Els Anaheim Ducks porten des del 2018 sense classificar-se pels playoff. Per aquelles dates portaven més de cinc anys d’èxits esportius, arribant inclús a una final de conferència. Getzlaf, Perry i Kesler s’encarregaven de liderar el projecte amb Andersen a la porteria i un jove Gibson de back-up.
Va arribar un punt on la franquícia californiana no va poder seguir a la cresta de la onada i el projecte va fondre’s. Allà, és on van començar a arribar els dubtes, crítiques i passotisme cap als “patos”. Una llàstima perquè des que van guanyar l’Stanley Cup, només s’havien perdut la post-temporada en dues ocasions.
Es podia parlar de despotisme o d’exigència per sobre de les seves possibilitats, inclús de decepció. Tot en baixada fins a tocar fons. Com van tocar-lo? Quedant últims l’any passat demostrant que en tot el curs no van ser capaços de trobar l’equilibri entre -sobretot- la porteria i l’atac. Podríem definir la temporada com a “guadianesca” però tot i així estaríem fent una valoració massa positiva.
Més enllà d’alguns moments puntuals, alguns partits aïllats, l’atac dels Ducks va deixar molt a desitjar. Van ser l’equip menys golejador de la lliga. Segon amb menys victòries (17) i el segon pitjor Power Play de tota l’NHL. Xifres espantoses. El seu màxim anotador va ser Comtois amb 33 punts. Heu llegit bé, 33!
Entre tanta sequía del desert, va aparèixer un oasis, brots verds, en Trevor Zegras.
La sensació del moment, venia de fer un bon mundial, i a Anaheim va meravellar l’afició amb dues pinzellades de qualitat. Bon domini del disc, molta plasticitat i quatre highlights que feien d’aquella temporada tant nefasta, un tràiler del que podria esdevenir en èxits futurs.
Doncs bé, davant de tanta sensació, tant hype creat per Zegras, el que sembla que ha trobat i ha connectat tant amb els companys com amb l’afició té nom propi: Troy Terry.
La sensació de la lliga. Molts punts, molts partits seguits anotant…però primer situem-nos en el temps.
Troy Terry. L’eterna promesa, una de tantes, aquest any s’ha destapat amb el que millor sap fer: gols.
El jugador, nascut a Denver, Colorado, arriba a la lliga al 2015, draftejat a la posició 148 pels propis Ducks d’Anaheim. Un low radar player, venia provinent de l’equip de desenvolupament dels Estats Units d’Amèrica. Compartint vestuari amb talents com el de Matthews, Tkachuk, Bracco, Roslovic o Charlie McAvoy.
Aquella temporada anota 19 gols i reparteix 25 assistències en 66 partits. Eclipsat pels 82 punts de l’altre center Keller obviament, Auston Matthews i els seus 117 punts. Va acabar la temporada participant al WJC-18 anotant 5 punts en 7 partits.
A partir d’aquel moment, va començar el seu periple per la Universitat de Denver. A casa seva. Després d’una primera temporada un pèl decepcionant amb només 22 punts en 41 partits, va començar a destapar-se. A les següents dues campanyes va cabar amb 45 i 48 punts respectivament.
Va tenir temps d’acudir al WJC-20 i regalar-nos aquesta història que us poso a continuació, tres gols al shootout davant Samsonov per passar a la final:
Però això no quedaria aquí.
La final davant Canadà es va decidir també a les penes màximes. Doncs bé, us deixo endevinar qui va ser l’únic jugador que va anotar en aquella tanda:
Debut a l’NHL al 2018 amb els Ducks, dos partits testimonials. Aquell any té l’oportunitat de participar a les Olimpiades d’hivern amb la selecció d’USA. Les que guanyaria Russia amb Kaprizov, Gusev i els veterans Kovalchuk i Datsyuk .
La temporada següent, la 2018-2019 va estar a cavall entre els Ducks i els Gulls de San Diego de l’AHL:
Aquí us deixo els highlights d’aquell any:
En la següent, la 2019-2020, ja va canviar el rol i la quantitat de partits jugats amb els Gulls va ser més anecdòtic. El seu camí a l’NHL ja es podia donar com començat:
Aquí us deixo els highlights de la temporada:
Saltant a la seva primera temporada completa a l’NHL, la 20/21, just aquesta anterior, en la que ell -i l’equip-. dónen un nivell molt inferior tant estadístic com de joc respecte el que s’esperava d’ells. Molt preocupant. Després de dos anys d’anades i tornades, Terry es trobava en un punt d’inflexió amb 23 anys i just renovat. Un contracte baix pels pròxims tres anys (fins la temporada 2022-2023) i que semblava que la seva ocasió per guanyar-se un gran contracte cada dia se li escapava una mica més.
Es va quedar en uns pírrics 20 punts i només 7 gols, fent tremolar el seu status de killer. Havia perdut l’olfacte.
Per alguna raó, l’any passat se’l va passar d’una línia a l’altre. El coach Eakins el va probar tant en L1 com a L4, passant per totes i fent trio amb diferents jugadors. Després d’un inici de dubtes, va acabar jugant a segona amb Rakell i Comtois.
En canvi, aquesta temporada està indiscutiblement a primera amb Getzlaf i Henrique. Aportant xispa i frescor a una línia molt més treballadora del que pot semblar.
Getzlaf & Terry | losangelestimes
Ara mateix Terry està tenint la millor rauxa de la temporada. 14 partits seguits anotant amb un total de 20 punts. 11 gols i 9 assistències. El propi Getzlaf posava en valor la seva feina i com han estat practicant la compenetració durant aquest últim any i mig després del covid-19. En declaracions a l’nhl.com
Curiós que la rauxa que està tenint Terry serveix per tombar l’anterior rècord del seu company Getzlaf.
El capità es va quedar en 12 partits seguits anotant al 2016. Això sí, el rècord absolut de la franquícia l’ostenta l’avui actiu Corey Perry amb 19 partits la temporada 2009-2010.
Aquí us deixo el gol amb el que Terry va superar Getzlaf amb l’ho abans esmentat:
Un gol de canell al més pur estil Terry davant uns Seattle Kraken que acabarien sucumbint als ànecs d’Anaheim.
El més important per a l’equip és que els seus gols estan sent rentables per Anaheim. Porta tres gols guanyadors. I tirant a porta amb un 33,3% d’encert (una bogeria). Aportant molt perill tant al 5×5 com en superioritat.
Curiós que a dia d’avui, segueix en segona unitat de Power Play. Amb Henrique, Milano, Fowler i Shattenkirk. No els hi està anant gens malament als Ducks: segons a la Pacific per darrera d’Oilers de McDavid i companyia.
Queda molta temporada per davant i equips com Vegas o Calgary segur que els hi posaran difícil i els apretaran per treure’ls-hi la segona plaça, però a dia d’avui, els Ducks són un equip molt diferent al que veníem observant, i això en part, és gràcies a Terry.
Cargando ...
