans, durant 18 temporades van lluir com a Phoenix Coyotes. Però l’equip, i no molts ho saben, va entrar a la l’NHL al 1979, originalment com a Winnipeg Jets, tenint res a veure amb els actuals Jets canadencs.
Fent una menció especial a l’equip denominat com a Jets, per excel·lència hem d’escollir Teemu Selanne i qualsevol company que li posessin al costat com a millor línia d’aquell equip. Quan parlem de jugadors generacionals, ell n’és un d’ells, i per aquest motiu, el seu talent, classe i desavergonyiment només aterrar a la lliga, va suposar que la seva línia fos terroríficament bona al arribar a l’NHL. Va anotar 132 punts al seu any de novell, arribat des de Finlàndia. Un autèntic crack.
Com a èxits destacables de l’equip s’ha de posar el focus a la dècada dels 80 i a la bona feina realitzada per David Tippett als ’10. Van arribar a jugar una final de conferència davant el Kings després de quedar primers de divisió.
Si ens posem a repassar les millors línies yote de la seva història podríem destacar dues grans línies, però mencionant-ne a dues més. Amb menys recorregut i rellevància. El primer, format per un Taylor Hall recent aterrat de New Jersey per jugar mitja temporada, Christian Dvorak a la posició de center i Conor Garland al seu any sophomore i deixant mostres clares de que no era flor d’un dia.
Durant la seva “temporada” conjunta van anotar 3,41 gols per 60 minuts jugats. 50 gols i 54 assistències. Van resultar ser una bona línia també en superioritat. Van arribar a classificar-se pels playoff, caient a primera ronda contra els Colorado Avalanche a la bubble.
El següent seria el format per Shane Doan, gran capità de la franquícia, Eric Belanger i Scottie Upshall que, al 2010, van ajuntar-se per anotar 49 punts i repartir 78 assistències en una temporada on Arizona, amb Tippett a la banqueta, va acabar segona a la Pacific i que van caure estrepitosament davant els Red Wings per 4 a 0 en post-temporada.
Aquí us deixo el vídeo amb els millors highlights de Doan a la seva carrera amb els Coyotes:
Per la pròxima línia, em sembla curiós comentar que el coach Bob Francis la pensava utilitzar com a fre pels rivals, fent-los servir d’stoppers i van acabar sent una apissonadora i unes màquines d’anotar. La seva pressió, la duresa, germinava en atacs agafant a contrapeu al rival i amb molt esforç i insistència recollien les escombraries i empenyien el disc a dins de la porteria tantes vegades com se’ls hi permetés.
La van formar Daymond Langkow, Ladislav Nagy y Mike Johnson.
Langkow va acabar aquella temporada com a màxim anotador de l’equip per davant del propi Doan i Briere, el center golejador d’aquell equip. Nagy va resultar una sorpresa, donat que amb 22 anys es va afiançar en una plantilla amb un grup de forwards veterans i va ser capaç de demostrar molta polivalència. Johnson per la seva banda, era el que posava el múscul. Va anotar només cinc gols en tota la temporada, però resultava clau per la col·locació, generació d’espais i fixació de la defensa per a que els seus companys brillessin.
Peroò si parlem dels Coyotes, en aquest cas dels Phoenix Coyotes, el jugador que ens ve a la ment al intentar treure la millor línia de la franquícia no és un altre que Jeremy Roenick.
L’ex blackhawk i flyer entre d’altres equips, estrella de la lliga i talent generacional de la seva etapa esportiva va realitzar grans campanyes amb Phoenix. Classificant l’equip per als playoff totes les temporades que va estar-hi excepte en una, la del 2001, quedant-se fora per tant sols dos punts.
Als seus anys de coyote, va estar entrenat per Hay, Schoenfield i Francis. Va rendir amb tots i cadascún d’ells i va ser la cara de la franquícia demostrant que la inversió de l’equip donaria els seus fruits.
Juntament amb ell, un altre gran jugador com Keith Tkachuk, pare dels germans Tkachuk que avui militen a la lliga: Brady i Matthew. L’ala esquerra va anotar 40 gols i va repartir 26 assistències. Roenick amb 24 gols i 32 assistències, es van entendre a la perfecció. I el tercer de la línia va ser Rick Tochett, veterà RW que sumaria 26 gols i 19 assistències per completar una línia temible.
A Arizona (o Phoenix) ha estat complicat progressar a playoff durant aquests últims anys. És més, des del 1993 només han passat de ronda una vegada, al 2011/12. Perdent a la final de conferència amb els que serien els campions d’aquell any: Los Ángeles Kings. La resta de temporades, o no s’han classificat, o han caigut a primera ronda (8 ocasions).
Us deixo els links per veure els highlights dels tres integrants de la millor línia de la història dels Coyotes:
Chicago Blackhawks
Per parlar dels Blackhawks un s’ha de posar de peu, com amb qualsevol Original Six que es mencioni. Franquícies com les d’Illinois porten a la lliga des del 1926. Gairebé un segle, això ja són paraules majors. I com no pot ser d’una altra manera, amb equips tant extensos en el temps participant a l’NHL es fa complicat triar les millors dues o tres línies. Podrien ser més, moltes més.
Chicago ha guanyat “només” sis Stanleys. Veient en perspectiva la quantitat d’anys que porten, sí podria un caure en l’error de que no han estat suficients. Durant aquests anys, la millor dinastia ha estat la més recent a la història de Chicago, guanyant al 2010, 2013 i 2015. Convertint-se segurament, amb la millor franquícia de la dècada.
Anterior a aquesta dinastia, hauriem de remuntar-nos a la temporada 1960/61 per veure als Blackhawks aixecar una Stanley.
I per les dues primeres, al 1934 i 1938. Grans espais de temps entre campionat i campionat. Essent l’etapa entre 1961 i 2010, dècades de ser grans competidors i candidats a l’Stanley, aconseguint grans gestes a playoff, però sense la recompensa del trofeu.
Si volem nombrar grans línies de la franquícia podríem començar per la que van formar a l’era de Bobby Hull, tant la primera com la segona línia.
L’ala canadenca va compartir línia en aquella etapa amb Bill Hay i Murray Balfour. L’anomenada The Million Dollar Line.
Hull va ser el dominador de la seva època.
Va aconseguir 1170 punts en 1063 partits. 98 gols guanyadors i 3 Art Ross Tropgies entre d’altres. 8 trofeus com a màxim anotador de la lliga i 3 com a màxim puntuador. Una autèntica estrella de la lliga.
L’acompanyarien aquell any guanyador el seu company Bill Hay. Jugador que tan sols va jugar sis temporades a l’NHL però que va rendir molt al costat de l’estrella de Chicago. Aquella temporada va anotar més punts que el propi Hull, 11 gols i 48 assistències per 31 gols i 25 assistències de Bobby Hull.
Murray Balfour completaria el triplet, amb 21 gols i 27 assistències, formant així un demolidor trio pels Blackhawks.
Aquí us deixo el vídeo homenatge a Bobby Hull que li va realitzar la pròpia lliga:
I aquí el vídeo resum del campionat dels Blackhawks del 1961:
Seguint en curt aquesta línia ens trobaríem la d’Stan Mikita, un altre eminència de l’ equp. Els dos grans anotadors dels blackhawks, Hull i Nikita, no compartien línia. Li van posar el sobrenom, a la línia de Mikita de: The Scooter Line, juntament amb Doug Mohns i Ken Wahrram.
Mikita va guanyar el Hart, l’Art Ross i el Lady Byn Trophy el mateix any. Ningú ho ha tornat a fer. Considerat un dels millors centers de la història, va arribar sense parlar l’idioma, i es va convertir en peça clau del seu equip indiferentment de l’idioma que parlava.
L’equip campió del 1961 sempre està a les quinieles per veure si és el millor equip de la història o no. Per tant, és important mencionar aquells que el formaven. Posada en perspectiva, fa seixanta anys d’aquell títol i d’aquella època on Hull i companyia enlluernava a aficionats i a rivals.
Als 80 trobem l’època de Denis Savard, un altre talent descomunal sortit dels Blackhawks. Juntament amb Steve Larmer i Al secord formaven la coneguda The Party Line.
Savant va ser una màquina d’anotar. Sent-ne el líder de l’equip durant set temporades consecutives. Cinc estrelles superant la barrera dels 100 punts. Sumaren, a la temporada 1982/3 un total de 197 punts com a línia. I tot i que no van arribar a aixecar l’Stanley, van deixar una marca important a la wind city.
Savard va acabar la seva carrera amb 1338 punts i 1196 partits. Una llàstima que les lesions no es van deixar disfrutar del seu talent fins al final de la seva dilatada carrera. Després d’intentar que Chicago guanyés, va ser a Montreal on va poder aixecar la copa (últim campionat de la teva àvia!
l’NHL li va realitzar aquest vídeo homenatge a Denis Savard:
Podríem nombrar -un altre vegada-, a Jeremy Roenick, donat que el seu periple NHL va néixer a Chicago, i que va compartir lína amb dos altres grans jugadors com els veterans Steve Larmer i Michel Goulet. Sobrepassant els 200 punts com a línia i oferint un ritme trepidant. Destacant la tenacitat i el ritme que inflingia Roenick als seus dos companys que li treien 10 anys.
Aquest grup va rendir bé, inclús van arribar a la final d’una Stanley, on van caure davant Pittsburgh Penguins al 1992,
Per honrar la dinastia que van crear la dècada anterior, podríem mencionar moltes línies i totes amb el seu significat i funció. Però comentar, que una vegada més, els dos grans jugadors d’un equip no sempre comparteixen línia, com els encara actius Jonathan Toews i Patrick Kane. I per tant, ambdós jugadors podrien trobar aquí les seves formacions.
Kane i Toews, Toews i Kane. Ambdós formen part de la història recent de Chicago. El center canadenc porta 826 punts en 970 partits i l’ala nord-americà 1110 punts en 1052 partits. S’han guanyat el respecte de la lliga i la menció pels anals de la història amb el seu rendiment.
Sens dubte la que van formar a la seva primera Stanley va ser una gran línia. Temporada que sí que van compartir minuts juntament amb Patrick Sharp. Impulsaven els partits que donava glòria veure’ls. Sent Marian Hossa l’arma letal en segona línia aconseguint alçar-se amb la primera de les seves tres Stanleys a Chicago.
Els anomenats The Chicago Boys van deixar grans highlights, aquí va un petit resum:
També seguirien compartint minutatge al següent campionat aconseguit pels ‘Hawks, tot i que ja no de forma constant. La pujada de Hossa a primera línia i l’arribada de Brandon Saad van fer que es modifiquessin les línies.
Marian Hossa va ser peça clau per la dècada guanyadora de Chicago. DEsprés de molts anys a Ottawa, i després de passar per Atlanta, Pittsburgh i Detroit, recau a una franquícia on encaixaria a la perfecció amb el moment de la seva carrera. I per al segon campionat, al 2013, ja militava a primera línia juntament amb Toews i Saad, relegant a Kane a segona.
Arribant, a priori, amb un rol secundari i de veterà, Hossa va aconseguir 415 punts en 543 partits amb Chicago i es va convertir en un líder de vestuari i de pista.
Aquí us comparteixo un recopilatori de highlights de Hossa amb Chicago:
I aquí un vídeo del Dynamic Duo format per Kane i Toews:
Colorado Avalanche
Una franquícia jove, arribada al 1996 a la lliga després de deixar Quebec i passar de ser els Nordiques a ser els Avalanche, que tenen a les seves vitrines dues Stanley Cups.
Curiosament, la primera va arribar just al seu primer any de trasllat, a la temporada 1996/97. Va sortir tot rodat. Un Sakic ja capità, amb 26 anys liderant l’equip amb 120 -cent vint!- punts, seguit molt d’aprop per un altre crack de l’equip i de la lliga: Peter Forsberg, que va anotar-ne 116. Una bogeria.
Aquest documenta narra la història d’aquesta Stanley del 96:
El segon campionat va arribar al 2001. Amb -una vegada més- Sakic liderant de forma incombustible l’equip amb 118 punts i a Forsberg a roda amb 89.
Aquí el documental de l’Stanley 2001:
Durant tota aquesta primera etapa a Colorado, podríem destacar dues grans línies, la de Sakic i la de Forsberg, parlant ràpid i malament.
Destacar que en totes, hi havia Roy sota pals, i això sempre és una ajuda més que poderosa.
The JAM Line tenia com a integrants al gran Joe Sakic, Alex Tanguay i Milan Hedjuk. Dominació es queda curt. Hauria d’existir un altre mot per definir-los i davant la seva aclaparadora capacitat ofensiva, poc més podia fer-se que esperar que no “tinguéssin el dia”.
Amb ells, Sakic va aconseguir l’MVP i va anotar +50 gols en dues ocasions. Hedjuk i Sakic podrien molt ben ser els dos jugadors més elgants de tota la lliga, divisió de l’època.
Aquí us afegeixo l’homenatge de l’NHL a Joe Sakic:
Els mateixos integrants de la línia van compartir minuts amb Peter Forsberg, convertint-se en un altre de les millors línies a partir de l’any que van guanyar la lliga i les següents tres temporades.
Forsberg va aconseguir 886 punts en 708 partits. Un crack assistint, màgia a les mans i als patins. Ell, Roy i Sakic van ser puntals pel combinat de Denver durant aquells anys.
Aquí el vídeo homenatge que li rendeix l’NHL a Peter Forsberg:
I si ens centrem a l’actualitat, podem indicar que compten amb una línia perillosa que pot competir, a nivell de talent (no de resultats, encara) amb les que ja he explicat abans. I és que tenir a Nathan MacKinnon a la plantilla facilita les coses a qualsevol entrenador. Sumem-hi al gran capità de l’equip: Gabriel Landeskog, i al finlandès Mikko Rantanen. Un altre trio talentós, anotador, dominador i percutor. A dia d’avui, ho tenen tot per triunfar a post-temporada, però sels hi està resistint l’arribar fins al final. Amb la plantilla que tenen, haurien de fer-ho.
Siens centrem en la L1, ara mateix està dins de les tres millors de la lliga. MacKinnon és el tercer màxim anotador de l’NHL des del 2017, Rantanen pot anotar, repartir assistències, tot compactat amb els intangibles del Landy.
Abans d’arribar Rantanen, contaven amb Matt Duchenne a aquesta línia, gens malament la seva participació amb el capità i Big Mac, promitjant 2′ gols i 40 o 50 assistències per temporada als Avs.
3 años seguits caient a segona ronda, i un any abans cauen a primera. S’estima que Colorado ha de fer grans coses, ara falta que ho demostrin.
Aquí us deixo un vídeo recopilator del trio actual del Avalanche:
Dallas Stars
Un altre equip que ha patit un trasllat. Els antics Minnesota North Stars, creats al 1967, veuen com la seva seu passa a ser a l’estat de Texas a la temporada 1993/94. En tots aquests anys, només aconsegueixen guanyar una Stanley, al 1999 després de consagrar un projecte que ja venia mostrant pinzellades de guanyador.
En aquest cas, podríem parlar de tres grans línies.
La fins fa poc habitual L1 formada per Jamie Benn, Tyler Seguin i Alexander Radulov. L’arribada de Seguin a dallas apuntava a un èxit rotund, l’adquisició d’un “factor X” que portaria als texans al més alt nivell. Per desgràcia, les lesions no li han permès demostrar tot el potencial que té. Això sí, quan ha estat sa, ha rendit i molt bé.
Porten jugant junts cinc temporades. A la seva primera campanya, van aconseguir liderar la taula d’anotació de l’equip. Benn amb 79 punts, Seguin amb 78 i Radulov amb 72. Demostrant una compenetració, una sinergia que indicava un futur prometedor a Dallas.
Aquella temporada van quedar sisens a la seva divisó, la 2017/18, però a partir d’allà, l’equip va començar a funcionar i van arribar fins a segona ronda l’any següent, i després, caient contra Tampa Bay Lightning l’any següent a la bubble.
Les lesions no estan permetent que aquest trio es consagri i s’afianci. Es quedarà com a bon record del passat, tots sobrepassen la trentena d’edat i no sembla ni que hagin de coincidir gaire més minuts en pista, ni que els tres arribin a recuperar el to o el ritme de competició i d’anotació que tenien en aquells moments.
També trobem la línia que van formar els ja veterans Mike Ribeiro, Brenden Morrow i Jere Lehtinen. Les últimes fuetades de Lehtinen van donar un espectacle majestuós a playoff. Aconseguint alts percentatges en quan a gols anotats per la seva línia en relació amb la resta de gols que marcava Dallas en post-temporada.
L’explosió de Morrow a playoff va tenir un gran impacte. Van arribar a disputar unes finals de conferència demostrant que l’edat, ben portada et pot ajudar a aconseguir grans fites. I a l’hoquei gel, cada vegada més s’està veient a grans jugadors rendir ben entrats als 30 o fins hi tot apropant-se als 40.
I la última línia, a priori la millor i de les més reconeixibles a la història Star: la que van formar Brett Hull, Mike Modano y Jere Lehtinen.
Junts van aconseguir aixecar l’ansiada Stanley. Dallas venia de caure a finals de conferència l’any anterior, i a primera ronda dos anys abans. Per aquelles èpoques ja hi havia a la banqueta Hitchkock, precisament des de la 1996/97.
Aquest documental mostra com va anar la temporada dels texans:
L’any següent, la temporada 1999/00, caurien a la final de l’Stanley davant els Devils, que van evitar el doblet de Dallas.
A l’any guanyador, aquests tres jugadors es van ajuntar per sumar 86 gols i 105 assistències en temporada regular i 49 punts a playoff amb un Lehtinen fenomenal
Aquí us deixo un vídeo on Brett Hull reviu el moment més controvertit de la seva carrera, anotant el polèmic gol que donava la copa als Dallas Stars:
I aquí l’homenatge de la lliga a Mike Modano i a propi Brett Hull:
Modano està considerat un dels millors nord-americans de la història de la lliga. El center nascut a Michigan va jugar un total de 1499 partits per anotar 1374 punts. Els seus anys a Dallas (20 dels 21 que va jugar) van deixar registres que a dia d’avui encara segueixen sense batre cap dels seus succesors.
Però és que el seu company Brett Hull n’era un dels altres nord-americans. Molt adorat i venerat a la lliga i a l’afició USA. A dia d’avui segueix sent el nord-americà amb més punts anotats amb 1391 (fixeu-vos que aprop es va quedar Modano).
Veurem si l’abans mentat Patrick Kane serà capaç de superar aquestes dues bèsties nord-americanes. Amb 33 anys porta anotats 1110 punts, i anota una mitjana de 50 punts per temporada, necessitaria 6 campanyes per atrapar-los. Fàcil no serà, però segur que ho té en ment.
És curiós que en aquesta llista d'”American NHL Leaders” hi hagi varis jugadors mencionats avui: Hull i Modano, Kane, Roenick i Tkachuk. El que demostra que tant Arizona, com Dallas, Colorado i Chicago tenen i han tingut grans jugadors a les seves files.
El següent torn seà per Minnesota Wild, Nashville Predators, St. Louis Blues i Winnipeg Jets. Anem a per les dades, la informació i a preparar l’altre meitat de la divisió Central.