L’etern capità dels Ottawa Senators durant 13 temporades (99-13) que és considerat un dels millors jugadors suecs que han jugat mai a l’NHL. Va acariciar la copa Stanley el 2007 portant a la franquícia a l’única final a la que han arribat a l’era moderna i va registrar rècords encara no superats a l’equip de la capital del Canadà.
Daniel Alfredsson va néixer a Göteborg, Suècia, l’11 de desembre de 1972. Va començar a jugar a la seva ciutat natal i després va pasar a jugar per Mölndal abans d’arribar al Västra Frölunda quan ja va debutar a la selecció nacional sueca. Era un jugador molt intuïtiu que tenia molta llibertat i que en aquesta etapa va haver d’aprendre disciplina tàctica que el va fer créixer molt com a jugador. La confiança dels diferents seleccionadors suecs va ser clau per el repte d’intentar arribar a la NHL. Sense cap pretensió i amb la seguretat de poder tornar sempre a casa, Alfredsson va pendre la decisió just després del mundial de Suècia, el 1995, però pensaba que jugaria com a màxim un parell de temporades a l’NHL.
Durant el draft de 1994 cap franquícia va creure en ell com una possible estrella de la competició, finalment els Sens el van escollir en sisena ronda
Degut al seu perfil baix va ser escollit a la sisena ronda, número 133 del draft per Ottawa Senators l’any 1994. Tot i les baixes expectatives dipositades en ell acabaria jugant 18 temporades a l’NHL, 17 al Sens, 14 de les quals capità dels Senators (1999-2013)
A ell mateix li agrada explicar que en la pretemporada com a rookie en el 1995 va oblidar-se del patins a casa i va jugar dues setmanes amb uns d’usats, dues talles més grans. Aviat va demostrar el seu caràcter i condicions. En la seva primera temporada al Canada, 95-96, va guanyar el premi Calder com a millor debutant, amb 23 anys, anotant 61 punts (26 gols) en 82 partits. En el mundial del 96 jugava a la línea junt amb Peter Forsberg i Johan Garpenlöv.
En aquella primera temporada d’Alfie a l’NHL els Sens van quedar últims, però va ser el punt d’inflexió. A partir d’allà 11 participacions seguides als playoffs. Després de 4 temporades fora de casa, va arribar a la capitania dels Senators la campanya del 1999-00 i ja no la va abandonar fins que va marxar, la 2012-13. La temporada 2002-03 els Sens van aconseguir el President’s Torphy amb un Alfredsson líder i determinant. Però en a final de conferència el New Jersey Devils, que serien campions aquell any, els van eliminar en un setè partit dramàtic a Ottawa. Una de les pitjors derrotes en la carrera de d’Alfie.
En plena bona dinàmica dels Senadors va arribar el lockout (04-05) i Alfredsson va aprofitar la temporada per tornar a Frölunda i guanyar la lliga del seu país sent determinant: equip de les estrelles i màxim puntuador i golejador dels playoff. Alfredsson té l’honor de ser el primer golejador en una tanda de penals quan es va introduir als partits de l’NHL la temporada 2005-06.
A tres partits de l’Stanley
La temporada 06-07 va arribar l’oportunitat propícia per guanyar la copa Stanley. Ottawa es va classificar pels playoff com a segon de l’aleshores divisió nord-est, quart de la conferència Est. Després d’un magnífic camí fins la final, derrotant per 4-1 els seus respectius rivals, Pittsburgh Penguins, NJ Devils que ja havien quedat per davant en punts en la temporada regular, i Buffalo Sabres que havia guanyat el trofeu de la regularitat (president’s). Però en la final es van trobar als Anaheim Ducks de Selanne, Getzlaf, Pronger, Perry i companyia, que tenien la molta gana d’assolir el primer títol per la seva franquícia i per casualitat havien perdut la final contra els Devils la temporada que els Sens havien guanyat el trofeu a la regularitat.
Els californians no van donar opció als canadencs guanyant 4-1 la sèrie tot i que tots els partits van ser molt ajustats en general, menys el cinquè i definitiu. Alfredsson en 20 partits dels playoff va liderar als Sens amb 14 gols (i 8 assistències) empatat a 22 punts amb els seus companys Heatley i Spezza. La bona actuació del davanter suec no va ser suficient per assolir el primer títol de l’era moderna per l’equip de la capital de Canada.
Es va donar la circumstància prèvia que en l’entrega del trofeu Príncep de Gales al campió de la conferència est, Alfie va tocar el trofeu, alimentant la teoria de que si es toca la copa no s’aixeca l’Stanley Cup.
Amb la selecció va aconseguir la medalla d’or dels jocs olímpics el 2006 a Torí quedant màxim anotador de Suècia i la medalla de plata el 2014 a Sochi, participant en 5 jocs olímpics en total. També dues plates, 1995 i 2004 en 7 participacions en el mundial així com dos bronzes, 1999 i 2001. Per sorpresa de tothom, el juliol de 2013 va signar amb el Detroit Red Wings amb l’esperança d’assolir la desitjada Stanley cup. Hi va jugar la temporada 13-14. Uns problemes físics a l’esquena el van fer penjar els patins i abans de retirar-se va signar un contracte d’un dia amb Ottawa per deixar-ho com a Senator.
1.246 partits a la NHL amb un balanç de 444 gols i 713 assistències, convertint-se en el segon jugador suec amb més puntuació de la història de la competició només per darrere de Mats Sundin. Avui en dia segueix com a líder absolut de puntuació, gols i assistències dels Ottawa Senators (1.108 punts, 426 gols i 682 assistències)
A finals d’any del 2016 el seu dorsal 11 es va retirar en el Canadian Tire center. I va entrar al saló de la fama de la IIHF el 2018 i al de l’NHL el 2022. Va passar a ser entrenador assistent en els seus Senators i esperant poder assolir com a entrenador allò que no va poder guanyar com a jugador. Els mèrits que va fer sobre el gel no van servir per aconseguir l’esperat títol però si el reconeixement per part del món de l’hoquei.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
