Des de fa molts anys, és sabuda la dita de que normalment un rookie pot arribar de dues maneres a la lliga. Un escenari on l’èxit és instantàni, i un altre, on explota en una segona -o tercera- temporada.
Atenent a les expectatives, el número 1 de cada Draft s’emporta de forma majoritaria el gruix dels titulars. Molta responsabilitat per a joves en un món d’adults.
Jack Hughes no va ser una excepció. I després de ser sel·leccionat a la primera posició pels New Jersey Devils al 2019, el seu camí a la lliga no està sent de roses precisament. Més aviat d’espines.
Però per a què tots coneixem una mica millor a l’esmunyedís center dels Devs, repassem com va arribar a aquest primer lloc. Quins mèrits acumula i com va enamorar a tot un país.
De “Lil jizzy” a “Gentelman’s Jack”
He’s not lil anymore.
P.K. Subban SOBRE EL CANVI de sobrenom de jack hughes, fent referència a la maduració del seu joc a la nhl.
Abans d’arribar a ser el número u de la ventrada del 2019, Hugues venia de realitzar una temporada de somni, batent rècords i enlluernant a rivals, periodistes i aficionats.
Molta càrrega a les seves esquenes, miressis on miressis la seva figura cada vegada estava més enaltida. El seu cognom ja contava amb predecessor, el seu germà Quinn va ser draftejat l’any anterior en 7ª posició pels Vancouver Canucks, i el seu germà Luke ha estat draftejat a posteriori en aquesta última edició del 2021.
Els Hughes estan en rauxa! Es podia llegir al 2019. Va ser llavors quan van començar a arribar opinions de tots i cada un dels scouters de les grans lligues. Asseguraven que Jack era un, si no el millor, dels prospects dels últims anys. Més d’un va atrevir-se a fer servir l’expressió “de tots els temps” referint-se a ell.
Hi havia motius per tenir un hype tant alt amb aquest noi nascut a Orlando?
Jo crec que sí.
Repassem els seus registres i el seu pas per l’hockey formatiu. (Spoiler: són molt bons números).
Toronto Marlboros U16 AAA “C”
Un adolescent Jack arribava a la GTHL (Great Toronto Hockey League) al 2014. La lliga menor amb la quantitat més gran d’equips i jugadors del món. Per aquesta competició han passat jugadors de la talla de John Tavares, Ryan O’Reilly, Alex Pietrangelo, P.K. Subban, Mitch Marner i Connor McDavid.
No és fins la temporada 2016-17 que Hughes no destaca a nivells estratosfèrics. Una vegada comença la temporada, Jack registra xifres de jugador èlit. Anotant 23 gols i repartint 70 apples per un total de 73 punts en només 33 partits.
Però el millor, el que el catapulta, és rebutjar el draft de la OHL i en lloc d’anar a la lliga d’Ontario, ser sel·leccionat per l’USNTDP JUNIOR (equip USA Hockey National Team Developement) per la següent temporada.
Es comencen a llegir titulars com:
THE AMERICAN DREAM
I és que no és per menys, Jack domina al seu gust la GTHL amb 159 punts (58G 101A) en 80 partits. És un bon passaport per anar amb “els grans”, i el programa de desenvolupament de l’USNTDP ho era -i ho és.
Com us avançava abans en format spoiler, no es queda curt el mitjà dels Hughes, i durant les dues temporades a l’organització americana -oh, sorpresa!- trenca el rècord de puntuació que ostentava Clayton Keller de 189 punts (71G 118A).
Jack arriba als Devils de New Jersey deixant un registre de 228 punts, 39 més que Keller. 74 goles i 154 assistències (rècord també).
Es queda a un punt d’igualar a Auston Matthews estadísticament al programa americà, pero tot això sent Jack un any més petit durant l’estada al NTDP. Una autèntica barbaritat.
Aquí us deixo els Highlights d’ambdues temporades:
En aquell temps Hughes no tenia fre ni sostre, era un augment exponencial de talent i superioritat que van despertar interès de moltes franquícies de la lliga. En un draft amb Kaapo Kakko, ell es va emportar el gat a l’aigua, relegant al finlandès a segona posició. Semblava que Kakko havia d’emportar-se el número u, però l’efecte Hughes no va fer més que créixer fins a tocar el cel el 21 de juny del 2019 a Vancouver, rodejat pels seus (es va emportar un sèquit de més de 60 persones) al Draft de la NHL.
Aquí teniu el moment de la nit. El que va ser goalie dels Devils i en aquell moment vicepresident executiu Martin Brodeur anunciava l’elecció dels Devils a la primera posició del Draft:
Anteriorment, i per remtar la seva gloriosa temporada, Hughes va participar en tres mundials amb la selecció d’USA. Amb l’equip U18, U20 i amb el primer equip nacional americà.
Va ser amb el primer, on va batre el rècord d’Alex Ovechkin com a màxim anotador del torneig amb 32 punts (en total, totes les participaions que hagi tingut un jugador). El rús ostentava el títol amb 31 punts fins que Jack va posar la cirereta al pastís amb la seva participació als U18 superant a l’ala dels Capitals.
Als últims 20 anys només 5 americans han estat número u del Draft:
- Rick DiPietro (2000)
- Erik Johnson (2006)
- Patrick Kane (2007)
- Auston Matthews (2016)
- Jack Hughes (2019)
Després de la seva bona etapa pre-NHL, què feia pensar que el seu debut a la lliga acabaria amb uns registres de només 21 punts en 61 partits?
Recordem que arriba a la NHL amb 18 anys i sent un center per a res tradicional; petit i poc pesat. Un metre vuitanta pelat i 80kg raspats de pes.
Després de ser el primer jugador en donar el salt a la lliga des del programa de desenvolupament, res ha estat fàcil per ell a la lliga.
L’últim número u que no arribava a 30 punts va ser Patrik Stefan al 2000. El que molts diran, és que a l’NHL no es tracta només de jugar bonic, si no que s’ha de guanyar. I és cert que Hughes enamorava pels seus slaloms i dangels amb l’stick, però no ho cerciorava amb xifres ni amb perill constant. Va fallar tirs oberts “fàcils”, va tenir mala sort amb molts pals i els seus companys van desaprofitar moltes ocasions que ell havia creat en primera instància per aconseguir una primary assist.
Però això no serveix de res. El caseller té que pujar per algú que parteix amb un hype tant elevat. Un exemple semblant el trobem amb Lafreniere aquesta temporada. Tot i que per sort l’han sabut protegir posant-lo a jugar amb playmakers que han sabut treure una millor versió que la que vam veure als primers compassos de la temporada a New York.
Un dels grans errors que es va cometre, va ser moure’l a LW. Sense contar que els seus companys en aquests shifts eren Andreas Johnsson i Jesper Boqvist. El màxim talent que tenien aquells Devils era PK Subban per a que ens fem una idea. Però tot això, per als entesos més allà dels números, no era rellevant.
Volien veure com l’equip girava al seu voltant.
Aquella situació arribaria al seu any sophomore. Aquesta passada temporada, s’ha pogut notar un canvi d’identitat en Hughes. Tot i que els números no han acabat d’acompanyar (11G 20A per 31 punts), sí que s’ha vist un Hughes més vertical i amb més coneixement de la col·locació del cos contra jugadors NHL.
Pocs jugadors creuen amb tanta facilitat la neutral zone com el Devil. Al seu segon any, va pujar estadístiques tant en passades completades, temps en zona d’atac i ocasions de perill creades. I tot i que els seus enfrontaments cos a cos acostumen a sortir mal parats, l’equip entrenat per Lindy Ruff està començant a contrarestar el seu handicap físic. El més important és ser conscient d’aquestes coses.
A nivell impacte de joc, comentar per sobre que en Corsi For (CF%) -tirs de l’equip quan el jugador està a pista-, ha estat entre els 13 primers de la lliga. A prop de jugadors com Pastrnak, Landeskog, MacKinnon o Barkov.
Va liderar els Devils amb tirs a porta, amb 180, i també l’ofensiva de l’equip al ser el que més ocasions va crear pels seus companys. Gran part de “culpa” d’encapçalar aquestes estadístiques es deuen, en part, a la seva millora defensiva. Sobretot a la pressió i pressió després de pèrdua.
Us preguntareu, això com ho medim?
Sapigueu doncs, que Jack va acabar 4t en takeaways (robatoris de puck) de la lliga sencera amb 38. Superat només per Connor Brown amb 43, Mark Stone amb 42 i Sidney Crosby amb 39.
Una estadística que parla molt bé del canvi que ha fet el jugador respecte a la seva implicació defensiva i al forecheck.
Jugadors de la talla d’Stone són vanagloriats per aquest tipus de xifres, donem-li doncs el mèrit que es mereix al mitjà dels Hughes.
Una altra estadística que ajuda a entendre la figura del dorsal 86 és la dels penalties no forçats.
En aquest apartat, el jove jugador ha rebut 16 penalties. I no n’ha comès cap. Aquest -16 és la segona millor marca de la temporada.
Només 3 jugadors han forçat més faltes que ell
- Connor McDavid
- Brady Tkachuk
- Nikolaj Ehlers
Això hauria de notar-se molt més en resultats tant a nivell indiviudal, com dels seus companys de Power Play (Hischier, Ty Smith, Zacha, Bratt, Wood…) però el problema resideix en el % d’encert en superioritat de l’equip. Un penós 14,19% deixant-los a la 26ª posició no parla molt bé de l’efectivitat dels equips especials de NJ. Esperem que amb l’arribada de Tatar, Dougie Hamilton i Ryan Graves, aquests números millorin, i molt.
Jack Hughes no és perfecte, ni molt menys, i la seva pitjor estadística i a sobre amb “l’honor” de liderar la taula de la lliga, no és una altra que la de pèrdues del disc.
Un total de 59. Seguit per Marner amb 58, Draisaitl amb 55 i Tavares amb 45.
Una cosa està clara, i és que Ruff li ha donat la batuta i això comporta que el center porti el puck durant molta estona, i per tant, el risc de perdre’l és major que el de molts d’altres. Cas semblant al de Marner.
Ser capaç de protegir millor el disc, juntament amb una millora física del seu tren inferior, farà que aquesta estadística millori, tot i que segurament sempre estarà entre els jugadors que més pèrdues pateixin. Està a la seva sang l’arriscar i intentar ficar-se, al ser tan esmunyedís, per llocs on moltes vegades no es surt amb èxit.
Un altre punt de millora important, i encara que sigui un assist-first player, és el seu percentatge d’encert en el tir. La seva primera campanya va acabar amb un 5,7% d’encert. Unes xifres molt per sota del que s’espera d’un Nº1 del Draft. I d’un center en general.
La seva segona temporada va pujar fins al 7,7%. Tot i seguir sent regular, almenys ha anat a millor. Per contextualitzar, s’ha de tenir en compte que jugadors que tiren molt, acostumen a perdre algún punt pel camí donat el seu atreviment i confiança excessiu per segons quins tirs.
Gent com MacKinnon (9,7%), Patrick Kane (7,9%), Brady Tkachuk (7,7%) ronden el mateix percentatge, sí. Però estarem d’acord en que no són els % somniats pels propis jugadors. Matthews ha acabat la temporada amb un 22% (xifra molt alta), Ovechkin amb un 13%, McDavid amb un 16,5% i Pastrnak amb un 11,4% per comparar-lo amb els grans tiradors de la lliga. Hi ha marge de millora.
Tot i així, deixeu-me que us mostri el potencial que té als seus patins si es capaç de millorar la finalització i la protecció del disc:
Liderant l’èxit d’entrada a la zona rival, veiem un grup de jugadors destacats. Us els cito:
- Connor McDavid
- Leon Draisaitl
- Matty Barzal
- Kyril Kaprizov
- Nikolaj Ehlers
- Y el protagonista de hoy, Jack Hughes
Un futur esperançador per davant sempre i quan sigui capaç de corregir i millorar ho esmentat anteriorment.
A la carrera d’un jugador no només podem centrar-nos en la projecció, o el que “pot arribar a ser”. Els jugadors han d’assentar-se, demostrar i aconseguir resultats.
Jack Hughes està davant de la seva tercera temporada (amb només 20 anys). El seu equip s’ha reforçat molt i bé a la offseason amb jugadors de la talla de Ryan Graves, Tomas Tatar o Dougie Hamilton. Tots molt útils ofensivament parlant i sobretot en equips especials.
Se li posa tot de cara per rebatre les crítiques i demostrar que pot ser un jugador èlit a l’NHL.
Ho aconsegueixi o no, estarem aquí per veure-ho.
Et pot interessar…
Cargando ...
